dimecres, 31 de març de 2010

Formes de creuar un dessert...

Dissabte passat vaig tenir el plaer d’assistir a una xerrada de la Cristina Naughton (Institut Gestald). És tota una presencia de 70 anys, de parlar reposat, hipnòtic i raonat. La màgia del moment m’ha inspirat a fer recull del moment i, a voler compartir-lo amb vosaltres. (Deu ser la primavera ... ) M’hi acompanyeu?
Com ja sabeu tots, en aquests últims mesos he viscut amb la sensació d’avançar a la llum d’una espelma; avançant sens dubte però amb una visibilitat a futur força limitada. Els que em coneixeu quotidianament sabeu que, fora d’algun moment de desànim (tan poc habitual en mi), ho he viscut com una aventura on m’he deixat fluir. Tota una novetat que m’ha aportat molt.
Haver tingut l’oportunitat de parar la velocitat i l’automatització en el viure, de tenir el temps i les ganes de reflexionar i plantejar-me les coses ha estat tot un privilegi. M’ha permès deixar de ser àgil en topar; quelcom més fàcil de dir que no pas de fer!
Conscient que els aprenentatges d’aquest mesos no cabrien en un sol posts, si que us volia anotar un parell de coses, amb la il·lusió que us siguin d’utilitat.
Per un costat, el fet contrastat que, quan no aprenem d’una situació, tranquils, al girar la cantonada ens esperen circumstancies que ens tornen a col·locar en la mateixa situació; com si la vida s’esforces en ajudar-nos... Què passaria si ens permetéssim aprendre de l’experiència?
D’altre banda, el descobriment que, gairebé tots els nostres patiments son causat per les converses que no ens atrevim a tenir, pels NOs que no gosem dir, per les pors que no ens aventurem a afrontar. Com podem crear el marc per fer net, per evitar les acumulacions nocives del dia a dia?
Quin radar és el cos! Ens crida les coses i no les sabem sentir … I si li féssim més cas, què passaria? Si paréssim 10 minuts per escoltar-nos a nosaltres, als nostres batecs, a la nostra respiració; què et sembla que sentiries?
La conclusió general volta sobre la sospita de que, en les situacions que vivim, poques vegades ens preguntem què volem exactament? o quines opcions realment tenim? (com diu l’Elena, sempre tres o més) o davant les topades, què he après de la situació? o què faria diferent si hi tornes a ser?
Per acabar, dir-vos que, si algun fet ha marcat la diferencia en aquest període de reflexió i canvi ha estat el conèixer (i sovint redescobrir) persones que m'han inspirat, que m'han alimentat l’ànima, que m'han fet somriure. Ha estat un excel·lent regal … No se m’acut millor manera de creuar un desert, i a tu?

divendres, 26 de març de 2010

He perdut un Àngel

Aquest matí he sabut que un amic de la infantesa i la joventut s’ha suïcidat! M’ha deixat un forat a l’ànima. Varem tenir vides paral·leles: fills de bones famílies, bons collegis, caps de setmana de somrisos, sol i moltes hores de tennis. Quant cops havíem anat totes a animar-te a algun partit? Ens tenia enamorada la teva simpatia i el teu somriure. És cert que han passat molt anys, que la vida ens ha dut per camins diferents però tant … Què pot portar a un home de 40 anys a matar-se? Tanta era la desesperació, tanta la soledat? Em ploren els ulls i em plora l’ànima. No ho puc creure, no encaixa amb els records fantàstics que guardo de tu. Tota la colla que jugàvem a “polis i lladres”, els mateixos que pujàvem a la teulada del restaurant del Set-Ball, els que viatjàvem en tren fins a Terrassa per anar de discoteques, els golfos de les festes de Sant Joan i Cap d’any on tots acabàvem liats amb tots, els de les confidències, els entrenaments, les llargues converses de l’estiu al voltant de la piscina, … Tot allò forma part d’un passat molt llunyà que, per a mi, sovint esdevé refugi i em desperta alegries; no en tenies tu de refugis?
He perdut un Àngel i tinc pluja al cor. Desitjo que et teu viatge continuï millor allà on siguis ara. Els que t’estimàvem, estem trencats.

