dissabte, 20 de novembre de 2010

L’art d’estar arrelant…

Després d’escoltar el meu discurs massa accelerat, la Glòria Oliver em diu amb molt d’afecte, que se’m veu impacient i que hauria de cultivar la paciència.
Com sempre que em fan un regal (feedback), he dedicat una estona a reflexionar sobre el tema i voldria compartir part del camí amb vosaltres.
La paciència és una qualitat, una virtut: la capacitat de saber esperar, amb calma i sense plànyer, una cosa que tarda.
Vivim temps de disbauxa que premien i exalcen la velocitat i la immediatesa, les solucions rapides i els triomfs sobtats; volem les coses per a ja! Tot és urgent, sempre fem tard, ens falta el temps. Caminem ràpid, ens trepitgem parlant, ens molesta esperar o inclús ens fa explotar d’ira (especialment al cotxe).
Per caràcter, alguns patim una afectació extrema: acabem les frases dels altres, els hi trèiem les coses de les mans dient “dona’m o no enllestirem mai” i, al explicar alguna cosa, ens mengem paraules i ens enutgem quan no ens entenen; no tolerem la ineficiència o el ritme més pausat dels altres; esbufeguem, empenyem i ens queixem fins l’esgotament físic o la frustració total.

Si considerem que el nostre comportament reflecteix el nostre benestar intern
I que, quan estem bé, a gust, no tindríem pressa per moure’ns …
Què ens porta a actuar així? Quina pressa tenim? On volem ser? Què ens falta que ens impedeix fruir d’aquest moment?

Ens hem oblidar de gaudir del moment, dels present!
Massa sovint volem estar allà (al futur) quan realment estem aquí (al present).
La senyora del súper no trobarà abans els dos cèntims al moneder pel martelleig del meu peu; el camió aturat no descarregarà més ràpid degut a la meva ensordidora botzina, aquell vell conductor no trobarà la tercera sota la fogonada de les meves llargues… Resignat, cada procés, cada esdeveniment té el seu propi ritme i no hi podem influir! És tracta d’un desgast inútil que perjudicial seriosament la nostra salut emocional

No podem canviar allò que succeeix, però si podem modificar la nostra actitud.
Què passaria si provéssim a tenir una actitud més constructiva? Respirar profundament, cantar i somriure, pensar coses agradables que ens omplin… el temps de espera seria el mateix però segur que ens sentiríem millor.

En els objectius personals a llarg plac, la gestió de la paciència és encara més necessària. Diuen que la llavor del bambú japonès, un cop plantada, adobada i regada, no fa res en 7 anys. 7 llargs anys! Molts tiraríem la tovallola! El setè any, el bambú creix 30 metres en 6 setmanes! En aparença no feia res, la realitat és que ha tardat 7 anys i 6 setmanes en desenvolupar-se, en complertar un complexe sistema d’arrels per sostenir el seu espectacular creixement! Penso que l’èxit és el resultat del creixement intern i en conseqüència, requereix temps, perseverança i paciència per saber superar la frustració de pensar que no succeeix res, per saber esperar el moment adequat, per arrelar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada