divendres, 31 de desembre de 2010

A Tale Of Two Brains

Acaba l’any i és moment de bons propòsits. M’encanten els “bons propòsits”; són pensament positiu a dojo, caient a raig sobre el buit de la disbauxa d’aquests dies… Desaprofitats! Així que, aquest vegada he decidit deixar l’any ben tancat i anotar-los tots amb l’esperança de no perdre consciencia d’aquesta abundància de bones intencions i nous projectes.
Queda pendent doncs la constància per anar resseguint els temes amb viu interès… Tasca gens fàcil però motivadora.

Nois i noies, moltes gràcies per seguir-me tot aquest any. Us desitjo una bona entrada al 2011, plena de coses bones que us omplin el cor.

Un regal d’última hora: una conferència genial del Mark Gungor sobre les diferencies en el cervell entre homes i dones: A Tale Of Two Brains.


dilluns, 20 de desembre de 2010

Somriu i respira

Somriu i respira” és un dels millors consells que m’han donat mai. Dues petites accions que, combinades, son una eina poderosíssima per fer front a situacions difícils o a una audiència expectant. Somriure i respirar són coses faig des de petita, per intuïció, sense pensar. Suposo que us passa el mateix, oi?
Sóc una persona força riallera. M’agrada la meva vida, la família que hem construït i els amics que he trobat. Amb aquests tresors és fàcil somriure!

En relació a respirar, he descobert que respirar és molt més que omplir i buidar el pulmons…
Qualsevol emoció que vivim afecta la nostra respiració; el llenguatge està ple d’expressions que ho proven: “sentia que m’ofegava”, “se’m va tallar la respiració”, “vaig contenir la respiració”.

Si respirar és tan important, per què vivim allunats de la nostra respiració?
En la nostra cultura hem cregut sempre que respirar es limita a la caixa toràcica. Però, en una bona respiració participen quatre zones: el ventre (o zona abdominal), el tòrax, la zona lumbar i la zona clavicular. Quan es respira bé, totes quatre zones treballen.

La respiració té quatre fases: Inspiració, apnea d’inspiració, expiració i apnea d’expiració. Si el temps de inspiració és X, el temps d’expiració hauria d’ésser el doble del temps d’inspiració; amb dues petites apnees (= bloqueig de la respiració) entre elles.
Hi ha respiracions addients per diferents situacions.
- La respiració profunda és purificadora i molt recomanable de bon matí, abans de qualsevol situació que ens generi tensió, estrès o en els canvis de feina. Consisteix en buidar el pulmons per la boca i en fer una inspiració nasal començant per les zones abdominal i lumbar, per seguir amb les zones toràcica i clavicular. Conteu durant la inspiració per conèixer X. Feu una petita pausa (apnea d’inspiració) i expulseu l’aire per la boca mirant de allargar fins 2X. No repetiu aquesta respiració més de 3 o 4 vegades o hiperventilareu
- La respiració conscient consisteix en prestar-li atenció a com respirem. És una respiració nasal – tan en la inspiració com en la expiració. Exercitar la respiració conscient ens ajuda a centrar-nos, a concentrar-nos, a calmar-nos.

Tot plegat no es tracta de convertir-nos en “atletes de la respiració”, sinó en saber respirar. Respirar correctament és una excel·lent economia respiratòria i en ajuda a millorar la nostra oxigenació.
Si mireu un nen dormint, veureu que respiren correctament… En quin moment ens oblidem de respirar a pulmó? Us convido a dedicar 5 minuts al dia a respirar; comenceu amb respiració profunda i continueu amb respiració conscient. 5 minuts i un bon somriure; tot un regal!

dissabte, 20 de novembre de 2010

L’art d’estar arrelant…

Després d’escoltar el meu discurs massa accelerat, la Glòria Oliver em diu amb molt d’afecte, que se’m veu impacient i que hauria de cultivar la paciència.
Com sempre que em fan un regal (feedback), he dedicat una estona a reflexionar sobre el tema i voldria compartir part del camí amb vosaltres.
La paciència és una qualitat, una virtut: la capacitat de saber esperar, amb calma i sense plànyer, una cosa que tarda.
Vivim temps de disbauxa que premien i exalcen la velocitat i la immediatesa, les solucions rapides i els triomfs sobtats; volem les coses per a ja! Tot és urgent, sempre fem tard, ens falta el temps. Caminem ràpid, ens trepitgem parlant, ens molesta esperar o inclús ens fa explotar d’ira (especialment al cotxe).
Per caràcter, alguns patim una afectació extrema: acabem les frases dels altres, els hi trèiem les coses de les mans dient “dona’m o no enllestirem mai” i, al explicar alguna cosa, ens mengem paraules i ens enutgem quan no ens entenen; no tolerem la ineficiència o el ritme més pausat dels altres; esbufeguem, empenyem i ens queixem fins l’esgotament físic o la frustració total.

Si considerem que el nostre comportament reflecteix el nostre benestar intern
I que, quan estem bé, a gust, no tindríem pressa per moure’ns …
Què ens porta a actuar així? Quina pressa tenim? On volem ser? Què ens falta que ens impedeix fruir d’aquest moment?

Ens hem oblidar de gaudir del moment, dels present!
Massa sovint volem estar allà (al futur) quan realment estem aquí (al present).
La senyora del súper no trobarà abans els dos cèntims al moneder pel martelleig del meu peu; el camió aturat no descarregarà més ràpid degut a la meva ensordidora botzina, aquell vell conductor no trobarà la tercera sota la fogonada de les meves llargues… Resignat, cada procés, cada esdeveniment té el seu propi ritme i no hi podem influir! És tracta d’un desgast inútil que perjudicial seriosament la nostra salut emocional

No podem canviar allò que succeeix, però si podem modificar la nostra actitud.
Què passaria si provéssim a tenir una actitud més constructiva? Respirar profundament, cantar i somriure, pensar coses agradables que ens omplin… el temps de espera seria el mateix però segur que ens sentiríem millor.

En els objectius personals a llarg plac, la gestió de la paciència és encara més necessària. Diuen que la llavor del bambú japonès, un cop plantada, adobada i regada, no fa res en 7 anys. 7 llargs anys! Molts tiraríem la tovallola! El setè any, el bambú creix 30 metres en 6 setmanes! En aparença no feia res, la realitat és que ha tardat 7 anys i 6 setmanes en desenvolupar-se, en complertar un complexe sistema d’arrels per sostenir el seu espectacular creixement! Penso que l’èxit és el resultat del creixement intern i en conseqüència, requereix temps, perseverança i paciència per saber superar la frustració de pensar que no succeeix res, per saber esperar el moment adequat, per arrelar.

dijous, 11 de novembre de 2010

Busca el més vital …

Vivim en una societat que ens confon, que ens fa creure que necessitem coses o situacions que, moltes vegades ni tan sols ens havíem plantejat. Tenir les nostres prioritats clares , conèixer allò que és realment vital per nosaltres evita que ens perdem entre tanta confusió.
Què és realment vital per tu?

La vida ens porta situacions i gairebé sempre cada situació ve acompanyada d’un “sobre sorpresa”. És el sobre de l’aprenentatge, del creixement personal, del aprofitament de l’experiència. Ens atrevim a obrir-lo?

Més allà del Carpe Diem (del viure la vida, el moment sense més preocupacions), us proposo l’exercici de redactar la llista d’aspectes vitals personals. Què vull? Què li dona sentit a la meva vida? Quin és el meu potencial a desenvolupar, allò que em porta a somriure i a gaudir la vida?

Aquest coneixement ens ha de permetre viure la vida amb percepció del moment. Des d’aquest enfocament, estem atents a les diferents opcions que se'ns presenten i podem escollir adequadament aquelles que ens ajuden a fer camí cap els nostres objectius, trobant el nostre equilibri.
Sovint caiem en el conformisme o en persecució de la utopia que ens consumeix. Buscar l’equilibri passa per acceptar, adaptar-nos, ser flexibles, intervenir amb assertivitat en allò que paga la pena, que s’alinea amb els nostres propòsits vitals.
L’equilibri present és la porta oberta a un equilibri futur, i així, tenir més a prop cada dia els nostres somnis, les nostres il·lusions, la nostra meta o raó de ser.

Però que ningú pateixi … Tenim tota una vida per davant.

Potser penses que hi haurà algun moment millor que ara mateix per canviar la teva vida? Per començar a conèixer-te millor? Per iniciar el camí cap allà on realment vols anar?

dilluns, 8 de novembre de 2010

Dos llops viuen dins meu …

Un dels aprenentatges més útils de la intel·ligència emocional és que cadascú de nosaltres és arquitecte del seu cervell i per tant, capaç de construir les seves emocions.
La por és sols d’una emoció més de les moltes que viuen a la nostre ment. Tots tenim por, tots vivim quotidianament fent front als nostres temors: por al rebuig, por al fracàs, por a la pèrdua, por al canvi o por a no sobreviure. Sigui quina sigui la nostra por, tots en tenim una – o més. Els herois, els valents no viuen al marge de la por; simplement continuen endavant, han aprés a gestionar-la, a comprometre’s més enllà d’ells mateixos.
No tenim el do de la premonició; no sabem què passarà en el nostre futur. Si considerem que només el 8% de les nostres pors es faran realitat, no us sembla absurd trobar-nos bloquejats per temors que segurament mai es materialitzaran?
La por és una trampa mortal pel nostre potencial, per allò que podríem arribar a ser; conèixer-la ens permet mirar-la cara a cara.
La por sempre va lligada a la pèrdua de quelcom que apreciem. Així que, quan sentim que ens envaeix aquest fantasma, què tal si ens qüestionéssim què és el que temim por de perdre? (l’amor d’algú, la seguretat de la meva feina/posició, el meu benestar, …)

La por no és necessàriament dolenta: hi ha pors tòxiques (que ens paralitzen) i pors sanes (com la prudència). La por que ens fa fugir d’un perill imminent – com trobar una serp al bany – és una por sana i necessària, que ens ha permet sobreviure com especie.



