divendres, 29 de gener de 2010

Trobant la meva essència de pi

Tiempo atrás, mi psicóloga, que trabaja con flores de Bach, me preparó un bouquet que contenía, entre otras cinco, esencia de pino. ¿Pino, para qué sirve? Le pregunté. Para las culpas, me dijo, no hay curación posible sin eliminar primero la culpa.
Todos nos sentimos (o deberíamos sentirnos) culpables en alguna ocasión. La culpa nos permite detectar cuando vamos contra nuestros principios, contra aquello que nos enseñaron nuestros padres, abuelos, maestros y referentes y que, nosotros mismos, con nuestras experiencias, vamos adaptando y elaborando; es decir, contra nuestro conjunto personal de reglas.
Asumiendo que es normal, incluso sano, que la voz persistente de la culpa crezca en nosotros al actuar contra estas convicciones; el tema es, ¿este set de normas es realmente personal?, ¿es verdaderamente propio?, ¿continúan siendo válidos estos principios con la protagonista que soy hoy?
Sociedad, religión y costumbre han llenado nuestra vida de estereotipos que hemos incorporado como valores incuestionables. En el caso de la mujeres, el arco-iris de patrones establecen que “tengo que lucir siempre perfecta”, “debo agradar a todos”, “he de llegar a todo como madre y como profesional”. Esta amalgama de creencias constituyen un paradigma tan esclavizante que, ya sea por sometimiento o por no poder llegar a todo, la aparición de la culpabilidad está garantizada.
Si además lo sazonamos con la idea de que “todo pecado conlleva su castigo”, nos investimos en jueces y verdugos de nuestra vida, negándonos cualquier perdón y encarcelando nuestras alegrías y expectativas en un limitador “tu no te lo mereces!” que sabotea cualquier oportunidad que se nos presenta.
Así nos encontramos dando vueltas, en eterna penitencia por redimir nuestros supuestos pecados, en el círculo perverso que forman el miedo a ser, la culpa por el encaje forzado y el consecuente auto-castigo.
Rodamos y rodamos sobre el mismo punto sin avanzar hasta rendirnos o caer agotadas. Unas pocas, solas, cansadas y frustradas, intuimos una salida que no alcanzamos a encontrar. Buscamos una ayuda, algo o alguien que nos acompañe. Tímidamente, al principio, empezamos a cuestionárnoslo todo. Iniciamos un proceso que, poco a poco, nos lleva a ser conscientes de los estereotipos que nos han estado hiriendo durante años, a formular nuevas creencias, a construir nuestra propia cultura. Recorremos un camino largo, del que resurgimos más fuerte. Renacemos con una sonrisa y respirando profundamente, bien autorizadas y sin más falsas culpas y castigos restrictivos: Poderosas.
De este modo, cada una va encontrando su propia esencia de pino, el motor donde obtener las fuerzas para crecer y reconstruirse. La motivación para convertirse en soldado, de una lucha que, hoy en día, se gana desde dentro.

dimecres, 27 de gener de 2010

RSS - Què és?


Segur que tots heu vist aquesta icona en les vostres navegacions per internet.
Per a què serveix?
Aquest és el meu petit objectiu d’avui; som-hi doncs!

Hi ha dues maneres d’estar actualitzar dels temes que us interessen. La manera tradicional i que fins ara fèiem servir tots, consisteix en anar visitant totes les pàgines web que coneixem i ens agraden (diaris, blogs d’amics, etc.). Això requereix molta disciplina i sobretot temps. Recentment ha sorgit una manera més eficient de fer aquesta feina: els “Readers” (també anomenats Agregadors o “Lectors de Fonts web”).
Els Readers son programes –normalment proporcionats gratuïtament pels vostres proveïdors de correu o navegadors – que us permeten recollir en un sol lloc els vostres webs favorits. Alguns dels readers son Google Reader, Bloglines, MyYahoo!, Netvibes, … però n’hi ha més (feedDemon, NetNewsWire, NewsFire, RSSOwl, etc.)
Que heu de fer per gaudir d’aquesta d’eina?
Primer obtenir una compta en un dels Readers i, a partir d’aquí, clicar en la Icona RSS per afegir una web al vostre lector de fonts web.
Us animo a provar-ho; no és complicat i us farà estalviar molt de temps.
Si encara teniu dubtes, us convido a revisar aquest video que ho explica de manera didàctic i fàcil. Es un ejemple de com fer un bon manual; només per això ja paga la pena mirar-lo!
Petons i no oblideu d'afegir el meu blog ;-)