dijous, 18 de març de 2010

Treballant les emocions (IE)

Fa dies que dono voltes al meu proper post. Tinc clar que vull parlar de la Intel·ligència Emocional (IE) però m'ha costat definint el meu posicionament en el tema.
Entenc la IE com la capacitat de reconèixer i gestionar les pròpies emocions, d’entendre allò que ens passa i donar la millor desposta – fugint de la primitiva reacció visceral – a cada situació. Una habilitat que va més enllà de la pròpia persona, per entendre (si convé, empatitzar) amb les emocions i sentiments dels altres. Fins aquí molt de llibre … on tinc el problema? Doncs és un fet: Em senta de conya donar un bon cop de puny a la taula!
La IE no deixa de ser doncs una sociabilització de les expressions de les nostres emocions. Els nens, instintivament, mostren les seves emocions en expressions genuínes (rebequeries, agressions, plors, enfadament , …); som el grans qui els ajudem a regular, a canalitzar aquestes emocions en comportament socialment acceptables i adults. Estic d’acord en acompanyar-los en aquest procés; (no té cap sentit anar partint cares o muntant pollastres histèrics per la vida). El que em fa dubtar de comprar tot el pack és la sensació que, en moltes situacions, estem ensenyant a tapar certes emocions, a crear bloquejos emocionals. Així, les emocional se’ns acumulen a dins i molt cops, ens enverinen, anant contra la persona, fent-nos mal.
Crec que els sentiment s’han de viure, s'han canalitzar (estratègicament) però, per damunt de tot, han de sortir i expressar-se.
Guardar-se’ls dins és anar fabricant una bomba que, un bon dia i segurament amb un esdeveniment poc important, acabarà explotant. Es llavors quan agafem la gran depressió i engeguem canvis radicals en les nostres vides. Si la cosa no estalla encara es pitjor; les emocions confinades persisteixen i es (psico)matitzen (úlcera, mal de cap constant, fibromialgia, … )
En el meu cas concret, els canals d’expressió de les meves emocions son els següents:
- Ràbia (o la enveja – que es la ràbia per allò que té l’altre – o qualsevol altre atac contra la meva identitat), tractar-la amb Assertivitat. Es a dir, defensar-me sense atacar, però deixant clar el meu malestar. Jo no m’enfadava mai, però em passava dues setmanes pensant obsessivament en allò que m’havia fet fulano … No havia gestionat la ràbia i em cremava per dins. (Oju! La ràbia de que les coses no surten com jo vull, la canalitzo cap a l’acceptació donat que realment és un sentiment de tristesa.)
- Tristesa: donar consol, compartir, acompanyar empàticament en el procés cap a l’acceptació. Acceptació de que no puc tenir-ho tot, acceptació de les pèrdues, acceptació de que no tot surt com nosaltres volem.
- Por (o ansietat o gelosia – que és la por a perdre l’amor de l’altre): Protecció des de l’anàlisi racional d’aquella por. Per exemple, davant la por a un examen, la meva protecció és estudiar.
- Alegria: Compartir-la, tenir ganes de viure i alimentar la meva autoestima.
- Estimació: Vinculació. Ser capaç d’apropar-me als altres, de manera gradual, sense aclaparar-los i respectant l’espai dels altres. Provar-me que sóc capaç d’establir vincles i relacions gracies i a partir d’aquesta estimació.
En resum, tot un exercici d’auto-coneixement i gestió; uns dies ho porto millor i d’altres m’autoritzo a donar el cop a la taula, seguit d’una disculpa, per descomptat!
Un últim regals pels que heu arribat aquí. El meu bon amic Ivan, sempre involucrat en la meva salut mental, m’ha fet arribar l’article Explotació Remunerada del Borja Vilaseca (El Pais – 14/03/2010). No us el perdeu, especialment si treballeu en consultoria.