Un vell avi indi explicava als seus néts que, dins seu, hi vivien dos llop: el llop de la por i el llop de l’autoestima i el valor. “Aquest dos llops estan en lluita constant al meu cap” – els deia – “Quin creieu que guanyarà?”. Els seus néts se’l miràvem sense saber què respondre. Finalment el savi ancià va sentenciar: “Doncs aquell que jo decideixi alimentar”.

Som arquitectes del nostre cervell. Acceptar la por és acceptar la nostra pròpia fragilitat, és cert. Però també és el primer pas necessari i imprescindible per començar a caminar amb confiança i seguretat cap els nostres objectius.


Per saber més sobre la por i com afrontar-la, us recomano la Pilar Jericó i els seus llibres: No miedo (2006) y Heroes cotidianos (2009).

dimecres, 27 d’octubre de 2010

PNL i la percepció de l’entorn


Aquests darrers mesos he llegit, compartit algunes sessions de treball i moltes converses sobre PNL (o Programació NeuroLingüística); És difícil de fer un bon resum on tants altres han escrit centenars (alguns milers) de pàgines … però de què està feta la vida sinó de petits reptes?

Estareu tots d’acord amb mi que l’entorn influeix el nostre estat d’ànim. El que potser requereix un pas més enllà és reconèixer que, davant una mateixa situació (entorn), el nostres pensaments – creences, coneixements, experiències, pors, etc. – en porten a tenir percepcions totalment subjectives d’aquella realitat. El que som ens fa fixar-nos en determinades sensacions, desperta emocions específiques i, conseqüentment, ens alimenta sentiments diferents.
Tenir consciència del meu entorn i saber identificar com aquest m’influencia a mi, específicament, em permet crear l’espai necessari per poder potenciar les situacions que em creen bon rotllo i eliminar i/o minimitzar aquelles altres que em molesten.
D’això mateix va la PNL; d’aprendre a conèixer-me millor, d'aprendre a ordenar els meus pensaments de manera que el meu llenguatge i les meves accions treballin a favor meu, a favor del meu benestar.
Quan comences aquest camí per les premisses de la PNL, quan entres a formar part del club dels aprenents de la intel·ligència emocional, la teva percepció de l’entorn canvia i de retruc, la teva forma de mirar i entendre la vida. Tot un luxe que us recomano de tot cor.

Gracies Ana Fernández-Gomariz, Graciella, Laura Ubalde, Cristina Cama i tan altres companys/nyes per fer-me un espai en aquest món tan fascinant.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Sento, doncs existeixo!

Constantment, vivim situacions que ens omplen de sensacions, emocions i, conseqüentment ens desperten sentiments. Molts d’aquests events deixen una empremta a la nostra memòria emocional; empremtes que ens defineixen com a persones. Les decisions que prenen, allò que fem a la vida, està influït per aquestes “sensacions viscudes” i molt cops el seu pes passa per davant de la raó, per davant del pensaments.
Vivim en una societat que tendeix a centrar-se en els pensaments, en la raó, menyspreant els sentiments. (Us sona allò del “penso, doncs existeixo?”). Un món que premia l’acumulació de saber, el coneixement, la ment, els esforços intel·lectuals, al temps que converteix el cos en quelcom superflu, secundari, poc important. No us sembla una separació artificiosa?
No estem acostumats a escoltar el nostre cos, les nostres sensacions, els nostres sentiments, … i això ens converteix en “analfabets emocionals”, controlats per les nostres emocions, pels nostres rampells.
Nedar en el mar de les emocions, ser capaç de viure allò que sentim, de posar la nostra atenció en els nostres sentiments, requereix un aprenentatge personal (malauradament històricament molt descuidat). Assolir aquesta saviesa passa per saben crear en el nostre interior l’espai necessari per moure’ns amb objectivitat, autenticitat i bona perspectiva entre els nostres sentiments, moure’ns sense que les circumstancies ens fereixin, prenent la perspectiva adequada. És doncs, tenir consciencia de ser i sobretot, viure la vida en primera persona. Les emocions s’han de tastar, degustar!
Ser “intel·ligent emocionalment” és quelcom subjectiu i enriquidor; el resultat d’un treball de creixement personal on una separació entre allò que passa al nostre cap (psique) i al nostre cos (some) no té cap sentit; on compten més les nostres competències personals que el nostre resum acadèmic i/o professional.
Atreveix-te a fer un salt: com et sents avui?

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Recordant les 5 “eSSes”


L’altre dia demanava una informació concreta de fets succeïts entre el 2001 i el 2007 a una companya de feina. “No tinc res d’aquest període” – em va dir – “ho he tirat o esborrat tot seguint les instruccions de les 5S” . Em vaig quedar de pedra … Crec recordar que les 5S deien que “hi ha un lloc per a cada cosa i cada cosa ha d’estar al seu lloc” – li vaig comentar. Tot i així, em va sorprendre que, l’aplicació d’una filosofia aliena pogués interpretar-se amb tanta rotunditat. Aquest post repassa les 5 “eSSes” i mira de refrescar el seu missatge.


En japonès, existeixen cinc paraules que comencen per “S” i que resumeixen les accions a realitzar per millorar la teva àrea de treball. Són SEIRI, SEITO, SEISO, SEIKETSU i SHITSUKE i signifiquen “ser metodològic en l’arranjament del teu espai de treball” (Seiri), “ser ordenat” (Seiton), “ser net” (Seiso), “tenir-ho tot en perfecte estat per fer-ho servir” (Seiketsu) i “tenir disciplina” (Shitsuke). Aquests principis es van definir per ser aplicat a tallers, plantes de producció, magatzems i oficines, però són perfectament aplicables a casa nostra i, en general a tots els àmbits de treball que ens plantegem.

SEIRI et recomana classificar les eines de l’espai de treball considerant (1) allò que fem servir sovint; mirant de tenir-ho a mà (2) allò que no fem servir però podem necessitar; guardar-ho accessible per quan calgui i (3) allò que no fem servir i no necessitem, per arxivar-ho o tirar-ho.

SEITON ens recorda la importància de l’ordre en el nostre espai de treball. Tenir un espai per cada cosa i mirar de deixar cada cosa al seu lloc ens estalvia temps i feina, accidents, etc.

SEISO ens anima a mantenir l’espai net i ens recorda que es més fàcil mantenir la neteja que netejar.

SEITKETSU diu que la nostra salut – física i mental – depen del llocs que freqüentem, i a la feina , hi passem moltes estones.

SHITSUKE ens proposa la autodisciplina i ens anima a desenvolupar l’hàbit d’aquests mètodes en la nostre vida, no sols a la feina.

Així doncs, no cal desfer-se de tot , sinó classificar-ho i ordenar-ho de manera que l’espai quedi net per nous reptes i oportunitats. Per cert, tot això també és aplicable al nostre cervell.

dijous, 19 d’agost de 2010

Cicatritzant errors

Ho confesso: sóc una persona perfeccionista. Ho he estat tota la vida i em sembla que és una característica que hereten els nostres fills, perquè la meva filla també ho és. Tenir algú que estimes imitant i patint les conseqüències de comportaments iguals als teus, t’obliga a fer un pas enrere (per agafar perspectiva) i a plantejar-te les coses de zero. És llavors quan comences a pensar que, allò que havies considerat una “qualitat teva”, una “part de tu” amb la que t’havies acostumat a viure, potser no és tan tolerable i potser ha arribar el moment de començar a gestionar-ho.

Reflexionant sobre el tema del perfeccionisme, he conclòs que no és bo ni dolent; tot es qüestió de valorar quines són les situacions on val la pena invertir i deixar estar aquelles on no té cap sentit el rati “esforç-guany retornat”. En curt, aplicar una mica de plantejament estratègic en la selecció d’on aplicar la meva energia.

Apresa la lliçó en pell pròpia, ara sols queda la tasca – tranquil·la i relaxada – de transmetre aquest coneixement a la meva filla. Com haureu esbrinat, la meva filla i la seva evolució com a persona és quelcom on paga la pena posar-hi tota el meu perfeccionisme. I més en tingués!

Potser no encerto a la primera la manera d’anar transmetent-li la passió per la vida, fluint tal com raja però també és cert que, el anys m’han ensenyat a cicatritzar millor i més rapit els meus errors. Així que si quelcom no funciona, ho provo per un altre via i, així, poc a poc, anem fent.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Midnight Margaritas! (o Ganes de Ballar ... )

Hi ha moments en la vida en que no pots deixar de somriure; en aquests instants et sents bé; viva, renovada, feliç, ...