dilluns, 25 de gener de 2010

La pèrdua del talent femení és un 0,5% del PIB Català

Feia dies que buscava aquest article de La Vanguardia que fa referencia a un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona. Curiosament l'article és de tot just fa dos anys!

Hi ha una actualització de l'estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona de Juliol de 2009.


divendres, 22 de gener de 2010

Com lideren les dones als mercats asiàtics?

Ahir dijous 21 de gener vaig tenir el plaer de participar a la jornada “¿Como lideran las mujeres en los mercados asiáticos?” organitzada per tres entitats: L’associació d’Empresàries, Directives i Professionals (FUNDE), APD i IngeCon. L’acte va tenir lloc al Col·legi de Metges de Barcelona i a més dels molts assistents presencials, també és va retransmetre simultàniament per internet, de manera que va tenir seguidors/res a Lleida, Mèxic, Madrid i Barcelona.
La sessió va estar conduïda per la Candela Calle (responsable del club de directives de FUNDE) i la Sara Sampedro (FUNDE) ens va donar la benvinguda. La primera ponent va ser la Julia Pérez-Cerezo, que ha viscut tres anys a la Xina i que va captivar amb la seva força, experiència personal i professional, i coneixements dels mercats asiàtics. De les seves paraules destacar la mida insospitada de Àsia: gairebé 45 milions de quilometres quadrats (30% de la terra ferma), la idea que a Àsia no existeix un “concepte d’Àsia”, sinó sols d’un conjunt divergent de països amb la influència dels dos gegants: Xina i India; i el fet que el centre de gravetat mundial s’està desplaçant cap a Àsia, en un nou “colonialisme silenciós”, on Xina està ocupant posicions en els mercats mundials, especialment en el Nord-americans. En relació a les dones xineses i el seu estil de lideratge, la Julia ens va descriure unes dones que van començar a ser presents en 1996 i que actualment ocupen el 20,25% de les empreses xineses (percentatges molt semblants als occidentals); dones que han partit des de zero (“cong ling kaishi”), la major part després dels 40 anys (edat en que, a Europa, les dones – i els home però en menys mesura – som percebudes com poc útils, per dir-ho finament, i veuen menyspreades la seva experiència i maduresa), dones que sense conèixer res de l’economia de mercat, han aconseguit tot per elles mateixes (“nuli gongzuo”) i que no paren d’estudiar, d’aprendre i de perseverar; dones que no tenen por de res (“bu pa” = sense por), amb una enorme força interior i excepcionals habilitats per gestionar les emocions (l’anomenada Intel·ligència Emocional), que les porta a guiar els seus empleats des de l’amor, com si fossin fills (de fet, a la dona-cap se l’anomena “mama”) i que porta a un mínim rodatge de personal – que contrasta amb el gran rodatge que pateixen les empreses estrangeres amb ubicació a Xina. Son a més dones que han evitat anar als bancs per financiar-se i que destaquen per un 95% de empreses en benefici (de les empreses fundades per dones). Les dones asiàtiques en càrrecs directius amb qui ella ha coincidit transmeten valors com ara senzillesa, flexibilitat, humanitat, harmonia, honestedat i bondat. La Julia va acabar la seva presentació dient que “sense riquesa interior és impossible tenir riquesa exterior gratificant”; una veritat aplicable arreu del món!
A continuació va parlar la Iranzu Goicoechea, que va treballar anys i mig com assessora de comerç exterior a l’ambaixada espanyola a Xina amb una beca de l’estat. Em va encantar las seva descripció dels comportaments dels occidentals a Xina: prendre-ho (i gaudir-ho) o deixar-ho (i estar en permanent queixa, patint i desitjant marxar). La Iranzu es va centrar en el caràcter social dels xinesos, de com s’incomoden amb les preguntes personals d’entrada (es necessari assolir certa confiança abans de parlar de coses personals amb ells/elles) i de la importància de cuidar les relacions donat que s’arriba a la gent a traves de la confiança i els contactes.
La Laura Morata, fundadora de la firma de moda “Madre del Amor Hermoso”, va fer un resum dels últims cinc anys venent els seus productes al mercat xinès (gran consumidor del luxe i les marques, especialment de productes fets a occident).
La Lídia Simon de Perfumeria Internacional SL, va viatjar per primer cop a Xina amb 22 anys, amb l’objectiu d’obrir negocis amb aquest mercat àvid de marques de luxe. Va reafirmar la importància de cuidar les relacions personals i la sorprenent memòria dels interlocutors xinesos i que els fa ser uns hàbils negociadors.
Finalment la Mireia Gonzalez va fer un excel·lent treball de resum de les experiències tractades, afegint una enriquidora opinió personal que buscava (i sabia trobar) punts de semblança entre les competències de lideratge femení de les dones xineses i les nostres.
La taula rodona que va obrir-se immediatament després va contestar preguntes arribades a traves d’internet i les formulades pels assistents. Vaig trobar força interessant les diferencies operatives alhora de tancar tractes amb homes i amb dones a la Xina. Així, amb els homes, els negocis es fan durant el sopar i la disbauxa posterior, ben amanits per l’alcohol (del que les dones – per sort – estem disculpades); els negocis amb les dones es fan amb el cap menys intoxicat (elles no veuen, i acostumen a portar un assistent que beu per elles – solució increïblement pràctica i que diu molt d’aquestes dones lluitadores). Aquest fet dóna a les dones una avantatge estratègica fins el punt que la Julia comentà que, si hagués d’enviar un/a directiu/va a la Xina, hi enviaria una dona.
La sessió es va tancar amb una copa de cava que, això sí, només vam poder gaudir els assistents presencials. La Julia va firmar exemplars del seu llibre “Emprendedores Chinas”, publicat a LID editorial empresarial (2009), amb el que vam ser obsequiades les assistents a l’acte.

dilluns, 18 de gener de 2010

Com fer una bona formulació d’objectius?

En la nostra vida, tots ens proposem objectius a curt, mig o llarg plaç ... però què ha de tenir un objectiu per a ser un objectiu ben formulat, ben dissenyat?
Un objectiu està ben formula o dissenyat quan és:

Autorresponsable
L’objectiu només depèn de mi.
Si un objectiu depèn d’altre gent, he de prendre com objectiu la part que depèn de mi i reformular l’objectiu des d’aquesta perspectiva.

Concret
Amb els objectius no puc ser abstractes o generalistes, he de concretar. L’objectiu ha d’estar clarament definit. Preguntes com ara “Què?”, “Com?”, “On?”, ”Amb qui?” m’ajuden a acotar l’objectiu. Per concretar he d’especificar, anar més al detall.
Ex. Objectiu: Puntualitat ← És massa generalista. Què és per a mi ser puntual?, On i en quines circumstàncies vull ser més puntual?, Quines coses concretes faré per ser més puntual?

Enunciat en positiu
La PNL demana que els objectius estiguin elaborats expressant allò que vull, no pas allò que no vull o que em falta. Teniu en compte que “parlar en positiu” no significa ser optimista, sinó declarar allò que vull aconseguir.
o Vull deixar de barrellar-me amb el meu marit = NEGATIU. Seria un millor enunciat “Vull millorar la comunicació amb el meu marit” o “Vull tenir una relació agradable o bona amb el meu marit”
o Vull aprimar-me = NEGATIU; sembla un enunciat positiu però es un “fals positiu”. Seria millor plantejar-se “Vull estar en el meu pes ideal”
Vull incorporar l’esport a la meva vida, practicant natació dos dies per setmana.

