Estergint Lilith

En el debat després de la meva conferència Comunicar en Femení, un dels assistents em va etiquetar de “feminista”. Malauradament no m’he guanyat el dret del títol de feminista; M’hagués agradat sortir al carrer a cremar sostenidors i lluitar pel dret al vot… però vaig néixer tard i tot això del que gaudeixo (sovint sense valorar-ho) ja m’ho vaig trobar fet.
Amb tristor observo com el terme “feminista” està terriblement deteriorat avui dia… Una pena! Destruïm i malparlem del nostre passat, en comptes de sentir-nos orgulloses …

Deu ser per aquests sentiment que, fa uns dies, Lilith ha decidit aparèixer i ocupar els meus pensaments… Vol justícia, netejar la seva imatge massa castigada històricament.

Com tots el mites, les referències de Lilith són moltes i confoses…

Segons descriu el llibre del Gènesi, Yavhè (Déu) va crear Adam i Lilith del mateix fang, iguals. Ambdós vivien com parella a l’Eden fins que Lilith va veure clar que Adam era un calçasses (com més tard es va provar amb el tema de la poma) i el va abandonar. Llavors, Adam va plorar a Deu qui li feu Eva (aquest cop no igual a ell) a partir d’una costella. Lilith va gaudir de la vida amb l’arcangel Samael, personatge important del setè cel, i ésser amb tant poder personal com ella.

Eva va passar a ser la “dona bona”, sumisa, obedient al seu company, cuidadora de la llar i de la tradició; i Lilith es va convertir en la dona seductora, luxuriosa, independent, inconformista, amb iniciativa, mestressa de la seva llibertat sexual, lliure i poderosa.
Per descomptat, aquesta és la meva versió! La tradició opta per tapar la existència de Lilith i, quan no pot amagar-la, apareix com la representació de totes les pors i dimonis femenins (dolenta, manipuladora, assassina de nens, xucladora de sang, lladre de semen, diablessa…).

El món és ple d’Eves i Liliths; Tothom té dret a fer el seu camí, respectant el camí dels altres des de la tolerància. En això consisteix el “feminisme”, en tenir les opcions i la llibertat d’escollir des de la pròpia voluntat. És el que explicava divendres a la conferència i el que realment amaga per a mi el terme “igualtat”.

P.D. I no, no estic a favor de les paritats ni dels percentatges de dones als partits o als alts càrrecs; el criteri hauria de ser els mèrits personals, els tinguin ell o elles.

Gestió de Conflictes - Curs

El proper 2 de maig començo un meu taller de gestió de conflictes.

Es tracta d'un curs pràctic pensat identificar les situacions de conflicte i per donar-nos eines per gestionar-los millor.

Són 8 sessions els dilluns de 19:30 a 21:00. El preu del curs és 40€.

Si esteu interessats en el curs, contacteu-me i us en donaré tot els detalls.

gemma@nafria.com

Elogiant la feina ben feta

Tots fem bons propòsits cada principi d’any; els més optimistes inclús els repetim al setembre… Quants dies mantenim els nous propòsits? Les estadístiques mostren que uns 24 dies… Com pot ser?
Canviar un hàbit o un comportament exigeix un gran esforç; requereix de tres coses: voluntat de canvi, actitud positiva i un bon pla de seguiment.
Vivim en una cultura que tendeix accentuar els aspectes negatius, les equivocacions, els errors, les mancances… Els nostres pares ens renyaven quan fèiem quelcom malament; fer-ho bé era el que s’esperava de nosaltres i, per tant, no hi havia elogis per fer les coses bé! Tot això va crear en nosaltres una programació negativa que ens limita terriblement i que ens fa fer coses buscant la aprovació dels altres. I encara més greu: no som capaços de rebre un feedback positiu quan es presenta; ens incomoda!

No és hora de canviar? de modificar aquest comportament amb el nostres fill, els nostres subordinats i/o aprenents?

Elogiar els altres quan fan bé les coses, alimenta la seva confiança i els ajuda a triomfar. Potenciar el costat positiu transmet entusiasme i motiva els altres a fer més i millor. No és fantàstic sorprendre els altres fent bé les coses? Un elogi pot donar el impuls inicial necessari per fer un gran pas, pot canviar-ho tot!