Hi ha moments que tenen música pròpia, llum pròpia, records propis, escenes pròpies, ...

Avui m'acompanya l'esperit de "Midnight Margaritas!" (Escena genial de la pel·lícula Practical Magic. El tema es diu "Coconut" i és del Harry Nilsson. )

Volia compartir-ho amb vosaltres.

dimecres, 16 de juny de 2010

Cap ressò del Congrés SheLeader 2.0 … Trist!

Ha passat una setmana i res, no he llegit cap referència a premsa, ni vist cap menció a TV del Congrés SheLeader 2.0
El tancament de les inscripcions per excés de peticions i especialment els auditoris plens mostren l’èxit de la convocatòria. Malauradament la escassa (o nul·la) promoció de l’event als mitjans de comunicació és un exemple més del poc ressò dels temes de “gènere i món professional” en aquest país.
Una de les conclusions del tancament del congrés ha estat la necessitat de donar recolzament a les dones directives i professionals, amb menció especial dels sectors més tècnic – com ara les enginyeries – on les dones van dramàticament per darrera respecte als percentatges d’altres especialitats.
A dia d’avui és ja una creença compartida que els països i les comunitats es construeixen entre tots – homes i dones; és un fet que la nostra legislació en temes d’igualtat és referent (admirada i imitada) a Europa; compartim el sentiment de representar les dones privilegiades del món (a diferencia d’altres llocs, al món occidental no és un risc néixer dona!)
Com a societat hem avançat molt però encara no hem avançat prou.
Mai no havia hagut dones tan ben preparades (el 60% de les llicenciades són dones) i de moment, no s’està traslladant en una major representació de dones en els teixits empresarials, especialment en els nivell directius (on no arribem al 7%).
La intel·ligència, el talent, la innovació, l’energia, l’emprenedoria estan dividides al 50% entre homes i dones; avui dia, la paritat ja no és una qüestió de justícia sinó de sentit comú i de pragmatisme. Una societat no es pot permetre menysprear el 50% del seu potencial!
Algú em comentava que les accions públiques d’igualtat sovint provoquen situacions artificialitats, inclòs d’injustícia vers els homes. Això és degut a que, històricament, les dones no tenim necessitat (ni voluntat) de notorietat pública. Les oportunitats doncs s’han de forçar amb polítiques de quotes per crear l’hàbit, per normalitzar la presència de dones a la vida pública. Aquestes actuacions busquen construir un referent que, tot i ser artificial, vol promoure el canvi de mentalitat (especialment en les següents generacions ). Les formules aplicades s’ha provat útil en països que ens porten 30 anys d’avantatge en temes de gènere com Islàndia, Finlàndia o Suècia.
Des de la comissió de dones del COEINF voldria aportar el nostre granet de sorra o “el nostre grapat de bits” en la direcció de potenciar el talent de tots. El congrés SheLeader ha estat una oportunitat compartir i declarar que les dones volem i podem fer més. Ponents com la Noelia Fernández (Directora de editorial & programming a Yahoo) o la Shaherose Charania (Fundadora de Women 2.0 a Sillicon Valley) ens han representat les enginyeries amb la seva força i empenta, animant-nos a continuar creixent. Tot i que ningú fora del congrés ho hagi pogut fer, per a mi ha estat un autèntic plaer escoltar-vos!

dissabte, 12 de juny de 2010

SheLeader 2.0: Talent, ganes de canvi i molt entusiasme

El dijous 10 de Juny i el divendres 11 de Juny ha tingut lloc al WTC de Barcelona el 1er Congrés Internacional de Dones Directives i Professionals (She Leader 2.0). Auditoris plens, sales, cafès i passadissos ocupats per dones (i alguns homes) compartint experiències i somnis, fent networking, retrobant velles amistats, … la iniciativa ha estat un èxit d’assistència; ara queda la feina de saber canalitzar les moltes propostes, idees i energies de manera que serveixin de base per a construir els canvis que tantes desitgem, esperem i ens mereixem.

Hem avançat però no hem avançat prou. Mai no havia hagut dones tan ben preparades i això, de moment, no s’està traslladant en major representació de dones en els teixits empresarials, especialment en els nivell directius (on no arribem al 7%).
Con deia la Cristina Gallard, estem en un moment en que necessitem inspiració; jo afegiria que necessitem entusiasme i ganes de canviar les coses; el congrés ha estat una oportunitat compartir i declarar que les dones volem i podem fer molt més. Ha estat un autèntic plaer haver pogut escoltar ponents com la Michelle Barchelet (ex-presidenta de Xile); la Cristina Gallard (Portaveu del Govern per la presidència española a la UE); la Nouzha Skalli (Ministra de Família del Marroc) que ens va captivar comunicant des del poder, l’experiència i la valentia; la Noelia Fernández (Directora de editorial & programming a Yahoo); la Marina Subirats (Catedràtica de Sociologia de la UAB) amb un discurs el·legant i envejable o la Shaherose Charania (Fundadora de Women 2.0 a Sillicon Valley) i tantes altres que ha compartit la seva força i empenta, animant-nos a les demés a continuar creixent.

Gracies a totes per participar!

dilluns, 24 de maig de 2010

Les 3 fases de la gestió d’un conflicte

Un conflicte no s’ha de abordar mai en calent; és millor desfer-nos primer dels sentiments que ens limitin el criteri i afrontar la situació des de la estratègia. Us proposo a continuació tres fases a seguir quan en plantegem la gestió d’un conflicte:
Preparació de la negociació
En la primera fase s’ha de recopilar tota la informació (escoltant ambdues parts), seleccionar les metes, els objectius (=Què volem aconseguir? Cap a on volem portar la gestió?), pensar les alternatives (es pot recórrer a un brainstorm amb persones de confiança per guanyar alternatives), analitzar les parts i fer revisió dels interessos propis i els de les parts en conflicte.
Convé identificar la alternativa MAAN (Millor Alternativa en un Acord Negociat); es tracta de l’alternativa que millor s’ajusta als nostres interessos.
En aquesta preparació és lícit fer-nos notes personals però que ningú el vegi; no ajudaria en la gestió!
En la revisió de les metes o punts claus, hem d’aclarir els nostres objectius envers la situació (ex. volem resoldre el conflicte (=posar pau) o ens interessa més desfer-nos d’alguna de les parts?) però també els objectius/interessos/posicions de les parts (Què volen les parts realment?, Quin son els punts innegociables o aspectes innegociables nostres i/o de les parts?, etc.). És important que ens parem a pensar amb qui estem parlant. (Ex. Una de les part està falta d’autocontrol: ens convé o no provocar-lo?).
Conduir la negociació
Durant la reunió amb les parts ens hem de concentrar en allò que passa, sense perdre de vista els objectius.
Deixar espai a cadascuna de les parts per expressar la seva opinió sense interrupcions, assegurant el tracte just de tothom. Han d’aparèixer les diferents opcions propostes per les parts, que han de quedar clarament explicades i anotades.
El mediador del conflicte s’ha d’esforçar en separar els fets de les persones (ex. Així, convé dir “aquesta part de feina no està acabada” en comptes de “tu no has acabat la teva part de feina”, on s’acusa a la persona i s’aconsegueix que aquesta es posi a la defensiva.)
Es bo anar tancant compromisos durant el procés; frases com “estem d’acord sobre aquest punt?” tanquen i legitimen aspectes concrets del conflicte. El compromís ha de ser realista, suficient i operatiu (cada part sap el que ha de fer i com ho ha de fer). Han de quedar recollits per escrit.
En relació a la comunicació, es feina del mediador prestar atenció a les paraules però també a les emocions. Si els sentiments es desborden, el procés perilla. La relació entre les parts és un bon indicador de com va la gestió; és bona senyal quan les parts es mostren còmodes i la relació és fluïda .
Nota. Si es prenen notes d’un tema o comentari important, cal pensar en l’efecte que causa … pot convenir-nos no fer la anotació en el mateix moment del comentari, sinó esperar a un canvi de tema.
Revisar i avaluar la reunió un cop acabada
Un cop finalitzada la reunió s’ha d’avaluar la qualitat de la intervenció, revisar i prendre nota dels aspectes a millorar.
S’ha de tenir en compte que, fins que no es posen en pràctica els acords pactats, el conflicte no està resolt i pot ressorgir. Es apropiat doncs fer un seguiment i consol·lidar la implementació dels punts acordats. Recordar que un conflicte és quelcom que ha esclatat i que afecta a sentiments … tot i el bon rotllo al sortir en la reunió, el conflicte no està resolt encara!

divendres, 14 de maig de 2010

Vuit intel·ligències (Howard Gardner - 1999)

La teoria de les intel·ligències múltiples és un model proposat per Howard Gardner, on la intel·ligència no es vista com unitària, sinó com un conjunt d’intel·ligències múltiples, diferents i independents. La intel·ligència es defineix com la capacitat cerebral que ens permet entendre les coses escollint la millor via, la capacitat de resoldre problemes o crear productes valorats en un o més contextes culturals. La formació d’idees, judicis i raonaments són actes essencials e indicatius d’intel·ligència.
La intel·ligència no és quelcom tangible o concret; la cultura i les seves activitat son determinants pel desenvolupament de les capacitats, per tal què es mostri el potencial de l’individu. Així, la excel·lència acadèmica no ho és tot a la vida; hi ha persones amb una gran capacitat intel·lectual però incapaces de, per exemple, escollir els amics. D’altre banda hi ha persones menys brillants que triomfen en el món dels negocis o en la seva vida personal … Triomfar en cada camp es requereix doncs d’una intel·ligència diferent o varies.
Abans de Gardner hi havia la percepció que es naixia intel·ligent o no, que la educació no podia canviar aquest fet (fins el punt que als deficients psíquics no se’ls educava).
Definir la intel·ligència com una capacitat la converteix en quelcom que pot desenvolupar-se. No nega la part genètica però les potencialitats es poden desenvolupar en l’ambient, amb les experiències i l’educació adequades.
Cap esportista d’elit triomfa sense entrenar, per molt bones que siguin les seves qualitats naturals. El mateix pot aplicar-se a matemàtics, poetes o gent emocionalment intel·ligent.
En conclusió, tots els éssers humans estan capacitats per ampliar la seva intel·ligència, recolzant-se en les seves habilitats i motivacions.
Tenir un objectiu clar del que volem fer ens ajuda a identificar la intel·ligència que més útil ens pot ser per assolir-lo. Així, igual que hi ha molts tipus de problemes, també hi ha diferents tipus d’intel·ligències, vuit en concret.

