Jo contra Mi Mateix

Ahir les paraules “no ens valorem prou” estaven anotades a la pissarra al recollir la sala. No les vaig esborrar: convidaven a la reflexió.

Abans de sortir, me les vaig tornar a mirar. La frase contenia una generalització: ningú no pot saber com es valora tothom i, a més, algú podria sentir-se acusat de valorar-se poc. Vaig optar per personalitzar-la. L’afirmació va quedar en “Jo no em valoro prou”. Encara li mancava concreció (en quines situacions no em valoro prou?) però així va quedar.

L’expressió “jo no em valoro prou” recull l’essència que va motivar el taller “Aprèn a estimar-te”.

De tots els judicis que una persona fa a la vida (i en fa molts), el més important és el que fa de si mateixa. Perquè l’autoestima no és més que això: el judici completament subjectiu que faig de mi mateix. Però la manera com realitzo l’exercici és tant important com l’autoavaluació és ella mateixa.

La definició, enganyosament senzilla, amaga trampes que expliquen moltes de les coses de l’autoestima. Per començar, els criteris o paràmetres en consideració són únics i diferent en cada persona. Els escullo d’acord amb les aspiracions i trets de la pròpia personalitat. Traduït a llenguatge planer: els criteris més extensos i estrictes possibles per a cadascú.

Convé doncs prendre consciència del fet que no existeix pitjor jutge que Jo contra Mi Mateix. L’acarnissament d’un jutge intransigent que vulnera tots els drets humans!

En idèntiques condicions a les que s’imposa la pròpia persona, cap altre ésser humà passaria les proves. Clar que als altres no se’l jutja amb tanta duresa, què pensarien?

Però suposant que algun valent s’hi sotmetés, sortiria per potes a l’entrega de resultats: Les recriminacions amb què la nota final és analitzada enfonsarien el més fort!

Per tant, un tema clau de treballar l’autoestima és aprendre a gestionar la tendència a jutjar la pròpia persona amb excessiva duresa, molt més enllà del que seria raonable.

I tu? T’ha aturat a pensar amb quins paràmetres i amb quina rigidesa valores la teva persona?

Taller de creixement personal: Aprèn a estimar-te!

La mirada-judici que fem de nosaltres mateixos és vital per l’equilibri psicològic.

Malauradament no existeixen paràmetres de valoració objectius i l’autovaloració esdevé totalment subjectiva.

Quan aquesta avaluació és positiva, ens permet actuar amb eficàcia, sentir-nos a gust i fer front a les dificultats quotidianes. Però quan és negativa, afecta profundament la nostra vida.

Al llarg de 9 sessions explorarem com em relaciono amb mi mateix, amb els altres i amb l'acció. A través de la reflexió, els jocs i les experiències compartides buscarem vies adient per millorar l'autoestima.

Casal de barri Poblenou

Dilluns de 19:15 a 20:45

Inici: Dilluns 1-Oct 2012

El preu del curs és 45€.

Si esteu interessats en el curs, contacteu-me i us en donaré tot els detalls.

gemma@nafria.com

Elogiant la feina ben feta

Tots fem bons propòsits cada principi d’any; els més optimistes inclús els repetim al setembre… Quants dies mantenim els nous propòsits? Les estadístiques mostren que uns 24 dies… Com pot ser?
Canviar un hàbit o un comportament exigeix un gran esforç; requereix de tres coses: voluntat de canvi, actitud positiva i un bon pla de seguiment.
Vivim en una cultura que tendeix accentuar els aspectes negatius, les equivocacions, els errors, les mancances… Els nostres pares ens renyaven quan fèiem quelcom malament; fer-ho bé era el que s’esperava de nosaltres i, per tant, no hi havia elogis per fer les coses bé! Tot això va crear en nosaltres una programació negativa que ens limita terriblement i que ens fa fer coses buscant la aprovació dels altres. I encara més greu: no som capaços de rebre un feedback positiu quan es presenta; ens incomoda!

No és hora de canviar? de modificar aquest comportament amb el nostres fill, els nostres subordinats i/o aprenents?

Elogiar els altres quan fan bé les coses, alimenta la seva confiança i els ajuda a triomfar. Potenciar el costat positiu transmet entusiasme i motiva els altres a fer més i millor. No és fantàstic sorprendre els altres fent bé les coses? Un elogi pot donar el impuls inicial necessari per fer un gran pas, pot canviar-ho tot!

Per promoure el canvi de comportament en els altres és essencial comptar amb un bon pla de seguiment. Què tal reunir-nos durant 15 minuts cada 15 dies amb cadascuna de les persones al nostre càrrec directe? Aquest senzill plantejament faria que, al cap de l’any, haguéssim compartit 24 hores i mitja amb cada subordinat. Per ser profitós, ell/ella hauria de definir de què vol parlar: pot decidir parlar de les seus objectius i de quina ajuda necessita de nosaltres – si en necessita cap – o pot decidir parlar de golf! És el seu temps; la reunió és seva!
La nostra feina és donar suport i confiança; i recordar que, quan mostrem confiança, tot canvia!

Regala'm feedback

La majoria de la gent vol fer bé les coses i que se’l reconegui el seu treball; tothom vol saber com fer millor la seva feina i com ser millors professionals.
Aquesta voluntat de millora continua porta les persones a demanar, a esperar el nostre feedback objectiu, honest, just i útil; un feedback constructiu.
El feedback és una habilitat interpersonal (com l’assertivitat o l’empatia).
L’objectiu del feedback és proporcionar informació que contribueixi a la millorar l’altre en situacions concretes.