Mesurable
Com sabré que he assolit el meu objectiu?
He de revisar quines son les evidències que mostren que he aconseguir l’objectiu. Les evidències han de ser proves observables per qualsevol.
Ex. Si l’objectiu és ser puntual a les classes del postgrau, ho hauré aconseguit si arribo cinc minuts abans de l’inici de les classes tots els divendres i dissabtes des d’ara fins a l’acabament del curs; es a dir, les 12 classes que queden.

A més, he d’estar compromesa amb l’objectiu, altrament no hi posaré l’esforç i el temps necessari per assolir-lo. Quan assoleixi el meu objectiu, estaré bé amb els meus valors? Per exemple, si per a mi un valor en la vida és passar temps amb la meva família i em plantejo l’objectiu de ser directora d’una empresa amb seu a Frankfurt, segurament, el meu objectiu m’obligarà a viatjar sovint a Alemanya. Paga la pena l’objectiu que em plantejo? El temps, esforç i els recursos que hi dedico o dedicaré quedar compensat per les aportacions que em fa l’objectiu aconseguit; altrament, no es un objectiu vàlid. Ex. Quant no hem estudiat una carrera/curs per adonar-nos un dia de que no és allò el que volíem a la vida …
Quan un objectiu no compleix amb totes aquestes premisses, es millor ser flexible i canviar-lo!

diumenge, 17 de gener de 2010

Errors del Cap

Per deixar emprempta com el pitjor cap, sols heu de seguir els següents consells:

· Descuidar la comunicació amb els col·laboradors i subordinats

Un cap que no sap explicar-se, que no es capaç de concretar el que vol o, encara pitjor, que canvia d’opinió constantment sobre els objectius i les prioritats, no pot esperar que els seus subordinats facin un bon treball.

· No elogiar els èxits de l’equip

No reconèixer el treball ben fet és la manera més ràpida de destruir l’estímul per millorar dels col·laboradors. No donar un feedback potenciador i adequat a cadascú es pot considerar un càstig. El cap ha de reconèixer públicament els mèrits dels membres del grup que han treballat bé i en privat les aportacions millorables.

· Crear un ambient de desconfiança

Criticar els col·laboradors i subordinats davant d’altres en comptes de dir les coses a la persona específica. La cosa encara empitjora quan el cap critica l’equip davant tercers.

· No defensar el subordinats

El cap ha de ser un escut que protegeixi l’equip davant tercers, especialment de les pressions externes i dels atacs a membres individuals de l’equip. El cap ha de defensar la identitat i la bona reputació de l’equip davant tercers.

· Elogiar l’individualisme

Quan el cap centra les seves atencions i alabances en un o uns pocs membres, desatenent la resta, crea tensions internes que acaben destruint l’equip de treball. El cap ha de promoure la participació de tothom, en cooperació i respectant totes les aportacions; ha de treballar pel desenvolupament de l’equip.

· Fer promeses que no es poden complir

Una de les eines del cap per motivar els subordinats consisteix a fer promeses; quan aquestes promeses depenen de l’aprovació de superiors, no s’haurien de fer abans de tenir la confirmació corresponent. No complir el que s’ha promès elimina tota la credibilitat del cap.

· Faltar a l’educació

Ofendre o cridar als subordinats no mostra poder sinó inseguretat. El cap ha de tenir una actitud exemplar i conciliadora dins l’equip.

· Fugir de la responsabilitat que et correspon com a cap

Quan una decisió depen del cap i aquest la posposa o l’eludeix, crea ambient de desconfiança i inestabilitat que no ajuden ningú. D’altre banda, la responsabilitat del resultats generats per l’equip de treball no es poden delegar i el cap ha de assumir la situació quan el resultat no és l’esperat.

· Mostrar una actitud supèrbia

Un cap no és Déu; és un igual que té un títol temporal i provisional. Mostrar una actitud de superioritat i arrogància sols distancia el cap de la resta de l’equip. El cap ha de mostrar-se obert a ajudar quan li ho demanen.