Segons la teoria de Howard Gardner, els éssers humans posseeixen les vuit intel·ligències en més o menys mesura. Igual que amb els estils d’aprenentatge no hi ha tipus purs. Si existís algú amb una única intel·ligència pura, li seria impossible funcionar; un enginyer necessita intel·ligència espaial però també necessita la lògica-matemàtica per poder fer càlculs, interpersonal per participar en projectes, corporal-cinetètica per poder conduir el cotxe fins la obra, etc.
Totes les intel·ligències son igual d’importants i, per tant, totes s’haurien d’educar, practicar i potenciar per igual. (Els sistemes educatius primen la intel·ligència lògica-matemàtica i la lingüística sobre les altres).
- Intel·ligència lingüística
Competència consistent en fer servir les paraules de manera creativa i eficaç, tant en les expressions orals com a les escrites. Suposa tenir habilitat en l’ús de la sintaxi, la fonètica, la semàntica i l’us pragmàtic del llenguatge.
- Intel·ligència lògica-matemàtica
És la intel·ligència dels científics i que permet resoldre problemes de lògica i matemàtiques. Es correspon amb el pensament de l’hemisferi lògic i és l’única intel·ligència que s’ha considerat en el mon occidental.
- Intel·ligència espaial o creativa
Representa la destresa en la percepció de les imatges – internes o externes, que permet recrear-les, transformar-les i modificar-les; a més de recórrer l’espai, fa que els objectes també el recorrin i permet reproduir les informacions gràfiques. Pensament tridimensional. Arquitectes, artistes i persones amb gust per les formes.
- Intel·ligència musical
Capacitat de les persones per percebre, discriminar, expressar i transformar les diverses formes musicals. Implica tenir una gran sensibilitat pel ritme, el to i el timbre de la música.
- Intel·ligència corporal cinètica
Habilitat de fer servir el cos per expressar idees i sentiments. Aquesta intel·ligència implica coordinació, equilibri, flexibilitat, força i velocitat. Capacitat pel ball, la dansa, la gimnàstica, els sports en general.
- Intel·ligència intrapersonal
Organitzada al voltant de la destresa per construir una percepció molt precisa respecte d’un mateix, d’organitzar i dirigir la pròpia vida. Inclou conductes de disciplina, autoconeixement i autoestima. Capacitat de reconèixer els propis errors per avançar.
- Intel·ligència interpersonal
Compren la capacitat i facilitat de treballar amb els altres i de relacionar-se eficaçment amb ells. Inclou una gran sensibilitat per entendre expressions facials, la veu, els gestos, les postures i per respondre adequadament. Gaudeixen del treball en equip.
- Intel·ligència naturalista
Facilitat per distingir, classificar i fer servir elements de l’entorn. Habilitats d’observació, experimentació, reflexió i preocupació per l’entorn. Metges, psicòlegs, veterinaris, dietistes, inventors, …
Per acabar una mica de feina personal... Quin és la teva combinació d'intel·ligències? Quines et cal desenvolupar/treballar?

Garbellar els rumors ...

Un ciutadà d’Atenes es va acostar una vegada a Sòcrates per explicar-li un rumor ...
- Sòcrates, et vull a explicar l'última notícia que es comenta a Atenes sobre el nostre amic Plató.
- Abans d’explicar-me-la, diga’m primer: la vas esbrinar tu mateix o només te l'han explicada?
- Me l'han explicada, però la donen per certa!
- Es a dir què no estar totalment segur que sigui certa perquè no ho has pogut verificar-la tu mateix; només penses que és certa, és així?
- Efectivament, així és!
- I digues, la transmissió d’aquesta "notícia" beneficia al nostre amic Plató?
- No exactament. De fet, podria perjudicar-lo.
- Sols una altra cosa per acabar, escoltar-la em resultarà profitós d’alguna manera, m’aportarà quelcom que ara em falta?
- La veritat és que no. No és més que una “notícia”
- Així, i pel que he entès, és tracta d'una notícia que no pots certificar que sigui certa, que no beneficia al nostre amic i que no em serà ni una mica útil. Doncs em sembla que, si la noticia no és certa, ni bondadosa, ni útil no la vull pas saber. I encara et dic més, et recomano que tu també la oblidis.

Els rumors no són més que rumors però s’estenen a mesura que afegim llenya al foc; la recomanació és garbellar-los; es a dir, fer passar els rumors pel aquest garbell de 3 nivells: cert, bondadós i útil. En cas que els rumors no passin el filtre, olvidar-los!

dimecres, 12 de maig de 2010

Is it Social Media a fad?

Continuant en la meva missió de fer-vos fans de les xarxes socials, us adjunto aquest video.
(Per cert, "fad" és moda).
Mil petons
Gemma


dijous, 6 de maig de 2010

Com abordar els conflictes - Part II

Després de la breu introducció a la gestió de conflictes, l’objectiu d’avui és donar alguna ajuda pràctica.
Quan treballem un conflicte, és important adquirir consciencia situacional (=entendre a què ens enfrontem). Per fer-ho, per un costat s’han d’ identificar les parts implicades en el conflicte i la relació entre elles i, per altre, entendre la tipologia del conflicte. Així, les relacions entre les parts en conflicte poden ser bones o dolentes; el conflicte pot ser crític o no crític.
Posar aquesta classificació en els eixos d’un quadre, ens dona una visió ràpida de les opcions alhora de abordar el conflicte.
• Un conflicte no crític i on les parts tenen una bona relació pot ser relativament fàcil de resoldre donat que les parts acceptaran les diferències i seran flexibles.
• En un conflicte no crític i amb les parts poc amigables, qualsevol diferència es converteix fàcilment en problema donat que les parts estan a la defensiva. S’ha de preveure que qualsevol cosa petita enseguida pot fer-se gran; el mediador ha d’estar alerta.
• En els conflictes crítics i on les parts estan receptives, el mediador s’ha de centrar en trobar la veritat i negociar un interès comú amb els que amdues parts estiguin contentes. Si aquest conflicte no es resol, la relació entre les parts pot espatllar-se enemistar i la situació evolucionar cap a un conflicte crític i amb mala relació entre les parts.
• Els conflictes crítics i amb les parts a la defensiva son les més compromeses. Qualsevol diferència es un problema insuperable, les postures tendeixen a polaritzar-se i dur-se a l’extrem (si un diu blanc, l’altre negre) i la negociació és a mort. Son situacions que requereixen mediadors hàbils i amb experiència. Malauradament, el desenllaç pot dur a un final penós o “brut” (com ara prescindir d’una persona o traslladar-la a un altre lloc o imposar-li una sanció).

D’altre banda s’ha de tenir el compta que les persones reaccionen de diferent manera quan estan immerses en un conflicte. Considerant el seu grau d’assertivitat i la seva capacitat de cooperació (= buscar el bé comú), l’actitud de les persones pot resumir-se en cinc grups:
Competidor (“Jo guanyo, tu perds”)
La persona defensa la posició pròpia sense concessions i competeix.
És útil en situacions molt dures i/o d’urgència. Els perills son acabar envoltat de gent que sempre diu si i que no dona la opinió ← El cap es converteix en dictador i l’equip no aporta res. Genera fustració i desmotivació.
Evasor (“deixem-ho!”)
Son persones que eviten el conflicte; no volen mals-rotllos. S’ha de vigilar per que la persona acumula temes i pot explotar, portant a situacions difícils de resoldre.
Un altre perill de tenir moltes persones evasives en l’equip és que es genera una atmosfera de temes “tabú” i de “conflictes encobert”.
Compacient o Acomodador (“Jo perdo, tu guanyes”)
La persona tendeix a acomodar-se, a cedir per solucionar el conflicte. Tot i que és una actitud útil quan el conflicte és molt més important per l’altre persona, les persones que sempre cedeixen també acumulen malestar i poder explotar. D’altre banda, aquesta actitud sovint solucionen el problema i el clima però no el rendiment.
A nivell del grup, el perill és que genera la sensació de que les meves idees, opinions, interessos no s’escolten, no s’atenen, no se’m presta l’atenció que em mereixo.
Col·laborador (“win-to-win”)
Aquest és el bon negociador, capaç d’explorar interessos i disposat a negociar la solució del conflicte, buscant alternatives que satisfacin ambdues parts.
Tenir col·laboradors en l’equip ajuda a assolir solucions integradores i el recolzament de totes les parts en la implementació. El perills és que s’acaben discutint tots els temes, per poc importants que siguin i això també desgasta.
Arreglo amb concessions (“ningú perd més que l’altre”)
La persona busca resoldre la situació amb concessions; es a dir, busca una solució de compromisos on es parteix o reparteix la diferencia.
Opció útil per donar solució temporal a problemes complexos o amb pressió de temps. Els perills són que es dedica massa temps al “regateig” sovint sobre temes molt poc importants i que no s’aprofiten “millors solucions”.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Un Mon 2.0 al·lucinant …

Des de Febrer de 2010, Facebook té més de 400 milions d’usuaris. Si consideréssim Facebook un país, ocuparia la tercera posició en el ranking d’habitants mundials, després de Xina (1.300 milions) i la India (1.200 milions); seguit de molt a prop pels Estats Units (295 milions). Aquest mes de maig, Facebook superarà a la Unió Europea, que té uns 450 milions d’habitants.
Aquests números em porten a plantejar la reflexió del dia: si la vostra empresa té responsables comercials o fa campanyes de marketing per mercats (Europeu, Nord-america, Àsia, etc.), teniu responsable per a les xarxes socials?
Les xarxes socials mirades d’aquesta manera em semblen una gran oportunitat …
Fins ara, una empresa gran tenia – simplement per recursos – una avantatge competitiva poc qüestionable; Internet ha canviat aquest visió i empreses amb pocs recursos poden arribar més lluny fent servir internet i les eines 2.0.
Velles idees del marketing com “interessar, captar, vendre, satisfer, retenir i implicar al client” prenen un nou significat amb l’us i l’accés a xarxes socials.
El client deixa de ser espectador de la pel·lícula per convertir-se en protagonista. Campanyes de marketing dirigides a un grup de persones reduït, arriben a moltes més persones mitjançant el re-enviament; aquest fenomen s’anomena difusió viral i té un valor afegit important: quan rebem una recomanació d’un conegut ens la mirem amb uns altre ulls, cert?
Tot just comencen a donar-se d’alta empreses en les xarxes socials – que fins fa poc eren territori exclusiu per a les persones. En els propers mesos veurem créixer l’activitat de les companyies en les xarxes socials.
D’altre banda, la comunicació, la manera d’arribar als clients, ha canviat. Eines com twitter faran les campanyes polítiques encara més immediates – com ja va passar en la campanya Obama/McCain, on tots els membres de l’equip de col·laboradors d’Obama rebia les frases desafortunades de McCain menys de 20 minuts desprès de pronunciar-les. Imagineu el poder potencial d'aquesta nova tecnologia de comunicació que fa semblar lents Facebook, el blogs, les radios, la televisió i especialment els diaris en paper!
Tota aquesta immediatesa requereix un canvi de mentalitat. Fins ara el líder era que portava les iniciatives; en aquest nou paradigma, tothom treballa pel líder, creant continguts, passant la informació tan aviat com succeeix, involucrant-se en els projectes.
Aquest canvi exigeix tenir els objectius molt clars i provar maneres noves de fer les coses. Fins ara, un creatiu ideava una campanya i la presentava al client – que podia comprar-la o no. Ara les campanyes es llancen totes i es comprova empíricament quina és la efectiva, l’acció que funciona. Quan fas una consulta per internet, les paraules clau que fas servir queden grabades en servidor que fan pronòstics de paraules claus futures; és la tecnologia predictiva que permet focalitzar quina és la informació que pot interessar a cada usuari i oferir-li; això ja ho fa Amazon amb la seva proposta de llibres segons les compres ja fetes.
I el millor de tot és que ningú no lidera aquest procés; ho estem fent entre tots! Al·lucinant!

diumenge, 25 d’abril de 2010

SheLeader 2.0 – Inscripcions obertes


Ja estan obertes les inscripcions al congrés SheLeader 2.0 (1er Congrés internacional de dones executives i directives – 10 i 11 de Juny)
Al congrés She Leader 2.0 hi participaran un gran nombre de persones expertes en comunicació, lideratge i tecnologies de la informació aplicades a l’activitat empresarial i professional.
El congrés és totalment gratuït i tindrà lloc al World Trade Center de Barcelona.

El dia 10 de Juny es centra en les competències pel management i el dia 11 de Juny en les noves organitzacions del temps per a un economia més productiva. Encara no estan tancades les sessions i/o ponències/ponents però podeu consultar la agenda en el següent link.

Inscripcions a www.sheleader.cat
Per fer-vos fans a Facebook o si preferiu Twitter.

Ens veiem.

dijous, 22 d’abril de 2010

Gestió de conflictes – introducció

Un conflicte és una diferència, un problema entre dues persones o dues parts.
A diferencia dels problemes físics o mecànics, on els desviament del camí habitual és conegut o identificable (per ex. Un problema en la producció genera peces defectuoses a partir d’un determinat moment), els conflictes no són tan fàcils d’observar. Sovint amaguen un rerefons, un cúmul d’insatisfaccions que acaben explotant (arribant a escenes de crits o a les mans) sense pistes o evidències detectades anteriorment a l’esclat del conflicte.
Al tractar amb conflictes s’ha de tenir present que, els conflictes no es resolen sols i que, a més, tendeixen a anar a pitjor. Els conflictes doncs, s’han d’afrontar i mai s’han d’amagar o ignorar.
Els conflictes creen emocions i afecten al rendiment de l’organització.
Un conflicte no resolt genera hostilitat i ressentiment, pèrdua de cohesió en el grup, disminució de l’eficàcia i del rendiment de l’equip i a més, danya l’autoestima de les persones implicades. Els conflictes genenen desmotivació i cansament emocional.

Què genera conflictes?
Cada persona té coneixements, habilitats i competències que defineixen el seu ofici. La pròpia persona i les seves interpretacions és la font principal dels conflictes. D’altre banda, aquesta persona viu integrada en un entorn canviant que l’afecta, l'influeix i li crea pors. El tercer factor de generació de conflictes és el cap.

Diagnòstic de la situació
Quan s’ha identificat un conflicte i es vol tractar, és molt important entendre què passa; es a dir, fer un diagnòstic.
Qui son les persones afectades? (Caps, subordinats, col·legues, clients, proveïdors)
Quina relació hi ha entre elles?
Les parts podem tenir emocions i/o records molt antics: revisar la història passada de les parts. Són amics? Tenen temes pendents? Considereu que les persones saben mentir/aparentar (que hi ha gent que es guarda “revenges”). Quina història tenen en comú?
Quan es tracta de grups, les relacions i els interessos poden ser molt divergents, diferents.
Quins objectius i interessos tenen les parts?
Per altre banda s’ha de considerar qui pot fer el diagnòstic. El diagnòstic l’ha de fer algú que tingui les competències i a més li toqui, legítimament. La posició del mediador és legítima quan té un nivell superior al de les parts o està acceptat com a tal; es a dir, quan té “influència” sobre el conflicte o les parts.

En resum, un conflicte ben abordat és una oportunitat de millora.
Un model sistèmic (=un grup de treball) funciona quan genera un nivell de conflicte acceptable, es a dir, quan cada persona trobar l’equilibri entre ella i els seus interessos, l’entorn i la relació amb el seu cap. Malauradament, els models que funcionen son terriblement inestables i els conflictes apareixen. El líder, el cap, ha de tenir molt clar que els conflictes s’han de treballar i tenir unes mínimes nocions de com gestionar-los.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Iniciativa contra el Cancer de Mama

M'ha arribat aquesta iniciativa d'un hospital americà per promoure la concienciació contra el càncer de mama.

Espero que us agradi; Té molta força.