Per promoure el canvi de comportament en els altres és essencial comptar amb un bon pla de seguiment. Què tal reunir-nos durant 15 minuts cada 15 dies amb cadascuna de les persones al nostre càrrec directe? Aquest senzill plantejament faria que, al cap de l’any, haguéssim compartit 24 hores i mitja amb cada subordinat. Per ser profitós, ell/ella hauria de definir de què vol parlar: pot decidir parlar de les seus objectius i de quina ajuda necessita de nosaltres – si en necessita cap – o pot decidir parlar de golf! És el seu temps; la reunió és seva!
La nostra feina és donar suport i confiança; i recordar que, quan mostrem confiança, tot canvia!

El Principi de Pareto (o llei 80/20)

Preparant una conferència sobre el tema “gestió efectiva del temps”, he recuperat una dada curiosa que s’ha provat real a la pràctica: el 20% de les nostres accions, resulten en el 80% dels nostres assoliments. És a dir, si ens esforcem en identificar el 20% de les nostres tasques importants, les marquem i treballem com prioritàries, aconseguirem els 80% dels nostres objectius; tot plegat amb un desgast molt raonable.
És la anomenada llei 80/20 o principi de Pareto desenvolupat per Joseph M. Juran.
Una regla molt simple que malauradament tendim a oblidar, fins a trobar-nos colgats de merda. Jo la primera: quant cops no m’he trobat fent feines que no serveixen per res!
Per fer-ho simple: cal un pla de tasques a fer. S’inicia fent la llista de totes les tasques que tenim. Acte seguit les classifiquem per importància i urgència (per ubicar-les en el quadrant corresponent de la matriu de gestió del temps – un repàs a “els 7 hàbits de la gent altament efectiva” de Stephen R. Covey pot ajudar-vos en aquesta tasca) i un cop fet així, concentrem els nostres esforços en les tasques realment prioritàries (= importants i no urgents).

I que passa amb les tasques importants i urgents? Doncs que seguint aquest plantejament de gestió de tasques, no n’hauríem de tenir! (al menys a la llarga)

Altre cosa és la gestió dels imprevistos o marrons … per fer front als “browns” els millor és analitzar-los amb serenitat i mirar de trobar el seu millor encaix dins del nostre planning d’activitats, sempre mirant de desplaçar tasques poc prioritàries alhora de fer cabuda a les noves urgències. També és útil preguntar-se per qui és la urgència; us sorprendrà descobrir com la falta de gestió de temps d’altres persones afecta a la vostra vida. Potser podeu animar-los a gestionar millor les seves tasques… Tot un repte per facilitar la vida de tots, oi?

Innovació o "anar on no ha anat mai ningú"

Últimament la paraula innovació ha fet niu a casa meva. No, no estic redecorant, ni m'he tornat més trekkie del habitual! És més aviat una revolució interna que tot just comença dins meu. No crec en les casualitats; alguna raó fa que els esdeveniment s’ajuntin davant nostre per lliurar-nos un missatge… Altre cosa és estar per escoltar-lo.
Aquest cop estic alerta i toca escriure sobre innovació.
Recentment he assistit a dues presentacions (Els valors de la innovació a l’empresa del Fran Ponti i Innovació en acció del Jay Rao), han caigut a les mans llibres relacionats amb maneres diferents d’enfocar a les coses (El 6 barrets per pensar de Eduard deBono, NoMiedo de Pilar Jericó, Introducció al Focussing de Lluis López) i la feina em convida a avançar en aquesta línia (Mango, N-Espais, Apple, Programari Lliure).

Tots aquells que estem en contacte amb el món empresarial, fa temps que percebem quelcom a l’aire, una remor a l’ambient, un crit encara subtil però creixent ferm que s’expandeix, llums d’altres colors… Volem un canvi. Les persones ja no ens movem només pels diners; volem més! Volem somriure, gaudir amb el que fem, ser-ne part. Necessitem organitzacions més divertides, diferents, que desafiïn els convencionalismes, que persegueixin els seus valors d’altres maneres, més participatives, més connectades amb les passions humanes; empreses que ens motivin, que ens il·lusionin, que en convidin a millorar i a créixer (en comptes de manipular-nos des de la por).

No t’agradaria treballar en entorn que et deixes temps per explotar (treballar) i temps per explorar (pensar, recollir idees, aprendre…)?

Una empresa que penses diferent, que et premies per pensar diferent?

Totes aquestes inquietuds apunten cap a un canvi cultural dins les empreses, cap a la necessitat de fer un pas endavant. Sols algunes organitzacions avantguardistes ja han identificat i iniciat aquest camí. On és la teva?