Com a resum dir, que si vols ser un bon cap, hauràs d’evitar cometre els errors descrits a dalt; com a cap, hauràs de desenvolupar el teu lideratge, saber establir relacions satisfactòries entre els subordinats i col·laboradors; ser lleial a tu mateix, als teus propis valors, i també lleial amb els demés; tenir esperit d’autocrítica i una comunicació assertiva; tenir sentit de la responsabilitat i saber compartir la comunicació de manera fluïda dins de l’equip; fixar els objectius i promoure la participació de tots el membres, saber delegar adequadament segons la experiència i motivació de cadascú, garantint, a més, el feedback adient per mantenir el nivell de motivació i compromís dels col·laboradors.

dimarts, 12 de gener de 2010

Actitud d’aprenent

M’he tornat a posar el barret d’aprenent; l’havia perdut i estic encantada, em sento molt afortunada d’haver-lo retrobat. Ara el cuidaré més, per no tornar a extraviar-lo!. Curiosament hi ha dies en que devoro fàcilment tot el que em regalen, i d’altres en que, em sento terriblement desmotivada, que sembla com si el cervell estigués ple i no hi hagués cabuda per a noves entrades... Quines son les raons d’aquest fenomen? Tot seguit, recullo les meves conclusions; si en teniu d’altres, no dubteu feu-me-les arribar, si us plau.

APRENC QUAN TINC ACTITUD D’APRENENT.
Com resumiria aquesta actitud d’aprenent?

1) Tenir mirada de nen
Una avantatge dels menuts sobre nosaltres, adults, és la seva disposició a acceptar noves perspectives, noves opcions i noves possibilitats. Em costa abandonar allò que conec, la meva zona de confort. Quan no estic disposada a desprendre’m de la meva manera de veure les coses, a dubtar, a qüestionar-me allò que sé, a posar en quarantena les meves creences, a obrir-me a noves possibilitats, ... en aquestes situacions, us garanteixo que no aprofito la oportunitat, no aprenc.
2) Creure que JO puc canviar
Encara m’ataca el pensament “Mai no canviaré, mai no aprendre això” i aleshores la meva ment actua en conseqüència i no reté res ...
Fa dies que lluito per esborrar aquestes creences limitadores però es resisteixen a desaparèixer.
3) Dedicar-me temps per meditar
Tinc tendència a mantenir-me constantment ocupada: la addicció al treball (Estar ocupat dona prestigi, fa professional ... = Una altre creença limitadora a esborrar!) i els entreteniments (internet, la tele, les lectures evasives, ...). No trobo mai el moment de interioritzar allò que m’han explicat en la sessió del curs, de fer meves les paraules, el coneixement. Per sort., aquest blog m’ajuda!
4) Aprendre és divertit
Estic contaminada per la creença “aprendre no és divertit” (o “la letra con sangre entra”). Com pot ser que la nostra cultura consideri aprendre com un càstig, com una obligació, com un esforç o un mal tràngol pel que hem de passar? Jo reivindico el humor com a recurs per créixer! He comprovat que recordo molt més les classes i situacions quan són divertides, quan l’ambient és agradable i la participació oberta i distesa. M’autoritzo a deslligar el saber de la serietat! Cal fer un espai pel humor en l’aprenentatge i compartir, divertir-se i especialment riure, encara més d’un mateix.
5) Fer neteja també al cervell
Ajuntant el meu sentit pràctic i la (saníssima) eina del buidat, he arribat a la conclusió que puc tirar coneixement obsolet, creences i actituds limitadores, estereotips ofegadors i altres “persidecasos” a la paperera ... No passa res! Tot el contrari, em sento alliberada! Fora nostàlgies i aferrar-me a maneres de fer o pensar del passat!
6) Gestionar la desconfiança
Puc aprendre de totes les situacions i circumstàncies de la vida, no em cal desconfiar! El desconfiar, el pensar que algú té dobles intencions o motius ocults em suposa un desgast que no paga la pena. Puc obrir-me a l’experiència, donat que jo decideixo els meus sentiment. (o com diuen a PNL, el mapa no és el territori).
7) Acumular informació no es aprendre
Tinc molta informació guardada en un calaix (o al disc dur de l’ordinador) i això no em converteix en sàvia. La saviesa passa per saber viure la vida. La informació és necessària pel coneixement però ha d’anar acompanyada de l’acció, de posar-ho en pràctica, de viure-ho en primera persona, de PROTAGONISTA.

En resum, per aprofitar i aprendre i créixer i millorar, he de posar el meu cos en actitud d’aprenent, treure la nena que hi ha dins meu i somriure.

diumenge, 10 de gener de 2010

Elimina els "no puc", diga'm "JO VULL, JO PUC"

Podria escriure pàgines i pàgines per convèncer-te de la importància de viure la teva vida com PROTAGONISTA i no com a VÍCTIMA, de la força d'omplir el teu cervell de creències potenciadores, de creure en el teu potencial, ... Però avui no ho faré; deixaré que en Toni Mendez t'ho mostri amb el seu exemple.
Si us plau, no em diguis mai més que "no pots!", per que si tu realment vols, si estàs realment compromesa, TU POTS!.

dissabte, 9 de gener de 2010

Reservar-me temps per a mi mateixa

De la classe d’avui dissabte al PLF que estava liderada per l’Alfredo Diez, hi ha una reflexió que volia compartir amb vosaltres: Una àrea de millora de les dones és dedicar-nos temps a nosaltres mateixes.
Les dones no ens reservem estones per treballar les coses que són importants per nosaltres; ja sigui anar al gimnàs, desenvolupar una habilitat o competència o executar les introspeccions necessàries per créixer i lluir poderoses. Sempre trobem alguna cosa que passa per davant de JO!
Social i culturalment, està assumit i acceptat que els homes tinguin els seus espais personals (la cervesa amb els companys, el futbol amb els amics, la lectura del diari en l’esmorzar dels diumenges ...). Per sort, i no sense haver hagut de vèncer força reticències històriques (que dur era entrar en el cafè per portar algun missatge al pare ...), les dones em començat a participar – com a convidades consentides – d’aquests moments de puro i copa. Fora d’aquestes estones de condescendència, a les dones ens costa molt reservar-nos temps per a nosaltres mateixes, especialment si tenim fills. I quan ho fem, ens sentim terriblement culpables; culpables de què? Doncs de no estar fent el que hauríem d’estar fent (el sopar, llegir el conte als nens, ... es a dir, complaure algú altre).
Com les coses només s’aconsegueixen amb compromís (commitment), em faig propòsit de dedicar 8 hores a la setmana a mi mateixa: 4 per anar al gimnàs dues vegades i 4 més per reflexionar, opinar en el meu bloc o tenir una conversa bona i enriquidora. Les hores de lectura les compto apart per que les trec de les hores de son ... permeteu-me la trampa.

divendres, 8 de gener de 2010

Jo decideixo com em sento!

En la sessió d’avui del Postgrau de Lideratge Femení, el coach Alfredo Diez ens feia una introducció a la Programació Neuro-Linguïstica (PNL). Fora de ser una sessió molt interessant i plena de excel·lent intercanvis entre les companyes – sou totes son de luxe, noies! -, m’he quedat amb una frase que m’ha fet reflexionar i plantejar-me una nova focalització per a situacions que tot sovint em desmunten: JO DECIDEIXO COM EM SENTO.
En qualsevol circumstància de la vida, res extern no té la capacitat d’influir-me si jo no ho vull.
Tinc tendència a donar una i mil voltes a situacions i comentaris de tercers que m’arriben amb bona o (massa sovint) mala intenció. Com reacciono i com em sento davant d’aquests feedbacks es quelcom que jo estableixo i gestiono estratègicament. Davant qualsevol estímul rebut, jo fixo la meva resposta.
L’Alfredo ens proposa penjar un cartell en el mirall del bany que digui: “Estàs mirant a l’única persona responsable de la meva felicitat”. M’ha semblat un ANCLA POTENCIADORA fantàstica, una d’aquelles frases que em fan sortir de casa més poderosa.