Per totes aquelles que passeu del quaranta anys, que millor regal del dia de la mare que una bona revisió?
Ptns

dimecres, 14 d’abril de 2010

Diàlegs de Plató (Sòcrates i el Coaching)

La professora de filosofia de l’institut ens va fer llegir, en veu alta, un dels diàleg de Plató. El record dolorós que conservo d’aquella classe (entre inacabable i avorrida) de fa vint-i-cinc anys, feia poc probable que mai es repetís l’experiència.
Aquesta nit, després de tres hores de lectura intensa i moltes sorpreses, us confesso que m’he enamorat del vell filòsof grec i ensems del seu mentor Sòcrates.
Fa unes setmanes i davant un refresc, un amic em convidava a reflexionar sobre la meva tendència (hom abans hagués afegit a continuació “inherent”) cap a l’afirmació i la pregunta tancada (quan pregunto, clar!). La teva vida necessita més preguntes obertes, Gemma! Era el missatge bàsic.
Quan m’ofereixen un caramel com aquest, m’agrada paladejar-lo amb fal·lera i delit; lluny de devorar-lo, l’esmicolo per apreciar tots els sabors i aromes, l’experimento per agregar-lo a la meva memòria gustativa; sovint en vull més i, aquesta golafreria, és qui m’ha dut fins a Plató.
El coaching consisteix en acompanyar un altre persona en identificar i resoldre amb les pròpies eines, un objectiu concret. D’entre molts útils, les preguntes intel·ligents són peça primordial del procés. Saber llançar la pregunta adient i, encara més subtil, fer-la en el moment més adequat esdevé una de les habilitats més preuades en un bon coach.
Personalment em poden explicar una cosa deu vegades i semblar-me nova cada cop; Sóc així, tinc una ment capriciosa que sols reté allò que li crida l’atenció … Les preguntes intel·ligents havien aparegut en el curs de PNL (Foment), al curs de Coaching Organitzacional Sistèmic (Foment) i en la sessió d’introducció al coaching de l’Institut Gestalt. Res, m’havien relliscat com oli.
Però un cop s'ha despertat la meva curiositat, observadora, busco exemples a tot hora; m’esforço en identificar-les en altres, veure com funcionen en la quotidianitat i, no sense esforç d’entrada, en posar-les en pràctica. Però la rapidesa del dia a dia, i especialment la falta de converses gratificants i riques del nostre dia a dia, fa impossible avançar en aquest coneixement. Es doncs quan, desesperada pels referents empírics, m’he llançat a veure com els mestres del passat feien ús de les preguntes per acompanyar els seus aprenents cap al coneixement. Nois, quin descobriment! Em sento Colom creuant l’Atlantic! Amb la avantatge que, Plató m’ha permès navegar al meu ritme i còmodament asseguda al sofà.
En fi, que si voleu observar de ben aprop un bon coach en acció, enganxeu-vos a Plató i al·lucineu de la seva tècnica.
Novell com sóc en la lectura de diàlegs, us recomano el Laques que tracta sobre què cal ensenyar als joves per fer-los homes (i dones – contemporitzant Plató) de bé. Ja em direu.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Dones Enginyeres i el COEINF

Divendres vaig assistir a la 9ena assemblea ordinària del Col·legi Oficial d’Enginyeria en Informàtica de Catalunya (COEINF).
El COEINF és una institució pública que aglutina enginyers i enginyeres en informàtica; els representa, els defensa i protegeix els seus interessos, alhora que vetlla per l’adequat exercici de la professió. Té una important funció social, consistent en proporcionar perits (=experts que puguin valorar imparcialment) en causes judicials relacionades amb les TIC. Últimament també proporciona mediadors i arbitres en conflictes quan les parts acorden aquesta solució en comptes d’anar als tribunals. (Alternativa molt més humana i amigable en opinió meva). El nostre és un col·legi actiu però modest (468 col·legiats aprox.). La raó és que no tenim atribucions (=competències delegades) pròpies i això converteix el col·legiar-se en un acció voluntària i altruista.
L’assamblea va ser com son les assamblees: votar exercici, votar pressupost del 2010, xerrar de temes i accions que s’estan duent a terme, etc. Asepticament interessant si m’enteneu.
Ja vaig, ja centro el tema – m’havia semblat una introducció necessària, disculpeu!
L’assamblea va aprovar la constitució de la comissió de dones de COEINF i que, en aquesta primera etapa, lidero jo. Em fa molta il·lusió!
Comentàvem fa uns dies que, les dones enginyeres informàtiques representen sols un 8-12% del col·lectiu; Es a dir, de cada 100 enginyers que acaben la carrera, sols 8 (depenen de la facultat arriben a 12) són dones. Trist, oi? El tema es pitjor en l’aplicació pràctica … Les directives en TIC representen el 7% i en relació al tema d’avui, el COEINF, la seva presencia es limita a un 3% dels col·legiats! Aquesta representació tan baixa ha estat una gran sorpresa per a tots dins del COEINF.
Com a positiu dir que això ja és un canvi i una millora: mai ningú no s’havia parat a mirar quantes dones hi havia … Estic segura que serà un rati que s’anirà calculant a partir d’ara.
De cara a futur, focalitzar i treballar el Pla d’Acció que he de presentar a la Junta del COEINF; és obligat que un dels objectius principals per aquest 2010 és fer pujar aquesta representació a un percentatge més alineat amb la realitat del sector; (compartireu amb mi que no té cap sentit parlar de paritat, ni de 50% en un sector com el nostre i a data d’avui). Assolir aquest objectiu passa per trobar arguments que motivin les dones a col·legiar-se i de proporcionar informació en general sobre el COEINF i el que fa.
Per acabar, agrair-vos la paciència en la lectura a tots aquells que no sou enginyers informàtics (Com està el tema en els vostres col·legis, per cert?) i als companys d’estudis – especialment a les companyes enginyers informàtiques – que ja tardeu en trucar-me, estaré encantada de dir-vos més coses.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Pensaments Obsessius

Els pensaments obsessiu o reiteratius són monòlegs que mantenim amb nosaltres mateixos i on fem interpretacions de la realitat que ens envolta. En algun moment – per exemple després una discussió acalorada – ens trobem repetint una vegada i una altre la escena viscuda. Pot passar que reviure una situació desagradable o conflictiva no ens deixi dormir i/o ens alteri els horaris? És com si el nostre cap anés per lliure i els pensaments prenguessin el control, no deixant-nos continuar. Arribats a aquest punt és quan es produeix la trampa paradoxal: quan més intentem oblidar el pensament, més alimentem la seva memòria i més hi pensem … Oblidar és un fenomen espontani de la ment que sols es produeix quan perdem interès per un tema. Quan ens capfiquem en oblidar, creem un cercle pervers on quan més volem oblidar, més recordem!
Aquest pensament son pensaments improductius que produeixen ansietat i estrès i que afecten a les relacions socials i interpersonals. En aquest moments d’obsessió creiem saber què pensen els demés i la raó que els porta a comportar-se com ho fan! Ens creiem capaços d’endevinar què creuen els demés; esperem, anticipem el desastre imminent; estem convençuts que tot el que fa o diu la gent té relació amb nosaltres; …
STOP! Això s’ha de parar! Què podem fer per deixar de donar-hi voltes?
Us anoto a continuació algunes ajudes per sortir d’aquest cercle de pensaments obsessius.
Activa el teu cos i deixa d’esforçar-te en deixar de pensar. Centra la teva energia en alguna activitat física i els teus pensaments tendiran a orientar-se ell sols. Quan els teus pensament es tornin reiteratius, canvia d’ambient. Fes un passeig o ves-te’n de compres. Un cop modificat l’entorn, els pensaments s’adapten a la nova situació i desocupen el teu cervell.
Treu credibilitat a les idees i creences que apareguin com a conseqüència dels pensament obsessiu. Aquest pensaments fan que la percepció de les coses quede desproporcionada i et donen una visió deformada de la realitat. En curt, fan que et muntis pel·lícules inexistents. Per aquesta raó, procura no prendre decisions com a resultat d’un pensament obsessiu.
Practica la respiració; concentrat en com l’aire entra i surt dels teus pulmons. Els pensaments obsessiu son un producte de la teva activitat mental, oxigena’ls.
Pensa que tu crees els pensaments obsessiu i com a conseqüència, no poden existir sense la teva voluntat.
Escriu o parla amb algú. Compartir els pensaments i obtenir-ne un punt de vista extern pot ser-te molt útil (sempre que estiguis preparat per rebre feedback sense posar-te a la defensiva, clar!)
Si els pensament obsessiu tenen l’origen en un problema real, fes espai en la teva agenda per resoldre el problema. L’ansietat i l’estrès que t’està causant el problema et porta al pensament obsessiu, desfés-te’n.
• Si el tema té a veure amb una altre persona, que tal preguntar-li directament?
Revisa la teva autoexigència. Segurament no ets l’únic responsable de resoldre tots els problemes del teu entorn, analitza-ho. Sovint ens pensem imprescindibles i ens capfiquem en les coses fins crear-nos angoixes. Deixa’t fluir i troba l’equilibri.
• Dins de les teves possibilitats, evita les situacions que et porten a tenir pensaments obsessiu. No hi participis mai si estàs cansat o baix de moral o no et trobes preparat per fer-les front.

Es important identificar la font del teus problemes i les emocions et causen. Ser conscients de la influència que tenen en la nostra conducta i emocions. Cal identificar objectivament quina part és real i quina interpretació … (Poden ajudar plantejament com: Si s’haguessis de defensar el pensament davant d’una altre persona amb quins arguments ho faries? Si un amic et ve amb aquest pensament, què li diries?) Per recuperar el control no cal deixar de pensar, sinó gestionar les situacions. També és important saber buscar ajuda, ja sigui específica per resoldre els problemes o més genèriques per aprendre a gestionar les conseqüències.
Com deia Epictelo (un filòsof estoic del s.I), els homes no es perturben a causa de les coses, sino per les interpretacions que fan de les coses.

divendres, 2 d’abril de 2010

Telèfons 902

Acaba d’arribar la factura Vodafone i la meva sorpresa ha estat majúscula en comprovar que l’import d’aquest mes triplica l’import mitjà dels últims 2 anys! Què ha passat? Després d’una d’aquelles trucades eternes a Vodafone, descobreixo que tinc 3 hores i mitja de trucades a números especials. Impossible! Jo no faig trucades a números especials! Em defenso. Doncs tenim les 3 hores i mitja de trucades enregistrades i, a petició judicial els hi podem fer arribar. Ostres! Com estan les coses – penso. Intentar no posar-me a dolentes amb la companyia i considerant que encara no he rebut la factura física (i per tant no puc comprovar jo mateixa els números als que suposadament he trucat durant 3 hores i mitja), m’informen dels números 902 amb els que he parlat. Corresponen a Fecsa-Endesa, Gas Natural, Arsys (hosting), Bankinter, El Servei Català de Salud, Mapfre, Vibel Group (Administració de finques). Clar! Vaig canviar totes les domiciliacions bancàries aquest mes passat per estalviar despeses! Bona manera d’estalviar! 100€ de despeses telefòniques!
El mes fotut de tot és que, un cop ho comento amb les amistats, em diuen que totes les línies 902 o 901 (que son de pagament i caríssimes) tenen un equivalent de línia normal a preu de tarifa de riure! Ho sabíeu això? Doncs jo tampoc, fins ara.
Així doncs, abans de trucar a un telèfon 901 o 902, contacteu amb el web www.sin902.com i busqueu el número normal equivalent al 901 o 902 que necessiteu; n’hi ha més de 1200 enregistrats.
Si voleu gastar els diner, feu-ho en coses divertides i no en atracaments vergonyosos.

dimecres, 31 de març de 2010

Formes de creuar un dessert...