Però com qualsevol canvi, aquest només té sentit si afecte també a les persones, als individus. Els nous escenaris demanen “mirar fora de la nostre capça” (com deia el Jay Rao), “actuar i aprendre pel camí; celebrar el fracàs com un aprenentatge més”; “trobar l’equilibri – trencat de fa tant – entre el nostres dos cervells: l’esquerra lògic, racional i el dret emocional, imaginatiu”.

Resumit en curt: adquirir la cultura i les actituds de la innovació.

Les actituds de la innovació passen per las disrupció (= trencar amb les normes habituals. Ex. Circ de Soleil), l’atreviment (=assumir riscos sense saltar pel barranc), la provocació (Com m’agrada aquesta! ex. Desigual i les seves campanyes Kiss Tour, Vine en Roba Interior), tenir valentia (per fer coses que no estan a l’abast de tothom. Ex. Gore-tex i la seva estructura sense caps), buscar la col·laboració (la cooperació en comptes de la competició; en captar i cuidar el talent i/o associar-nos amb el millors. Ex. L’Ipod: un invent d’un tècnic de Phillips, Tony Fadell que, ignorat a la seva companyia, va portar la idea a Steve Jobs), en emocionar (i arribar a les persones, tocar-les, il·lusionar-les. Ex. Màquina expedidora de gelats de Unilever & SapientNitro que només et dona el gelat si somrius sincerament! L’enginy detecta si el somriure és fingit o real!), en despertar la nostra imaginació per mirar als nous reptes, a les noves oportunitats de forma diferent, transgressora (ex. Kukuxumusu).

Tot plegat obre un món de possibilitats i sorpreses que jo em no vull perdre.

Regala'm feedback

La majoria de la gent vol fer bé les coses i que se’l reconegui el seu treball; tothom vol saber com fer millor la seva feina i com ser millors professionals.
Aquesta voluntat de millora continua porta les persones a demanar, a esperar el nostre feedback objectiu, honest, just i útil; un feedback constructiu.
El feedback és una habilitat interpersonal (com l’assertivitat o l’empatia).
L’objectiu del feedback és proporcionar informació que contribueixi a la millorar l’altre en situacions concretes.

Un feedback ha de complir les següents característiques:
1. Trobar i escollir el moment adequat.
El feedback s’ha de donar quan ambdues parts encara recorden els fets.
Com a regla general, els elogis sempre es fan en públic i les “crítiques” sempre en privat.
A no ser que siguem uns experts en assertivitat, mai donar un feedback en calent – quan estem molestós o ferits. És millor esperar a estar fred i calmat.
Es poden fer servir frases com “et sembla que ho parlem en un altre moment/en privat” per trobar el millor moment de parlar.
2. Triar les paraules
Com es diuen les coses té un gran impacte en el receptor i pot crear un ambient amistós o totalment hostil. S’ha de considerar el llenguatge verbal i també el no verbal (to de veu, gestos, postura, expressió facial…).
Per tant, cal preparar el feedback amb antelació i ser “impecable” amb les paraules.
3. Centrar-se en els fets observables, deixant opinions, interpretacions, avaluacions o judicis a banda.
Oferir descripcions objectives del que va passar i, si de cas, expressar com et vas sentir tu, personalment. Deixar al receptor que utilitzi la informació com cregui oportú i apropiat.
(ex. “Que les taules no estiguin col·locades endarrereix el començament de la classe”).
Tenir en compte que, un judici de valor sempre es basa en els teus valors!
4. El feedback s’ha de dirigir al comportament (als fets) i mai a la persona.
És imprescindible separar el “problema” de la persona.
Ex. “Em vaig sentir malament per què les taules no estaven col·locades” vs “Tu no vas col·locar les taules”. Quina resposta motiven en el receptor?
Els comentaris referits a la persona, normalment la posen a la defensiva. Una persona a la defensiva ja no escolta, sols es defensa o justifica.
5. Fer servir frases en primera persona per expressar el que sents.
Ex. “Em molesta aquesta determinada conducta” ← Frase oberta al diàleg vs. “Alguns trobem que la teva conducta ens enfada i molesta” que genera conflicte.
6. Ser específic i evitar generalitzacions.
Ex. “Sempre estàs interrompent” vs “En la reunió de dijous quan presentava la situació, em vaig sentir interromput amb el teu comentari”.
7. Ser equilibrat: incloure aspectes positius i no limitar el feedback als aspectes negatius.
Aprofitar per ressaltar els aspectes positius del comportament de la persona i reconèixer amb sinceritat la seva contribució, donant exemples concrets i específics de l’impacte positiu de la seva feina. Deixar que l’altre sàpiga la seva vàlua o la nostra confiança en les seves capacitat, situa el receptor en un estat adient per escoltar i/o aportar propostes de millora.
8. Compartir informació més que donar consell.
Donar consell – quan no s’ha demanat – ens posem en una posició de superioritat que (normalment) fereix el receptor.
9. Comprovar que s’ha entès l’interès i la intenció.
10. Col·laborar i/o deixar espai al receptor….
Una solució o proposta aportada per un mateix sempre és més acceptada que una externa o imposada. Deixar espai a l’altre per tal que defineixi el seu propi camí, té com a conseqüència un major compromís.
Així, és útil assenyalar el “problema”, sense proporcionar cap solució concreta i convidant l’altre a participar (ex. Com ho veus? Què hauríem de fer?).
Cal entendre que, aquesta opció sols és vàlida i funciona amb interlocutors capacitats. Altrament cal col·laborar en trobar una solució que sigui acceptable per ambdues parts.
D’altre banda, és important tenir una actitud oberta; quan es ressalta una conducta que no ens agrada o s’expressen expectatives de com haurien de ser les coses, l’altre persona s’ha de sentir lliure d’acceptar, negar o fer una contraproposta.

