He perdut un Àngel

Aquest matí he sabut que un amic de la infantesa i la joventut s’ha suïcidat! M’ha deixat un forat a l’ànima. Varem tenir vides paral·leles: fills de bones famílies, bons collegis, caps de setmana de somrisos, sol i moltes hores de tennis. Quant cops havíem anat totes a animar-te a algun partit? Ens tenia enamorada la teva simpatia i el teu somriure. És cert que han passat molt anys, que la vida ens ha dut per camins diferents però tant … Què pot portar a un home de 40 anys a matar-se? Tanta era la desesperació, tanta la soledat? Em ploren els ulls i em plora l’ànima. No ho puc creure, no encaixa amb els records fantàstics que guardo de tu. Tota la colla que jugàvem a “polis i lladres”, els mateixos que pujàvem a la teulada del restaurant del Set-Ball, els que viatjàvem en tren fins a Terrassa per anar de discoteques, els golfos de les festes de Sant Joan i Cap d’any on tots acabàvem liats amb tots, els de les confidències, els entrenaments, les llargues converses de l’estiu al voltant de la piscina, … Tot allò forma part d’un passat molt llunyà que, per a mi, sovint esdevé refugi i em desperta alegries; no en tenies tu de refugis?
He perdut un Àngel i tinc pluja al cor. Desitjo que et teu viatge continuï millor allà on siguis ara. Els que t’estimàvem, estem trencats.