Dissabte passat vaig tenir el plaer d’assistir a una xerrada de la Cristina Naughton (Institut Gestald). És tota una presencia de 70 anys, de parlar reposat, hipnòtic i raonat. La màgia del moment m’ha inspirat a fer recull del moment i, a voler compartir-lo amb vosaltres. (Deu ser la primavera ... ) M’hi acompanyeu?
Com ja sabeu tots, en aquests últims mesos he viscut amb la sensació d’avançar a la llum d’una espelma; avançant sens dubte però amb una visibilitat a futur força limitada. Els que em coneixeu quotidianament sabeu que, fora d’algun moment de desànim (tan poc habitual en mi), ho he viscut com una aventura on m’he deixat fluir. Tota una novetat que m’ha aportat molt.
Haver tingut l’oportunitat de parar la velocitat i l’automatització en el viure, de tenir el temps i les ganes de reflexionar i plantejar-me les coses ha estat tot un privilegi. M’ha permès deixar de ser àgil en topar; quelcom més fàcil de dir que no pas de fer!
Conscient que els aprenentatges d’aquest mesos no cabrien en un sol posts, si que us volia anotar un parell de coses, amb la il·lusió que us siguin d’utilitat.
Per un costat, el fet contrastat que, quan no aprenem d’una situació, tranquils, al girar la cantonada ens esperen circumstancies que ens tornen a col·locar en la mateixa situació; com si la vida s’esforces en ajudar-nos... Què passaria si ens permetéssim aprendre de l’experiència?
D’altre banda, el descobriment que, gairebé tots els nostres patiments son causat per les converses que no ens atrevim a tenir, pels NOs que no gosem dir, per les pors que no ens aventurem a afrontar. Com podem crear el marc per fer net, per evitar les acumulacions nocives del dia a dia?
Quin radar és el cos! Ens crida les coses i no les sabem sentir … I si li féssim més cas, què passaria? Si paréssim 10 minuts per escoltar-nos a nosaltres, als nostres batecs, a la nostra respiració; què et sembla que sentiries?
La conclusió general volta sobre la sospita de que, en les situacions que vivim, poques vegades ens preguntem què volem exactament? o quines opcions realment tenim? (com diu l’Elena, sempre tres o més) o davant les topades, què he après de la situació? o què faria diferent si hi tornes a ser?
Per acabar, dir-vos que, si algun fet ha marcat la diferencia en aquest període de reflexió i canvi ha estat el conèixer (i sovint redescobrir) persones que m'han inspirat, que m'han alimentat l’ànima, que m'han fet somriure. Ha estat un excel·lent regal … No se m’acut millor manera de creuar un desert, i a tu?

divendres, 26 de març de 2010

He perdut un Àngel

Aquest matí he sabut que un amic de la infantesa i la joventut s’ha suïcidat! M’ha deixat un forat a l’ànima. Varem tenir vides paral·leles: fills de bones famílies, bons collegis, caps de setmana de somrisos, sol i moltes hores de tennis. Quant cops havíem anat totes a animar-te a algun partit? Ens tenia enamorada la teva simpatia i el teu somriure. És cert que han passat molt anys, que la vida ens ha dut per camins diferents però tant … Què pot portar a un home de 40 anys a matar-se? Tanta era la desesperació, tanta la soledat? Em ploren els ulls i em plora l’ànima. No ho puc creure, no encaixa amb els records fantàstics que guardo de tu. Tota la colla que jugàvem a “polis i lladres”, els mateixos que pujàvem a la teulada del restaurant del Set-Ball, els que viatjàvem en tren fins a Terrassa per anar de discoteques, els golfos de les festes de Sant Joan i Cap d’any on tots acabàvem liats amb tots, els de les confidències, els entrenaments, les llargues converses de l’estiu al voltant de la piscina, … Tot allò forma part d’un passat molt llunyà que, per a mi, sovint esdevé refugi i em desperta alegries; no en tenies tu de refugis?
He perdut un Àngel i tinc pluja al cor. Desitjo que et teu viatge continuï millor allà on siguis ara. Els que t’estimàvem, estem trencats.

dijous, 18 de març de 2010

Treballant les emocions (IE)

Fa dies que dono voltes al meu proper post. Tinc clar que vull parlar de la Intel·ligència Emocional (IE) però m'ha costat definint el meu posicionament en el tema.
Entenc la IE com la capacitat de reconèixer i gestionar les pròpies emocions, d’entendre allò que ens passa i donar la millor desposta – fugint de la primitiva reacció visceral – a cada situació. Una habilitat que va més enllà de la pròpia persona, per entendre (si convé, empatitzar) amb les emocions i sentiments dels altres. Fins aquí molt de llibre … on tinc el problema? Doncs és un fet: Em senta de conya donar un bon cop de puny a la taula!
La IE no deixa de ser doncs una sociabilització de les expressions de les nostres emocions. Els nens, instintivament, mostren les seves emocions en expressions genuínes (rebequeries, agressions, plors, enfadament , …); som el grans qui els ajudem a regular, a canalitzar aquestes emocions en comportament socialment acceptables i adults. Estic d’acord en acompanyar-los en aquest procés; (no té cap sentit anar partint cares o muntant pollastres histèrics per la vida). El que em fa dubtar de comprar tot el pack és la sensació que, en moltes situacions, estem ensenyant a tapar certes emocions, a crear bloquejos emocionals. Així, les emocional se’ns acumulen a dins i molt cops, ens enverinen, anant contra la persona, fent-nos mal.
Crec que els sentiment s’han de viure, s'han canalitzar (estratègicament) però, per damunt de tot, han de sortir i expressar-se.
Guardar-se’ls dins és anar fabricant una bomba que, un bon dia i segurament amb un esdeveniment poc important, acabarà explotant. Es llavors quan agafem la gran depressió i engeguem canvis radicals en les nostres vides. Si la cosa no estalla encara es pitjor; les emocions confinades persisteixen i es (psico)matitzen (úlcera, mal de cap constant, fibromialgia, … )
En el meu cas concret, els canals d’expressió de les meves emocions son els següents:
- Ràbia (o la enveja – que es la ràbia per allò que té l’altre – o qualsevol altre atac contra la meva identitat), tractar-la amb Assertivitat. Es a dir, defensar-me sense atacar, però deixant clar el meu malestar. Jo no m’enfadava mai, però em passava dues setmanes pensant obsessivament en allò que m’havia fet fulano … No havia gestionat la ràbia i em cremava per dins. (Oju! La ràbia de que les coses no surten com jo vull, la canalitzo cap a l’acceptació donat que realment és un sentiment de tristesa.)
- Tristesa: donar consol, compartir, acompanyar empàticament en el procés cap a l’acceptació. Acceptació de que no puc tenir-ho tot, acceptació de les pèrdues, acceptació de que no tot surt com nosaltres volem.
- Por (o ansietat o gelosia – que és la por a perdre l’amor de l’altre): Protecció des de l’anàlisi racional d’aquella por. Per exemple, davant la por a un examen, la meva protecció és estudiar.
- Alegria: Compartir-la, tenir ganes de viure i alimentar la meva autoestima.
- Estimació: Vinculació. Ser capaç d’apropar-me als altres, de manera gradual, sense aclaparar-los i respectant l’espai dels altres. Provar-me que sóc capaç d’establir vincles i relacions gracies i a partir d’aquesta estimació.
En resum, tot un exercici d’auto-coneixement i gestió; uns dies ho porto millor i d’altres m’autoritzo a donar el cop a la taula, seguit d’una disculpa, per descomptat!
Un últim regals pels que heu arribat aquí. El meu bon amic Ivan, sempre involucrat en la meva salut mental, m’ha fet arribar l’article Explotació Remunerada del Borja Vilaseca (El Pais – 14/03/2010). No us el perdeu, especialment si treballeu en consultoria.

dimarts, 9 de març de 2010

Peix fresc per a tothom

Als japonesos sempre els ha agradat consumir peix fresc. El peix fresc és primordial a la dieta tradicional japonesa. Malauradament, les aigües properes al Japó no tenen suficient peix per cobrir la demanda. Amb l’objectiu d’alimentar la població, els vaixell de pesca es va fabricar més grans per poder anar mar endins. Però quan més lluny anaven, més temps tardaven a tornar i entregar el peix. Si el viatge durava uns quants dies, a la arribada, el peix ja no era fresc.
Per resoldre el problema, els vaixells de pesca es van equipar amb càmeres frigorífiques. D’aquesta manera, el peix es congelava immediatament després de ser pescat. Per desgracia, els japonesos van percebre la diferència entre el peix fresc i el congelat i, com a conseqüència, el peix congelat s’havia de vendre més barat.
Per mirar de recuperar marges, les empreses perqueres van instal·lar tancs d’aigua en els vaixells. Un cop pescats, els peixos s’abocaven dins dels tancs i així es transportaven vius fins la costa. Dissortadament es va observar que, després d’un temps, els peixos deixaven de moure’s dins del tanc i això afectava greument al seu sabor. Els consumidors japonesos ho van notar i un cop més, els peixos transportats vius en tancs s’havien de vendre a menys preu.