Un feedback ha de complir les següents característiques:
1. Trobar i escollir el moment adequat.
El feedback s’ha de donar quan ambdues parts encara recorden els fets.
Com a regla general, els elogis sempre es fan en públic i les “crítiques” sempre en privat.
A no ser que siguem uns experts en assertivitat, mai donar un feedback en calent – quan estem molestós o ferits. És millor esperar a estar fred i calmat.
Es poden fer servir frases com “et sembla que ho parlem en un altre moment/en privat” per trobar el millor moment de parlar.
2. Triar les paraules
Com es diuen les coses té un gran impacte en el receptor i pot crear un ambient amistós o totalment hostil. S’ha de considerar el llenguatge verbal i també el no verbal (to de veu, gestos, postura, expressió facial…).
Per tant, cal preparar el feedback amb antelació i ser “impecable” amb les paraules.
3. Centrar-se en els fets observables, deixant opinions, interpretacions, avaluacions o judicis a banda.
Oferir descripcions objectives del que va passar i, si de cas, expressar com et vas sentir tu, personalment. Deixar al receptor que utilitzi la informació com cregui oportú i apropiat.
(ex. “Que les taules no estiguin col·locades endarrereix el començament de la classe”).
Tenir en compte que, un judici de valor sempre es basa en els teus valors!
4. El feedback s’ha de dirigir al comportament (als fets) i mai a la persona.
És imprescindible separar el “problema” de la persona.
Ex. “Em vaig sentir malament per què les taules no estaven col·locades” vs “Tu no vas col·locar les taules”. Quina resposta motiven en el receptor?
Els comentaris referits a la persona, normalment la posen a la defensiva. Una persona a la defensiva ja no escolta, sols es defensa o justifica.
5. Fer servir frases en primera persona per expressar el que sents.
Ex. “Em molesta aquesta determinada conducta” ← Frase oberta al diàleg vs. “Alguns trobem que la teva conducta ens enfada i molesta” que genera conflicte.
6. Ser específic i evitar generalitzacions.
Ex. “Sempre estàs interrompent” vs “En la reunió de dijous quan presentava la situació, em vaig sentir interromput amb el teu comentari”.
7. Ser equilibrat: incloure aspectes positius i no limitar el feedback als aspectes negatius.
Aprofitar per ressaltar els aspectes positius del comportament de la persona i reconèixer amb sinceritat la seva contribució, donant exemples concrets i específics de l’impacte positiu de la seva feina. Deixar que l’altre sàpiga la seva vàlua o la nostra confiança en les seves capacitat, situa el receptor en un estat adient per escoltar i/o aportar propostes de millora.
8. Compartir informació més que donar consell.
Donar consell – quan no s’ha demanat – ens posem en una posició de superioritat que (normalment) fereix el receptor.
9. Comprovar que s’ha entès l’interès i la intenció.
10. Col·laborar i/o deixar espai al receptor….
Una solució o proposta aportada per un mateix sempre és més acceptada que una externa o imposada. Deixar espai a l’altre per tal que defineixi el seu propi camí, té com a conseqüència un major compromís.
Així, és útil assenyalar el “problema”, sense proporcionar cap solució concreta i convidant l’altre a participar (ex. Com ho veus? Què hauríem de fer?).
Cal entendre que, aquesta opció sols és vàlida i funciona amb interlocutors capacitats. Altrament cal col·laborar en trobar una solució que sigui acceptable per ambdues parts.
D’altre banda, és important tenir una actitud oberta; quan es ressalta una conducta que no ens agrada o s’expressen expectatives de com haurien de ser les coses, l’altre persona s’ha de sentir lliure d’acceptar, negar o fer una contraproposta.

Tan de bo el post d'avui us doni eines per afrontar millor la propera oportunitat de regalar feedback que visqueu; no la desaprofiteu!

IF… (RUDYARD KIPLING)

Quan vols expressar quelcom difícil, profund i trobes, de sobte, que algú altre ja ho ha fet i a més, amb una exactitud i una mestria dolorosament impactants, no pot sinó baixar el cap, admirar i, modestament, donar les gracies i aspirar a ser millor.

Si

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin, 

si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments; 

si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe

i tractar igual aquests dos impostors;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit, 

tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis, 

o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, 

i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys 

i jugar-te-la tota a una sola carta,

i perdre, i recomençar de zero un altre cop 

sense dir mai res del que has perdut; 

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons 

a servir-te quan ja no són, com eren, forts, 

per resistir quan en tu ja no hi ha res

llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós, 

o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, 

si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; 

si pots omplir el minut que no perdona 

amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, 

teva és la Terra i tot el que ella té 

i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

RUDYARD KIPLING
(Bombai, 1865 – Londres, 1936) Traducció de Francesc Parcerisas

L’art d’estar arrelant…

Després d’escoltar el meu discurs massa accelerat, la Glòria Oliver em diu amb molt d’afecte, que se’m veu impacient i que hauria de cultivar la paciència.
Com sempre que em fan un regal (feedback), he dedicat una estona a reflexionar sobre el tema i voldria compartir part del camí amb vosaltres.
La paciència és una qualitat, una virtut: la capacitat de saber esperar, amb calma i sense plànyer, una cosa que tarda.
Vivim temps de disbauxa que premien i exalcen la velocitat i la immediatesa, les solucions rapides i els triomfs sobtats; volem les coses per a ja! Tot és urgent, sempre fem tard, ens falta el temps. Caminem ràpid, ens trepitgem parlant, ens molesta esperar o inclús ens fa explotar d’ira (especialment al cotxe).
Per caràcter, alguns patim una afectació extrema: acabem les frases dels altres, els hi trèiem les coses de les mans dient “dona’m o no enllestirem mai” i, al explicar alguna cosa, ens mengem paraules i ens enutgem quan no ens entenen; no tolerem la ineficiència o el ritme més pausat dels altres; esbufeguem, empenyem i ens queixem fins l’esgotament físic o la frustració total.

Si considerem que el nostre comportament reflecteix el nostre benestar intern…
I que, quan estem bé, a gust, no tindríem pressa per moure’ns …
Què ens porta a actuar així? Quina pressa tenim? On volem ser? Què ens falta que ens impedeix fruir d’aquest moment?

Ens hem oblidar de gaudir del moment, dels present!
Massa sovint volem estar allà (al futur) quan realment estem aquí (al present).
La senyora del súper no trobarà abans els dos cèntims al moneder pel martelleig del meu peu; el camió aturat no descarregarà més ràpid degut a la meva ensordidora botzina, aquell vell conductor no trobarà la tercera sota la fogonada de les meves llargues… Resignat, cada procés, cada esdeveniment té el seu propi ritme i no hi podem influir! És tracta d’un desgast inútil que perjudicial seriosament la nostra salut emocional…

No podem canviar allò que succeeix, però si podem modificar la nostra actitud.
Què passaria si provéssim a tenir una actitud més constructiva? Respirar profundament, cantar i somriure, pensar coses agradables que ens omplin… el temps de espera seria el mateix però segur que ens sentiríem millor.