Tan de bo el post d'avui us doni eines per afrontar millor la propera oportunitat de regalar feedback que visqueu; no la desaprofiteu!

Converses virtuals... Hikikomori?

Tenir l’oportunitat de gaudir més dels meus àmbits personal i familiar és una de les raons principals que defineixen el meu nou estil de vida; Assignar a l’àmbit professional l’espai i temps que mereix en la meva escala personal de valors i prioritats ha estat tot un repte que encara em cal polir.

Fa uns dies vaig compartir un sopar molt agradable amb amics i coneguts. A la taula teníem dues adolescents de 15 anys que són amigues i han jugat juntes des de petites. Sent com són dues noies força despertes i divertides, em va sorprendre que no participessin de cap de les converses de la taula; Després d’un parell d’intents fallits, vaig considerar legítim que les nostres converses ja no les interessessin. El més desconcertant és que no van intercanviar ni una sola paraula entre elles! Les dues hores llargues del sopar les van dedicar exclusivament als respectius telèfons mòbils… Dies més tard, parlant amb una d’elles – que vaig arraconar imprevistament desconnectada – vaig saber que sí havien “parlar”, sols que ho feien per missatges! (SMS o chat a l’Skype)

La situació mereix una reflexió llarga i reposada que deixo a cadascú de vosaltres.

Estem creant candidats al Hikikomori? Un 10% dels joves (nois, principalment) al Japó pateixen aquesta inadaptació social i viuen totalment aïllats...

Tot i entendre la utilitat i les opcions de les noves tecnologies en determinats contextes, personalment prefereixo continuar gaudint de les converses tradicionals. Un gest que s’escapa, un somriure sincer, una mirada que t’acarona l’ànima, un to que contradiu l’afirmació dels teus llavis són riqueces que, ara per ara, no em ve de gust perdre.

És cert que mai no m’havia parat a pensar en l’efecte que causo quan m’absorbeix quelcom “inaplaçable” (segur?) de meu mòbil, del correu, d’internet… La gestió d’aquests moments d’evasió és un espai de millora personal.

IF… (RUDYARD KIPLING)

Quan vols expressar quelcom difícil, profund i trobes, de sobte, que algú altre ja ho ha fet i a més, amb una exactitud i una mestria dolorosament impactants, no pot sinó baixar el cap, admirar i, modestament, donar les gracies i aspirar a ser millor.

Si

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin, 

si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments; 

si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe

i tractar igual aquests dos impostors;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit, 

tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis, 

o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, 

i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys 

i jugar-te-la tota a una sola carta,

i perdre, i recomençar de zero un altre cop 

sense dir mai res del que has perdut; 

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons 

a servir-te quan ja no són, com eren, forts, 

per resistir quan en tu ja no hi ha res

llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós, 

o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, 

si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; 

si pots omplir el minut que no perdona 

amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, 

teva és la Terra i tot el que ella té 

i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

RUDYARD KIPLING
(Bombai, 1865 – Londres, 1936) Traducció de Francesc Parcerisas