Com varen solucionar el problema les companyies pesqueres japoneses? Com s’ho van fer pera aconseguir portar peixos frescos que conservessin tot el seu sabor fins els mercats?
Si les companyies japoneses et demanessin consell, què els diries?

Tot just una persona assoleix les seves metes (arrancar una nova empresa, pagar els deutes, trobar parella, … ), ja no necessita esforçar-se tant i en conseqüència, comença a relaxar-se i a perdre la passió. Salvant les distancies, li succeeix el mateix que als peixos dins del tanc.
Les persones prosperem més quan més desafiaments tenim en el nostre entorn.

Per mantenir el peix fresc, les empreses pesqueres japoneses van afegir un tauró petit dins del tanc dels peixos. Es cert que el tauró se’n menja uns quants però els que arriben a port estaven molt molt vius. S’ha desafiat als peixos! Ara els peixos han de nadar per mantenir-se vius.
Així que, quan aconsegueixis els teus objectius posa-te’n de nous. No et ceguis per l’èxit ni deixis els reptes per més tard, no sigui que perdeu sabor …

dilluns, 8 de març de 2010

Sobreposar-se a l’Empresa Tòxica

La lectura de la entrevista Metamorfosis a la Maite Barón, s’ha ajuntat amb converses diverses al voltat del mateix tema: l'ambient a la feina. Tot plegat m’ha portat a concloure que, realment, creixen i proliferen les empreses tòxiques.
Com pots saber si estàs treballant en una empresa tòxica? Sols has de mirar al teu interior –als teus sentiments– i al teu voltant. Si et veus o veus cares llargues, por, insatisfacció, desconfiança, falta de comunicació, sentiments de que la feina que es fa no té sentit, percepció de que la persona en si no té valor per a la companyia, competència entre companys en comptes de col·laboració, horaris eterns que premien la presencia (=escalfar la cadira, ser-hi) en comptes del compliment d’objectius (=fer), desànim, desmotivació, estrès, malhumorós, bronques i crítiques constants (a tots nivell, cap a la direcció i comandament intermitjos, o entre empleats), decisions orientades en el benefici a curt plac, … doncs preocupat; segurament estàs en una empresa tòxica.
Una empresa tòxica ha malmès la seva “personalitat”, ha perdut la consciencia de la seva cultura, les seves creences i valors, tot allò que promovia determinades conductes i actitud. El pitjor de tot és que el dany té projeccions en ambdós sentits: per un costat l’empresa es centra en ella i deixa de pensar com un sistema –on tot i tothom és important– per lluitar només en sobreviure. Una actitud lògica però altament nociva perquè ataca i es carrega l’ambient, les aportacions els membres que la feien viure … En altre banda, els treballadors que es senten menyspreats i poc valorats, prescindibles, criticats i castigats. Al final, tant una (l’empresa) com els altres (treballadors) perceben que s'atacat la seva identitat.
La identitat ens defineix, és el més important i profund per a qualsevol ésser. Quan ataquem a la identitat d’un ent –ja sigui empresa o persona– aquest deixa de pensar i s’esforça en preservar la seva identitat i per tant, mostra actitud i comportament orientats a fer-se respectar i desfensar-se dels atacs.
Aquesta crisis , ha fet que moltes empreses i molts treballador hagin perdut el nord, s’hagin deixat de respectar i trencat així la simbiosi que els feia ser. Sortit de la crisis requereix d’esforços externs però també interns. És cert que totes dues parts han fet molt per sobreviure – uns trobant maneres de no acomiadar ningú, de treure projectes i ventes de sota les pedres, altres renunciant a pujades de sou merescudes, fent sobre esforços i motivant-se amb l’aire. Ara arriba el moment de fer un pas més enllà, el moment de deixar de treballar aïllat i començar a reconstruïr l’esperit d’equip, les actituds de col·laboració, de confiança, responsabilitat, de compromís, humilitat i coratge que han de treure’ns –des de dins– de la crisis. Com diu la Maite Barón, crear entorns laborals sans, ètics, responsables i sostenibles que aportin valor afegit, motivació i que recuperin la cultura bassada en la confiança i el servei social que, al final, defineix les empreses. Sols llavors haurem vençut, tots plegats, aquesta crisis.

dimecres, 3 de març de 2010

Pèrdua del talent femení a Catalunya

Un dels indicadors del progrés d’una societat és la participació de tots els seus membres, homes i dones, a tots els nivells i en condicions d’igualtat.

Fa uns dies us postejava que la pèrdua del talent femení equival al 0,5% del PIB català. Aquesta informació està basada en l'estudi de la cambra de comerç de Barcelona "L'impacte econòmic de la pèrdua de talent femení (2008)".

Fent una lectura del informe des del punt de vista de les TIC, es destaca que només en les enginyeries, el número d'homes matriculats en carreres universitaries supera a les dones. En la resta, sovint les dones doblen els homes universitaris. Fora interessant aprofundir en aquest fenomen: per què tenim por les dones de ser enginyeres?
Em comentaven l'altre dia en el Col·legi Oficial d'Enginyeria en Informàtica (COEINF) que, quan la carrera d'informàtica va canviar el nom de "Llicenciatura en Informàtica" a "Enginyeria en Informàtica", el percentatge de dones va caure del 20% al 12%, percentatge que encara avui dia es manté. Desconec si existeix algun estudi sobre el tema, però ho investigaré.

Hi ha un segon estudi de la cambra de comerç de Barcelona (Sept 2008) que analitza la presència de dones en el món empresarial català. L'estudi sols considera les 400 empreses amb més ingressos al 2007; es a dir, deixa fora totes les autònomes i propietàries de Pymes. Destacar d'aquest estudi que el percentatge de dones en empreses TIC és del 7%.

Com a conclusió destacar que, en el camí de convertir la igualtat teòrica en igualtat real tenim moltes passes a fer. Hem de saber trobar maneres per facilitar i garantir la presència reals (no de quota) de les dones en el món tecnològic i concretament en les TICs.

Podeu seguir l'Observatori Dona, Empresa i Economia de la cambra de comerç de Barcelona en la seva pàgina web.

diumenge, 28 de febrer de 2010

Vocabulari 2.0

Avui la meva filla de cinc anys m’ha dic que ella “clicava” l’ascensor. M’ha encantat l’espontaneïtat de la seva expressió però m’ha fet reflexionar sobre les aportacions, a tots els nivell, de la societat Web 2.0
Expressions com “gloogejar algú” o “postejar una opinió” s’han incorporat a les nostres converses quotidianes ocupant un espai que fins ara era orfe i que amb elles guanya concreció i propietat.
El dia a dia no ens permet tenir consciència i perspectiva dels canvis al nostre voltant. Objectes que fins a fa poc eren d’ús normal per a nosaltres – com ara un walkman o un carret de fotografia – han deixat d’existir; han desaparegut fins el punt que, moltes persones ja no els reconeixen. Una companya de feina m’explicava que, buidant un armari, va sortir una capsa sospitosa que la seva filla va obrir. “Mare, mira quina impressora amb teclat més curiosa!” li va comentar. Era una màquina d’escriure! Una Olivetti que havia fet servir per fer tots els treball durant la carrera, el COU i el BUP (per cert, conceptes també desapareguts).
A diferencia de nosaltres, els joves per sota dels 25 anys se’ls considera “natius digital”. Han nascut en un mon digital i conseqüentment tenen una visió totalment digital de la seva realitat. Intento dir que, els nostres fills son tots natius digitals, i per tant, parlen un altre llenguatge al que nosaltres ens hem d’apropar per mantenir el lligam. Quan penso que els meus pares mai no van saber programar el vídeo (un altre baixa en la nostra evolució tecnològica), em plantejo com vull gestionar jo la meva relació amb la tecnologia. Es cert, sóc enginyera informàtica i sovint em sento aclaparada per aquest mon immens i amenaçador. Sense voler desanimar-vos, reconec que hi ha moltes coses que desconec i d’altres que no entenc totalment, però no hi vull renunciar. Encara us diré més, m’he proposat, com a repte personal, no sols mantenir-me informada, sinó a més fer-vos participar a tot i totes d’aquests canvis tan fascinant. Així que aneu-vos agafant per què d’aquí endavant comencem a “navegar” plegats.