En els objectius personals a llarg plac, la gestió de la paciència és encara més necessària. Diuen que la llavor del bambú japonès, un cop plantada, adobada i regada, no fa res en 7 anys. 7 llargs anys! Molts tiraríem la tovallola! El setè any, el bambú creix 30 metres en 6 setmanes! En aparença no feia res, la realitat és que ha tardat 7 anys i 6 setmanes en desenvolupar-se, en complertar un complexe sistema d’arrels per sostenir el seu espectacular creixement! Penso que l’èxit és el resultat del creixement intern i en conseqüència, requereix temps, perseverança i paciència per saber superar la frustració de pensar que no succeeix res, per saber esperar el moment adequat, per arrelar.

Busca el més vital …

Vivim en una societat que ens confon, que ens fa creure que necessitem coses o situacions que, moltes vegades ni tan sols ens havíem plantejat. Tenir les nostres prioritats clares , conèixer allò que és realment vital per nosaltres evita que ens perdem entre tanta confusió.
Què és realment vital per tu?

La vida ens porta situacions i gairebé sempre cada situació ve acompanyada d’un “sobre sorpresa”. És el sobre de l’aprenentatge, del creixement personal, del aprofitament de l’experiència. Ens atrevim a obrir-lo?

Més allà del Carpe Diem (del viure la vida, el moment sense més preocupacions), us proposo l’exercici de redactar la llista d’aspectes vitals personals. Què vull? Què li dona sentit a la meva vida? Quin és el meu potencial a desenvolupar, allò que em porta a somriure i a gaudir la vida?

Aquest coneixement ens ha de permetre viure la vida amb percepció del moment. Des d’aquest enfocament, estem atents a les diferents opcions que se'ns presenten i podem escollir adequadament aquelles que ens ajuden a fer camí cap els nostres objectius, trobant el nostre equilibri.
Sovint caiem en el conformisme o en persecució de la utopia que ens consumeix. Buscar l’equilibri passa per acceptar, adaptar-nos, ser flexibles, intervenir amb assertivitat en allò que paga la pena, que s’alinea amb els nostres propòsits vitals.
L’equilibri present és la porta oberta a un equilibri futur, i així, tenir més a prop cada dia els nostres somnis, les nostres il·lusions, la nostra meta o raó de ser.

Però que ningú pateixi … Tenim tota una vida per davant.

Potser penses que hi haurà algun moment millor que ara mateix per canviar la teva vida? Per començar a conèixer-te millor? Per iniciar el camí cap allà on realment vols anar?

PNL i la percepció de l’entorn

Aquests darrers mesos he llegit, compartit algunes sessions de treball i moltes converses sobre PNL (o Programació NeuroLingüística); És difícil de fer un bon resum on tants altres han escrit centenars (alguns milers) de pàgines … però de què està feta la vida sinó de petits reptes?

Estareu tots d’acord amb mi que l’entorn influeix el nostre estat d’ànim. El que potser requereix un pas més enllà és reconèixer que, davant una mateixa situació (entorn), el nostres pensaments – creences, coneixements, experiències, pors, etc. – en porten a tenir percepcions totalment subjectives d’aquella realitat. El que som ens fa fixar-nos en determinades sensacions, desperta emocions específiques i, conseqüentment, ens alimenta sentiments diferents.
Tenir consciència del meu entorn i saber identificar com aquest m’influencia a mi, específicament, em permet crear l’espai necessari per poder potenciar les situacions que em creen bon rotllo i eliminar i/o minimitzar aquelles altres que em molesten.
D’això mateix va la PNL; d’aprendre a conèixer-me millor, d'aprendre a ordenar els meus pensaments de manera que el meu llenguatge i les meves accions treballin a favor meu, a favor del meu benestar.
Quan comences aquest camí per les premisses de la PNL, quan entres a formar part del club dels aprenents de la intel·ligència emocional, la teva percepció de l’entorn canvia i de retruc, la teva forma de mirar i entendre la vida. Tot un luxe que us recomano de tot cor.

Gracies Ana Fernández-Gomariz, Graciella, Laura Ubalde, Cristina Cama i tan altres companys/nyes per fer-me un espai en aquest món tan fascinant.

Sento, doncs existeixo!

Constantment, vivim situacions que ens omplen de sensacions, emocions i, conseqüentment ens desperten sentiments. Molts d’aquests events deixen una empremta a la nostra memòria emocional; empremtes que ens defineixen com a persones. Les decisions que prenen, allò que fem a la vida, està influït per aquestes “sensacions viscudes” i molt cops el seu pes passa per davant de la raó, per davant del pensaments.
Vivim en una societat que tendeix a centrar-se en els pensaments, en la raó, menyspreant els sentiments. (Us sona allò del “penso, doncs existeixo?”). Un món que premia l’acumulació de saber, el coneixement, la ment, els esforços intel·lectuals, al temps que converteix el cos en quelcom superflu, secundari, poc important. No us sembla una separació artificiosa?
No estem acostumats a escoltar el nostre cos, les nostres sensacions, els nostres sentiments, … i això ens converteix en “analfabets emocionals”, controlats per les nostres emocions, pels nostres rampells.
Nedar en el mar de les emocions, ser capaç de viure allò que sentim, de posar la nostra atenció en els nostres sentiments, requereix un aprenentatge personal (malauradament històricament molt descuidat). Assolir aquesta saviesa passa per saben crear en el nostre interior l’espai necessari per moure’ns amb objectivitat, autenticitat i bona perspectiva entre els nostres sentiments, moure’ns sense que les circumstancies ens fereixin, prenent la perspectiva adequada. És doncs, tenir consciencia de ser i sobretot, viure la vida en primera persona. Les emocions s’han de tastar, degustar!
Ser “intel·ligent emocionalment” és quelcom subjectiu i enriquidor; el resultat d’un treball de creixement personal on una separació entre allò que passa al nostre cap (psique) i al nostre cos (some) no té cap sentit; on compten més les nostres competències personals que el nostre resum acadèmic i/o professional.
Atreveix-te a fer un salt: com et sents avui?

Cicatritzant errors

Ho confesso: sóc una persona perfeccionista. Ho he estat tota la vida i em sembla que és una característica que hereten els nostres fills, perquè la meva filla també ho és. Tenir algú que estimes imitant i patint les conseqüències de comportaments iguals als teus, t’obliga a fer un pas enrere (per agafar perspectiva) i a plantejar-te les coses de zero. És llavors quan comences a pensar que, allò que havies considerat una “qualitat teva”, una “part de tu” amb la que t’havies acostumat a viure, potser no és tan tolerable i potser ha arribar el moment de començar a gestionar-ho.

Reflexionant sobre el tema del perfeccionisme, he conclòs que no és bo ni dolent; tot es qüestió de valorar quines són les situacions on val la pena invertir i deixar estar aquelles on no té cap sentit el rati “esforç-guany retornat”. En curt, aplicar una mica de plantejament estratègic en la selecció d’on aplicar la meva energia.

Apresa la lliçó en pell pròpia, ara sols queda la tasca – tranquil·la i relaxada – de transmetre aquest coneixement a la meva filla. Com haureu esbrinat, la meva filla i la seva evolució com a persona és quelcom on paga la pena posar-hi tota el meu perfeccionisme. I més en tingués!

Potser no encerto a la primera la manera d’anar transmetent-li la passió per la vida, fluint tal com raja però també és cert que, el anys m’han ensenyat a cicatritzar millor i més rapit els meus errors. Així que si quelcom no funciona, ho provo per un altre via i, així, poc a poc, anem fent.

Pensaments Obsessius

Els pensaments obsessiu o reiteratius són monòlegs que mantenim amb nosaltres mateixos i on fem interpretacions de la realitat que ens envolta. En algun moment – per exemple després una discussió acalorada – ens trobem repetint una vegada i una altre la escena viscuda. Pot passar que reviure una situació desagradable o conflictiva no ens deixi dormir i/o ens alteri els horaris? És com si el nostre cap anés per lliure i els pensaments prenguessin el control, no deixant-nos continuar. Arribats a aquest punt és quan es produeix la trampa paradoxal: quan més intentem oblidar el pensament, més alimentem la seva memòria i més hi pensem … Oblidar és un fenomen espontani de la ment que sols es produeix quan perdem interès per un tema. Quan ens capfiquem en oblidar, creem un cercle pervers on quan més volem oblidar, més recordem!
Aquest pensament son pensaments improductius que produeixen ansietat i estrès i que afecten a les relacions socials i interpersonals. En aquest moments d’obsessió creiem saber què pensen els demés i la raó que els porta a comportar-se com ho fan! Ens creiem capaços d’endevinar què creuen els demés; esperem, anticipem el desastre imminent; estem convençuts que tot el que fa o diu la gent té relació amb nosaltres; …
STOP! Això s’ha de parar! Què podem fer per deixar de donar-hi voltes?
Us anoto a continuació algunes ajudes per sortir d’aquest cercle de pensaments obsessius.
• Activa el teu cos i deixa d’esforçar-te en deixar de pensar. Centra la teva energia en alguna activitat física i els teus pensaments tendiran a orientar-se ell sols. Quan els teus pensament es tornin reiteratius, canvia d’ambient. Fes un passeig o ves-te’n de compres. Un cop modificat l’entorn, els pensaments s’adapten a la nova situació i desocupen el teu cervell.
• Treu credibilitat a les idees i creences que apareguin com a conseqüència dels pensament obsessiu. Aquest pensaments fan que la percepció de les coses quede desproporcionada i et donen una visió deformada de la realitat. En curt, fan que et muntis pel·lícules inexistents. Per aquesta raó, procura no prendre decisions com a resultat d’un pensament obsessiu.
• Practica la respiració; concentrat en com l’aire entra i surt dels teus pulmons. Els pensaments obsessiu son un producte de la teva activitat mental, oxigena’ls.
Pensa que tu crees els pensaments obsessiu i com a conseqüència, no poden existir sense la teva voluntat.

• Escriu o parla amb algú. Compartir els pensaments i obtenir-ne un punt de vista extern pot ser-te molt útil (sempre que estiguis preparat per rebre feedback sense posar-te a la defensiva, clar!)
• Si els pensament obsessiu tenen l’origen en un problema real, fes espai en la teva agenda per resoldre el problema. L’ansietat i l’estrès que t’està causant el problema et porta al pensament obsessiu, desfés-te’n.
• Si el tema té a veure amb una altre persona, que tal preguntar-li directament?
• Revisa la teva autoexigència. Segurament no ets l’únic responsable de resoldre tots els problemes del teu entorn, analitza-ho. Sovint ens pensem imprescindibles i ens capfiquem en les coses fins crear-nos angoixes. Deixa’t fluir i troba l’equilibri.
• Dins de les teves possibilitats, evita les situacions que et porten a tenir pensaments obsessiu. No hi participis mai si estàs cansat o baix de moral o no et trobes preparat per fer-les front.

Es important identificar la font del teus problemes i les emocions et causen. Ser conscients de la influència que tenen en la nostra conducta i emocions. Cal identificar objectivament quina part és real i quina interpretació … (Poden ajudar plantejament com: Si s’haguessis de defensar el pensament davant d’una altre persona amb quins arguments ho faries? Si un amic et ve amb aquest pensament, què li diries?) Per recuperar el control no cal deixar de pensar, sinó gestionar les situacions. També és important saber buscar ajuda, ja sigui específica per resoldre els problemes o més genèriques per aprendre a gestionar les conseqüències.

Com deia Epictelo (un filòsof estoic del s.I), els homes no es perturben a causa de les coses, sino per les interpretacions que fan de les coses.

Formes de creuar un dessert...