dimarts, 9 de març de 2010

Peix fresc per a tothom

Als japonesos sempre els ha agradat consumir peix fresc. El peix fresc és primordial a la dieta tradicional japonesa. Malauradament, les aigües properes al Japó no tenen suficient peix per cobrir la demanda. Amb l’objectiu d’alimentar la població, els vaixell de pesca es va fabricar més grans per poder anar mar endins. Però quan més lluny anaven, més temps tardaven a tornar i entregar el peix. Si el viatge durava uns quants dies, a la arribada, el peix ja no era fresc.
Per resoldre el problema, els vaixells de pesca es van equipar amb càmeres frigorífiques. D’aquesta manera, el peix es congelava immediatament després de ser pescat. Per desgracia, els japonesos van percebre la diferència entre el peix fresc i el congelat i, com a conseqüència, el peix congelat s’havia de vendre més barat.
Per mirar de recuperar marges, les empreses perqueres van instal·lar tancs d’aigua en els vaixells. Un cop pescats, els peixos s’abocaven dins dels tancs i així es transportaven vius fins la costa. Dissortadament es va observar que, després d’un temps, els peixos deixaven de moure’s dins del tanc i això afectava greument al seu sabor. Els consumidors japonesos ho van notar i un cop més, els peixos transportats vius en tancs s’havien de vendre a menys preu.

Com varen solucionar el problema les companyies pesqueres japoneses? Com s’ho van fer pera aconseguir portar peixos frescos que conservessin tot el seu sabor fins els mercats?
Si les companyies japoneses et demanessin consell, què els diries?

Tot just una persona assoleix les seves metes (arrancar una nova empresa, pagar els deutes, trobar parella, … ), ja no necessita esforçar-se tant i en conseqüència, comença a relaxar-se i a perdre la passió. Salvant les distancies, li succeeix el mateix que als peixos dins del tanc.
Les persones prosperem més quan més desafiaments tenim en el nostre entorn.

Per mantenir el peix fresc, les empreses pesqueres japoneses van afegir un tauró petit dins del tanc dels peixos. Es cert que el tauró se’n menja uns quants però els que arriben a port estaven molt molt vius. S’ha desafiat als peixos! Ara els peixos han de nadar per mantenir-se vius.
Així que, quan aconsegueixis els teus objectius posa-te’n de nous. No et ceguis per l’èxit ni deixis els reptes per més tard, no sigui que perdeu sabor …

