dimecres, 3 d’abril de 2013

Fomentar la Innovació.



Mai com ara havia tingut tant de sentit la frase “vivim temps de canvi”. Més enllà dels avenços científics i tècnics – ja plenament consolidats en la nostra societat –, la consciència pública clama per un canvi de les estructures polítiques i econòmiques, per solucions sostenibles i ecològiques a llarg termini i, en definitiva per un codi ètic a l’alçada de les espectatives. Aquesta nova concepció del món requereix de pensament fóra de la caixa, d’innovació.

Segurament alguns farem tard per ser “natius innovadors” (com passa amb els “natius digitals”), tot i així convé centrar els esforços en fomentar la curiositat, el pensament crític, la comprensió profunda, les eines d’investigació, reflexió i creativitat, i en definitiva la innovació en els plans d’estudi de futur.

Aquest post mira d'oferir pautes per estimular la mentalitat innovadora.

- Viure l’experiència, passar a l’acció. Un aprenentatge és més que un tema sobre el qual recavar informació i coneixement ja existent; per convertir l’experiència en aprenentatge consolidat es necessita pràctica i acompanyar-se d’una metodologia que garanteixi l’assoliment d’uns objectius.
- Aprendre els conceptes, no els fets. Entendre en profunditat el concepte, la idea estructura el cervell per posar en pràctica les proves i fets que la demostren. La memorització rutinària dels fets no entrena la ment per pensar, només l’omple de dades.
- Oferir el concepte i preparar la persona per trobar solucions. Donar totes les solucions adorm el cervell tant com trobar-se perdut i sense opcions, bloqueja; l’equilibri sovint es troba a mig camí: les instruccions haurien d’alimentar la curiositat i la investigació oberta. Encara que l’aprenentatge de la tècnica precedeix l’art, la necessitat per expressar-se de l’artista sovint inventa noves tècniques…
- Equiparar en importància les habilitats/competències i el coneixement. Competències com el pensament crític, la comunicació, la col·laboració i la creativitat son l’embrió imprescindible per desenvolupar la capacitat d’innovació.
- Fomentar el treball en equip, més que no pas el treball en grup. Convertir un grup en un equip amb pensament col·lectiu requereix de mètodes específics. Un equip desenvolupa característiques i valors propis (com ara: compromís profund i compartit amb el propòsit comú; sentit de pertinença, orgull, lleialtat; igualtat i respecte de tots els membres, sense individualitats; presa de decisions per consens; sentit de responsabilitat compartida en el resultat; lliure participació, comunicació oberta i franca, col·laboració, esperit d’autocrítica…) que genera un resultat superior a la suma de les parts.
- Utilitzar eines i jocs que estimulin el pensament i la creativitat.
- Premiar el descobriment. L’avaluació acadèmica premia el domini de la informació coneguda per sobre de la innovació i la creació; cal destacar les solucions enginyoses, diferents o més enllà del manual.
-  Crear espais per a la reflexió. Rumiar consolida l’aprenentatge, estimula el pensament més profund i la comprensió.

Practicar la innovació requereix d’acció i capacitat d’encaixar el fracàs i els resultats difusos, la valentia per persistir i per fer autocrítica. Les recompenses de practicar-la inclouen experiències noves, emocions, divertiment, compromís, passió i descobriment dels propis recursos.


Bibliografia
Big Thing by David V. Loertscher
Gamestorming by Dave Grave
Beyond Words by Milly Sonnerman

dissabte, 10 de novembre de 2012

Interpretacions subtils i altres al·lucinacions...