Dissabte passat vaig tenir el plaer d’assistir a una xerrada de la Cristina Naughton (Institut Gestald). És tota una presencia de 70 anys, de parlar reposat, hipnòtic i raonat. La màgia del moment m’ha inspirat a fer recull del moment i, a voler compartir-lo amb vosaltres. (Deu ser la primavera ... ) M’hi acompanyeu?
Com ja sabeu tots, en aquests últims mesos he viscut amb la sensació d’avançar a la llum d’una espelma; avançant sens dubte però amb una visibilitat a futur força limitada. Els que em coneixeu quotidianament sabeu que, fora d’algun moment de desànim (tan poc habitual en mi), ho he viscut com una aventura on m’he deixat fluir. Tota una novetat que m’ha aportat molt.
Haver tingut l’oportunitat de parar la velocitat i l’automatització en el viure, de tenir el temps i les ganes de reflexionar i plantejar-me les coses ha estat tot un privilegi. M’ha permès deixar de ser àgil en topar; quelcom més fàcil de dir que no pas de fer!
Conscient que els aprenentatges d’aquest mesos no cabrien en un sol posts, si que us volia anotar un parell de coses, amb la il·lusió que us siguin d’utilitat.
Per un costat, el fet contrastat que, quan no aprenem d’una situació, tranquils, al girar la cantonada ens esperen circumstancies que ens tornen a col·locar en la mateixa situació; com si la vida s’esforces en ajudar-nos... Què passaria si ens permetéssim aprendre de l’experiència?
D’altre banda, el descobriment que, gairebé tots els nostres patiments son causat per les converses que no ens atrevim a tenir, pels NOs que no gosem dir, per les pors que no ens aventurem a afrontar. Com podem crear el marc per fer net, per evitar les acumulacions nocives del dia a dia?
Quin radar és el cos! Ens crida les coses i no les sabem sentir … I si li féssim més cas, què passaria? Si paréssim 10 minuts per escoltar-nos a nosaltres, als nostres batecs, a la nostra respiració; què et sembla que sentiries?
La conclusió general volta sobre la sospita de que, en les situacions que vivim, poques vegades ens preguntem què volem exactament? o quines opcions realment tenim? (com diu l’Elena, sempre tres o més) o davant les topades, què he après de la situació? o què faria diferent si hi tornes a ser?
Per acabar, dir-vos que, si algun fet ha marcat la diferencia en aquest període de reflexió i canvi ha estat el conèixer (i sovint redescobrir) persones que m'han inspirat, que m'han alimentat l’ànima, que m'han fet somriure. Ha estat un excel·lent regal … No se m’acut millor manera de creuar un desert, i a tu?

Treballant les emocions (IE)

Fa dies que dono voltes al meu proper post. Tinc clar que vull parlar de la Intel·ligència Emocional (IE) però m'ha costat definint el meu posicionament en el tema.
Entenc la IE com la capacitat de reconèixer i gestionar les pròpies emocions, d’entendre allò que ens passa i donar la millor desposta – fugint de la primitiva reacció visceral – a cada situació. Una habilitat que va més enllà de la pròpia persona, per entendre (si convé, empatitzar) amb les emocions i sentiments dels altres. Fins aquí molt de llibre … on tinc el problema? Doncs és un fet: Em senta de conya donar un bon cop de puny a la taula!
La IE no deixa de ser doncs una sociabilització de les expressions de les nostres emocions. Els nens, instintivament, mostren les seves emocions en expressions genuínes (rebequeries, agressions, plors, enfadament , …); som el grans qui els ajudem a regular, a canalitzar aquestes emocions en comportament socialment acceptables i adults. Estic d’acord en acompanyar-los en aquest procés; (no té cap sentit anar partint cares o muntant pollastres histèrics per la vida). El que em fa dubtar de comprar tot el pack és la sensació que, en moltes situacions, estem ensenyant a tapar certes emocions, a crear bloquejos emocionals. Així, les emocional se’ns acumulen a dins i molt cops, ens enverinen, anant contra la persona, fent-nos mal.
Crec que els sentiment s’han de viure, s'han canalitzar (estratègicament) però, per damunt de tot, han de sortir i expressar-se.
Guardar-se’ls dins és anar fabricant una bomba que, un bon dia i segurament amb un esdeveniment poc important, acabarà explotant. Es llavors quan agafem la gran depressió i engeguem canvis radicals en les nostres vides. Si la cosa no estalla encara es pitjor; les emocions confinades persisteixen i es (psico)matitzen (úlcera, mal de cap constant, fibromialgia, … )
En el meu cas concret, els canals d’expressió de les meves emocions son els següents:
- Ràbia (o la enveja – que es la ràbia per allò que té l’altre – o qualsevol altre atac contra la meva identitat), tractar-la amb Assertivitat. Es a dir, defensar-me sense atacar, però deixant clar el meu malestar. Jo no m’enfadava mai, però em passava dues setmanes pensant obsessivament en allò que m’havia fet fulano … No havia gestionat la ràbia i em cremava per dins. (Oju! La ràbia de que les coses no surten com jo vull, la canalitzo cap a l’acceptació donat que realment és un sentiment de tristesa.)
- Tristesa: donar consol, compartir, acompanyar empàticament en el procés cap a l’acceptació. Acceptació de que no puc tenir-ho tot, acceptació de les pèrdues, acceptació de que no tot surt com nosaltres volem.
- Por (o ansietat o gelosia – que és la por a perdre l’amor de l’altre): Protecció des de l’anàlisi racional d’aquella por. Per exemple, davant la por a un examen, la meva protecció és estudiar.
- Alegria: Compartir-la, tenir ganes de viure i alimentar la meva autoestima.
- Estimació: Vinculació. Ser capaç d’apropar-me als altres, de manera gradual, sense aclaparar-los i respectant l’espai dels altres. Provar-me que sóc capaç d’establir vincles i relacions gracies i a partir d’aquesta estimació.
En resum, tot un exercici d’auto-coneixement i gestió; uns dies ho porto millor i d’altres m’autoritzo a donar el cop a la taula, seguit d’una disculpa, per descomptat!
Un últim regals pels que heu arribat aquí. El meu bon amic Ivan, sempre involucrat en la meva salut mental, m’ha fet arribar l’article Explotació Remunerada del Borja Vilaseca (El Pais – 14/03/2010). No us el perdeu, especialment si treballeu en consultoria.