dilluns, 8 de març de 2010

Sobreposar-se a l’Empresa Tòxica

La lectura de la entrevista Metamorfosis a la Maite Barón, s’ha ajuntat amb converses diverses al voltat del mateix tema: l'ambient a la feina. Tot plegat m’ha portat a concloure que, realment, creixen i proliferen les empreses tòxiques.
Com pots saber si estàs treballant en una empresa tòxica? Sols has de mirar al teu interior –als teus sentiments– i al teu voltant. Si et veus o veus cares llargues, por, insatisfacció, desconfiança, falta de comunicació, sentiments de que la feina que es fa no té sentit, percepció de que la persona en si no té valor per a la companyia, competència entre companys en comptes de col·laboració, horaris eterns que premien la presencia (=escalfar la cadira, ser-hi) en comptes del compliment d’objectius (=fer), desànim, desmotivació, estrès, malhumorós, bronques i crítiques constants (a tots nivell, cap a la direcció i comandament intermitjos, o entre empleats), decisions orientades en el benefici a curt plac, … doncs preocupat; segurament estàs en una empresa tòxica.
Una empresa tòxica ha malmès la seva “personalitat”, ha perdut la consciencia de la seva cultura, les seves creences i valors, tot allò que promovia determinades conductes i actitud. El pitjor de tot és que el dany té projeccions en ambdós sentits: per un costat l’empresa es centra en ella i deixa de pensar com un sistema –on tot i tothom és important– per lluitar només en sobreviure. Una actitud lògica però altament nociva perquè ataca i es carrega l’ambient, les aportacions els membres que la feien viure … En altre banda, els treballadors que es senten menyspreats i poc valorats, prescindibles, criticats i castigats. Al final, tant una (l’empresa) com els altres (treballadors) perceben que s'atacat la seva identitat.
La identitat ens defineix, és el més important i profund per a qualsevol ésser. Quan ataquem a la identitat d’un ent –ja sigui empresa o persona– aquest deixa de pensar i s’esforça en preservar la seva identitat i per tant, mostra actitud i comportament orientats a fer-se respectar i desfensar-se dels atacs.
Aquesta crisis , ha fet que moltes empreses i molts treballador hagin perdut el nord, s’hagin deixat de respectar i trencat així la simbiosi que els feia ser. Sortit de la crisis requereix d’esforços externs però també interns. És cert que totes dues parts han fet molt per sobreviure – uns trobant maneres de no acomiadar ningú, de treure projectes i ventes de sota les pedres, altres renunciant a pujades de sou merescudes, fent sobre esforços i motivant-se amb l’aire. Ara arriba el moment de fer un pas més enllà, el moment de deixar de treballar aïllat i començar a reconstruïr l’esperit d’equip, les actituds de col·laboració, de confiança, responsabilitat, de compromís, humilitat i coratge que han de treure’ns –des de dins– de la crisis. Com diu la Maite Barón, crear entorns laborals sans, ètics, responsables i sostenibles que aportin valor afegit, motivació i que recuperin la cultura bassada en la confiança i el servei social que, al final, defineix les empreses. Sols llavors haurem vençut, tots plegats, aquesta crisis.

dimecres, 3 de març de 2010

Pèrdua del talent femení a Catalunya

Un dels indicadors del progrés d’una societat és la participació de tots els seus membres, homes i dones, a tots els nivells i en condicions d’igualtat.

Fa uns dies us postejava que la pèrdua del talent femení equival al 0,5% del PIB català. Aquesta informació està basada en l'estudi de la cambra de comerç de Barcelona "L'impacte econòmic de la pèrdua de talent femení (2008)".

Fent una lectura del informe des del punt de vista de les TIC, es destaca que només en les enginyeries, el número d'homes matriculats en carreres universitaries supera a les dones. En la resta, sovint les dones doblen els homes universitaris. Fora interessant aprofundir en aquest fenomen: per què tenim por les dones de ser enginyeres?
Em comentaven l'altre dia en el Col·legi Oficial d'Enginyeria en Informàtica (COEINF) que, quan la carrera d'informàtica va canviar el nom de "Llicenciatura en Informàtica" a "Enginyeria en Informàtica", el percentatge de dones va caure del 20% al 12%, percentatge que encara avui dia es manté. Desconec si existeix algun estudi sobre el tema, però ho investigaré.

Hi ha un segon estudi de la cambra de comerç de Barcelona (Sept 2008) que analitza la presència de dones en el món empresarial català. L'estudi sols considera les 400 empreses amb més ingressos al 2007; es a dir, deixa fora totes les autònomes i propietàries de Pymes. Destacar d'aquest estudi que el percentatge de dones en empreses TIC és del 7%.

Com a conclusió destacar que, en el camí de convertir la igualtat teòrica en igualtat real tenim moltes passes a fer. Hem de saber trobar maneres per facilitar i garantir la presència reals (no de quota) de les dones en el món tecnològic i concretament en les TICs.

Podeu seguir l'Observatori Dona, Empresa i Economia de la cambra de comerç de Barcelona en la seva pàgina web.