Peix fresc per a tothom

Als japonesos sempre els ha agradat consumir peix fresc. El peix fresc és primordial a la dieta tradicional japonesa. Malauradament, les aigües properes al Japó no tenen suficient peix per cobrir la demanda. Amb l’objectiu d’alimentar la població, els vaixell de pesca es va fabricar més grans per poder anar mar endins. Però quan més lluny anaven, més temps tardaven a tornar i entregar el peix. Si el viatge durava uns quants dies, a la arribada, el peix ja no era fresc.
Per resoldre el problema, els vaixells de pesca es van equipar amb càmeres frigorífiques. D’aquesta manera, el peix es congelava immediatament després de ser pescat. Per desgracia, els japonesos van percebre la diferència entre el peix fresc i el congelat i, com a conseqüència, el peix congelat s’havia de vendre més barat.
Per mirar de recuperar marges, les empreses perqueres van instal·lar tancs d’aigua en els vaixells. Un cop pescats, els peixos s’abocaven dins dels tancs i així es transportaven vius fins la costa. Dissortadament es va observar que, després d’un temps, els peixos deixaven de moure’s dins del tanc i això afectava greument al seu sabor. Els consumidors japonesos ho van notar i un cop més, els peixos transportats vius en tancs s’havien de vendre a menys preu.

Com varen solucionar el problema les companyies pesqueres japoneses? Com s’ho van fer pera aconseguir portar peixos frescos que conservessin tot el seu sabor fins els mercats?
Si les companyies japoneses et demanessin consell, què els diries?

Tot just una persona assoleix les seves metes (arrancar una nova empresa, pagar els deutes, trobar parella, … ), ja no necessita esforçar-se tant i en conseqüència, comença a relaxar-se i a perdre la passió. Salvant les distancies, li succeeix el mateix que als peixos dins del tanc.
Les persones prosperem més quan més desafiaments tenim en el nostre entorn.

Per mantenir el peix fresc, les empreses pesqueres japoneses van afegir un tauró petit dins del tanc dels peixos. Es cert que el tauró se’n menja uns quants però els que arriben a port estaven molt molt vius. S’ha desafiat als peixos! Ara els peixos han de nadar per mantenir-se vius.
Així que, quan aconsegueixis els teus objectius posa-te’n de nous. No et ceguis per l’èxit ni deixis els reptes per més tard, no sigui que perdeu sabor …

Vocabulari 2.0

Avui la meva filla de cinc anys m’ha dic que ella “clicava” l’ascensor. M’ha encantat l’espontaneïtat de la seva expressió però m’ha fet reflexionar sobre les aportacions, a tots els nivell, de la societat Web 2.0
Expressions com “gloogejar algú” o “postejar una opinió” s’han incorporat a les nostres converses quotidianes ocupant un espai que fins ara era orfe i que amb elles guanya concreció i propietat.
El dia a dia no ens permet tenir consciència i perspectiva dels canvis al nostre voltant. Objectes que fins a fa poc eren d’ús normal per a nosaltres – com ara un walkman o un carret de fotografia – han deixat d’existir; han desaparegut fins el punt que, moltes persones ja no els reconeixen. Una companya de feina m’explicava que, buidant un armari, va sortir una capsa sospitosa que la seva filla va obrir. “Mare, mira quina impressora amb teclat més curiosa!” li va comentar. Era una màquina d’escriure! Una Olivetti que havia fet servir per fer tots els treball durant la carrera, el COU i el BUP (per cert, conceptes també desapareguts).
A diferencia de nosaltres, els joves per sota dels 25 anys se’ls considera “natius digital”. Han nascut en un mon digital i conseqüentment tenen una visió totalment digital de la seva realitat. Intento dir que, els nostres fills son tots natius digitals, i per tant, parlen un altre llenguatge al que nosaltres ens hem d’apropar per mantenir el lligam. Quan penso que els meus pares mai no van saber programar el vídeo (un altre baixa en la nostra evolució tecnològica), em plantejo com vull gestionar jo la meva relació amb la tecnologia. Es cert, sóc enginyera informàtica i sovint em sento aclaparada per aquest mon immens i amenaçador. Sense voler desanimar-vos, reconec que hi ha moltes coses que desconec i d’altres que no entenc totalment, però no hi vull renunciar. Encara us diré més, m’he proposat, com a repte personal, no sols mantenir-me informada, sinó a més fer-vos participar a tot i totes d’aquests canvis tan fascinant. Així que aneu-vos agafant per què d’aquí endavant comencem a “navegar” plegats.

Networking i Entusiasme

Aquesta setmana passada em vareu definir amb una sola paraula. Vareu dir que sóc competent, forta, vital, eficient, motivadora, resilient (m’encanta aquesta!), efervescent, demolidora, genial, capaç, alegre, eloqüent, poderosa (gràcies per l’honor) i entusiasta. Un regal d’adjectius que em donen forces a continuar lluitant en la mateixa línia. D’aquesta llista, hi ha un qualificatiu que em fa pensar força últimament: l’entusiasme. És bo tenir-ne tant? Viure les coses tan en primera persona que sovint fan mal?
Per sort ahir vaig conèixer la Rosaura Alastruey i s’han aclarit tots els meus dubte. La Rosaura és una de les persones que més saben de Networking al nostre país. L’any 2004 va tornar de Silicon Valley amb aquest concepte – llavors totalment desconegut per aquí – i es dedica a transmetre la importància de tenir cura de la nostra xarxa de contactes; es a dir, de fer un Networking ben fet. Des de la seva empresa ProyectosTic comparteix els seus coneixements i promou iniciatives per posar en contacte les persones, els professionals i les seves idees. Quan et trobes amb ella, t’enamora immediatament la seva passió, els seu entusiasme. Aquesta actitud torna totalment creïble tot el que diu i et trobes demanant-li més informació sobre ella i el seu projecte; desitjant arribar a casa per inscriure't a un dels seu seminaris (Porta22, Cibernaurium).
La Rosaura, com jo, també és entusiasta. Una bona part del seu èxit – sense treure mèrit a la seva dedicació i esforç – l’aconsegueix amb aquesta actitud vers la vida; El seu exemple em confirma en la idea que, ser entusiasta és tot un do, una qualitat a conservar i potenciar .... i més encara en períodes duríssims com l’actual, on fa tanta falta!

Ha estat un plaer, Rosaura.

Trobant la meva essència de pi

Tiempo atrás, mi psicóloga, que trabaja con flores de Bach, me preparó un bouquet que contenía, entre otras cinco, esencia de pino. ¿Pino, para qué sirve? Le pregunté. Para las culpas, me dijo, no hay curación posible sin eliminar primero la culpa.
Todos nos sentimos (o deberíamos sentirnos) culpables en alguna ocasión. La culpa nos permite detectar cuando vamos contra nuestros principios, contra aquello que nos enseñaron nuestros padres, abuelos, maestros y referentes y que, nosotros mismos, con nuestras experiencias, vamos adaptando y elaborando; es decir, contra nuestro conjunto personal de reglas.
Asumiendo que es normal, incluso sano, que la voz persistente de la culpa crezca en nosotros al actuar contra estas convicciones; el tema es, ¿este set de normas es realmente personal?, ¿es verdaderamente propio?, ¿continúan siendo válidos estos principios con la protagonista que soy hoy?
Sociedad, religión y costumbre han llenado nuestra vida de estereotipos que hemos incorporado como valores incuestionables. En el caso de la mujeres, el arco-iris de patrones establecen que “tengo que lucir siempre perfecta”, “debo agradar a todos”, “he de llegar a todo como madre y como profesional”. Esta amalgama de creencias constituyen un paradigma tan esclavizante que, ya sea por sometimiento o por no poder llegar a todo, la aparición de la culpabilidad está garantizada.
Si además lo sazonamos con la idea de que “todo pecado conlleva su castigo”, nos investimos en jueces y verdugos de nuestra vida, negándonos cualquier perdón y encarcelando nuestras alegrías y expectativas en un limitador “tu no te lo mereces!” que sabotea cualquier oportunidad que se nos presenta.
Así nos encontramos dando vueltas, en eterna penitencia por redimir nuestros supuestos pecados, en el círculo perverso que forman el miedo a ser, la culpa por el encaje forzado y el consecuente auto-castigo.
Rodamos y rodamos sobre el mismo punto sin avanzar hasta rendirnos o caer agotadas. Unas pocas, solas, cansadas y frustradas, intuimos una salida que no alcanzamos a encontrar. Buscamos una ayuda, algo o alguien que nos acompañe. Tímidamente, al principio, empezamos a cuestionárnoslo todo. Iniciamos un proceso que, poco a poco, nos lleva a ser conscientes de los estereotipos que nos han estado hiriendo durante años, a formular nuevas creencias, a construir nuestra propia cultura. Recorremos un camino largo, del que resurgimos más fuerte. Renacemos con una sonrisa y respirando profundamente, bien autorizadas y sin más falsas culpas y castigos restrictivos: Poderosas.
De este modo, cada una va encontrando su propia esencia de pino, el motor donde obtener las fuerzas para crecer y reconstruirse. La motivación para convertirse en soldado, de una lucha que, hoy en día, se gana desde dentro.

Com fer una bona formulació d’objectius?

En la nostra vida, tots ens proposem objectius a curt, mig o llarg plaç ... però què ha de tenir un objectiu per a ser un objectiu ben formulat, ben dissenyat?
Un objectiu està ben formula o dissenyat quan és:

• Autorresponsable
L’objectiu només depèn de mi.
Si un objectiu depèn d’altre gent, he de prendre com objectiu la part que depèn de mi i reformular l’objectiu des d’aquesta perspectiva.

• Concret
Amb els objectius no puc ser abstractes o generalistes, he de concretar. L’objectiu ha d’estar clarament definit. Preguntes com ara “Què?”, “Com?”, “On?”, ”Amb qui?” m’ajuden a acotar l’objectiu. Per concretar he d’especificar, anar més al detall.
Ex. Objectiu: Puntualitat ← És massa generalista. Què és per a mi ser puntual?, On i en quines circumstàncies vull ser més puntual?, Quines coses concretes faré per ser més puntual?

• Enunciat en positiu
La PNL demana que els objectius estiguin elaborats expressant allò que vull, no pas allò que no vull o que em falta. Teniu en compte que “parlar en positiu” no significa ser optimista, sinó declarar allò que vull aconseguir.
o Vull deixar de barrellar-me amb el meu marit = NEGATIU. Seria un millor enunciat “Vull millorar la comunicació amb el meu marit” o “Vull tenir una relació agradable o bona amb el meu marit”
o Vull aprimar-me = NEGATIU; sembla un enunciat positiu però es un “fals positiu”. Seria millor plantejar-se “Vull estar en el meu pes ideal”
Vull incorporar l’esport a la meva vida, practicant natació dos dies per setmana.

• Mesurable
Com sabré que he assolit el meu objectiu?
He de revisar quines son les evidències que mostren que he aconseguir l’objectiu. Les evidències han de ser proves observables per qualsevol.
Ex. Si l’objectiu és ser puntual a les classes del postgrau, ho hauré aconseguit si arribo cinc minuts abans de l’inici de les classes tots els divendres i dissabtes des d’ara fins a l’acabament del curs; es a dir, les 12 classes que queden.

A més, he d’estar compromesa amb l’objectiu, altrament no hi posaré l’esforç i el temps necessari per assolir-lo. Quan assoleixi el meu objectiu, estaré bé amb els meus valors? Per exemple, si per a mi un valor en la vida és passar temps amb la meva família i em plantejo l’objectiu de ser directora d’una empresa amb seu a Frankfurt, segurament, el meu objectiu m’obligarà a viatjar sovint a Alemanya. Paga la pena l’objectiu que em plantejo? El temps, esforç i els recursos que hi dedico o dedicaré quedar compensat per les aportacions que em fa l’objectiu aconseguit; altrament, no es un objectiu vàlid. Ex. Quant no hem estudiat una carrera/curs per adonar-nos un dia de que no és allò el que volíem a la vida …
Quan un objectiu no compleix amb totes aquestes premisses, es millor ser flexible i canviar-lo!

Errors del Cap

Per deixar emprempta com el pitjor cap, sols heu de seguir els següents consells:

· Descuidar la comunicació amb els col·laboradors i subordinats

Un cap que no sap explicar-se, que no es capaç de concretar el que vol o, encara pitjor, que canvia d’opinió constantment sobre els objectius i les prioritats, no pot esperar que els seus subordinats facin un bon treball.

· No elogiar els èxits de l’equip

No reconèixer el treball ben fet és la manera més ràpida de destruir l’estímul per millorar dels col·laboradors. No donar un feedback potenciador i adequat a cadascú es pot considerar un càstig. El cap ha de reconèixer públicament els mèrits dels membres del grup que han treballat bé i en privat les aportacions millorables.

· Crear un ambient de desconfiança

Criticar els col·laboradors i subordinats davant d’altres en comptes de dir les coses a la persona específica. La cosa encara empitjora quan el cap critica l’equip davant tercers.

· No defensar el subordinats

El cap ha de ser un escut que protegeixi l’equip davant tercers, especialment de les pressions externes i dels atacs a membres individuals de l’equip. El cap ha de defensar la identitat i la bona reputació de l’equip davant tercers.

· Elogiar l’individualisme

Quan el cap centra les seves atencions i alabances en un o uns pocs membres, desatenent la resta, crea tensions internes que acaben destruint l’equip de treball. El cap ha de promoure la participació de tothom, en cooperació i respectant totes les aportacions; ha de treballar pel desenvolupament de l’equip.

· Fer promeses que no es poden complir

Una de les eines del cap per motivar els subordinats consisteix a fer promeses; quan aquestes promeses depenen de l’aprovació de superiors, no s’haurien de fer abans de tenir la confirmació corresponent. No complir el que s’ha promès elimina tota la credibilitat del cap.

· Faltar a l’educació

Ofendre o cridar als subordinats no mostra poder sinó inseguretat. El cap ha de tenir una actitud exemplar i conciliadora dins l’equip.

· Fugir de la responsabilitat que et correspon com a cap

Quan una decisió depen del cap i aquest la posposa o l’eludeix, crea ambient de desconfiança i inestabilitat que no ajuden ningú. D’altre banda, la responsabilitat del resultats generats per l’equip de treball no es poden delegar i el cap ha de assumir la situació quan el resultat no és l’esperat.

· Mostrar una actitud supèrbia

Un cap no és Déu; és un igual que té un títol temporal i provisional. Mostrar una actitud de superioritat i arrogància sols distancia el cap de la resta de l’equip. El cap ha de mostrar-se obert a ajudar quan li ho demanen.

Com a resum dir, que si vols ser un bon cap, hauràs d’evitar cometre els errors descrits a dalt; com a cap, hauràs de desenvolupar el teu lideratge, saber establir relacions satisfactòries entre els subordinats i col·laboradors; ser lleial a tu mateix, als teus propis valors, i també lleial amb els demés; tenir esperit d’autocrítica i una comunicació assertiva; tenir sentit de la responsabilitat i saber compartir la comunicació de manera fluïda dins de l’equip; fixar els objectius i promoure la participació de tots el membres, saber delegar adequadament segons la experiència i motivació de cadascú, garantint, a més, el feedback adient per mantenir el nivell de motivació i compromís dels col·laboradors.

Actitud d’aprenent

M’he tornat a posar el barret d’aprenent; l’havia perdut i estic encantada, em sento molt afortunada d’haver-lo retrobat. Ara el cuidaré més, per no tornar a extraviar-lo!. Curiosament hi ha dies en que devoro fàcilment tot el que em regalen, i d’altres en que, em sento terriblement desmotivada, que sembla com si el cervell estigués ple i no hi hagués cabuda per a noves entrades... Quines son les raons d’aquest fenomen? Tot seguit, recullo les meves conclusions; si en teniu d’altres, no dubteu feu-me-les arribar, si us plau.

APRENC QUAN TINC ACTITUD D’APRENENT.
Com resumiria aquesta actitud d’aprenent?

1) Tenir mirada de nen
Una avantatge dels menuts sobre nosaltres, adults, és la seva disposició a acceptar noves perspectives, noves opcions i noves possibilitats. Em costa abandonar allò que conec, la meva zona de confort. Quan no estic disposada a desprendre’m de la meva manera de veure les coses, a dubtar, a qüestionar-me allò que sé, a posar en quarantena les meves creences, a obrir-me a noves possibilitats, ... en aquestes situacions, us garanteixo que no aprofito la oportunitat, no aprenc.
2) Creure que JO puc canviar
Encara m’ataca el pensament “Mai no canviaré, mai no aprendre això” i aleshores la meva ment actua en conseqüència i no reté res ...
Fa dies que lluito per esborrar aquestes creences limitadores però es resisteixen a desaparèixer.
3) Dedicar-me temps per meditar
Tinc tendència a mantenir-me constantment ocupada: la addicció al treball (Estar ocupat dona prestigi, fa professional ... = Una altre creença limitadora a esborrar!) i els entreteniments (internet, la tele, les lectures evasives, ...). No trobo mai el moment de interioritzar allò que m’han explicat en la sessió del curs, de fer meves les paraules, el coneixement. Per sort., aquest blog m’ajuda!
4) Aprendre és divertit
Estic contaminada per la creença “aprendre no és divertit” (o “la letra con sangre entra”). Com pot ser que la nostra cultura consideri aprendre com un càstig, com una obligació, com un esforç o un mal tràngol pel que hem de passar? Jo reivindico el humor com a recurs per créixer! He comprovat que recordo molt més les classes i situacions quan són divertides, quan l’ambient és agradable i la participació oberta i distesa. M’autoritzo a deslligar el saber de la serietat! Cal fer un espai pel humor en l’aprenentatge i compartir, divertir-se i especialment riure, encara més d’un mateix.
5) Fer neteja també al cervell
Ajuntant el meu sentit pràctic i la (saníssima) eina del buidat, he arribat a la conclusió que puc tirar coneixement obsolet, creences i actituds limitadores, estereotips ofegadors i altres “persidecasos” a la paperera ... No passa res! Tot el contrari, em sento alliberada! Fora nostàlgies i aferrar-me a maneres de fer o pensar del passat!
6) Gestionar la desconfiança
Puc aprendre de totes les situacions i circumstàncies de la vida, no em cal desconfiar! El desconfiar, el pensar que algú té dobles intencions o motius ocults em suposa un desgast que no paga la pena. Puc obrir-me a l’experiència, donat que jo decideixo els meus sentiment. (o com diuen a PNL, el mapa no és el territori).
7) Acumular informació no es aprendre
Tinc molta informació guardada en un calaix (o al disc dur de l’ordinador) i això no em converteix en sàvia. La saviesa passa per saber viure la vida. La informació és necessària pel coneixement però ha d’anar acompanyada de l’acció, de posar-ho en pràctica, de viure-ho en primera persona, de PROTAGONISTA.

En resum, per aprofitar i aprendre i créixer i millorar, he de posar el meu cos en actitud d’aprenent, treure la nena que hi ha dins meu i somriure.