Allò que no ets capaç d'acceptar és l'única causa del teu sofriment. Pateixes perquè no acceptes el que et va passant al llarg de la vida i perquè el teu ego et fa creure que pots canviar la realitat externa per adequar-la als propis desitjos i necessitats egoistes i egocèntrics. Però la veritat és que l'única cosa que sí pots canviar és la interpretació que fas dels esdeveniments en si, coneixent i comprenent com funciona la teva ment. Si la interpretació del fet et reporta sofriment és que actues mogut per la ignorància; si et deixa pau interior o et porta harmonia i satisfacció, no hi ha dubte que actues mogut per la saviesa. Davant el sofriment, la por, la tristesa o l'angoixa, fes-te una sola pregunta: què és el que no estic acceptant? La resposta et farà comprendre que la limitació que origina totes aquestes desagradables reaccions està en la teva pròpia ment i en cap altra lloc. En realitat, ningú pot fer-te mal: el teu ego és el que et fa reaccionar automàtica i negativament davant el que passa, et diuen o et fan. El teu ego és l'únic responsable del teu malestar interior, per molt que t'esforcis en buscar culpables fora de tu mateix. Quan comproves la veracitat d'aquestes afirmacions a través de la teva experiència personal, deixes d'intentar canviar la realitat externa per acomodar-la a les exigències del teu ego i comences a treballar sobre la teva realitat interna per aprendre a acceptar-la tal com és. A partir de llavors comprens que has vingut al món a aprendre a ser feliç per tu mateix i per acceptar i estimar els altres tal com són. Aquest és l'anomenat camí espiritual. 

Reflexió de Gerardo Schmedling Torres (Colombia 1946 – 2004) 
Filòsof, Humanista i Sociòleg.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Una mà al final de cada braç



Una emoció concreta sembla repetir-se amb assiduïtat en les converses amb col·legues. Es tracta d’un sentiment expressat en diverses situacions i per diverses persones però sempre amb un mateix rerefons: el sentiment de pèrdua d’eficàcia personal i en conseqüència, l’autoestima castigada.

Els professionals que encara conserven la feina contemplen l’escenari actual amb por i la respiració continguda, mentre desitgen que tot acabi aviat. Els aturats la veuen amb autèntic neguit, molts amb desesperació. La majoria s’han preocupat d’atresorar estudis universitaris, màsters i molts anys d’experiència a les espatlles. Propietaris d’un talent que ha deixat de ser una garantia i jugadors involuntaris de la ruleta de la mala fortuna. També hi ha joves amb ganes de menjar-se el món, amb un currículum estimat en milers d’euros i que no troben l’oportunitat de provar la seva vàlua.
Tots ells transmeten aquest sentiment de pèrdua d’eficàcia, de ferida en l’autoestima.
L’aspecte que més preocupa de la qüestió – deixant de banda la vergonya social de malbaratar tot aquest talent – és que moltes d’aquestes persones comencen a creure’s realment que no valen res i, des d’aquest punt de partida, remuntar la situació es torna extremadament difícil: fa massa pujada.

Les exigències del nostres dies (iniciativa, creativitat, emprenedoria i – com diria el Quim Monzó – la “maleïda reinvenció”) exigeixen persones ben centrades i amb sana autoestima. Però també demana d’organitzacions amb valors i principis més enllà dels purament econòmics, amb valors i principis socials. Entitats disposades a ser creatives, emprenedores i a reinventar-se en aquest aspecte social. Altrament tot plegat es torna un despropòsit: creem talent i després el menyspreem. La situació de crisi ha fet més visible aquest problema que ja existia abans.

Quan miro d’afegir el meu gra de sorra, em sento impotent. Parlar des de la comoditat d’un plat garantit a taula trivialitza molt la visió… Com deia Maslow, les necessitats bàsiques van primer. Dissortadament tot plegat, sembla no preocupar ningú. Les paraules de l’actriu Katherin Hepburn em ressonen al cap: “Vols una mà que t’ajudi? En tens una la final del cada braç.” Trist i desolador.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Jo contra Mi Mateix


Ahir les paraules “no ens valorem prou” estaven anotades a la pissarra al recollir la sala. No les vaig esborrar: convidaven a la reflexió.
Abans de sortir, me les vaig tornar a mirar. La frase contenia una generalització: ningú no pot saber com es valora tothom i, a més, algú podria sentir-se acusat de valorar-se poc. Vaig optar per personalitzar-la. L’afirmació va quedar en “Jo no em valoro prou”. Encara li mancava concreció (en quines situacions no em valoro prou?) però així va quedar.

L’expressió “jo no em valoro prou” recull l’essència que va motivar el taller “Aprèn a estimar-te”.
De tots els judicis que una persona fa a la vida (i en fa molts), el més important és el que fa de si mateixa. Perquè l’autoestima no és més que això: el judici completament subjectiu que faig de mi mateix. Però la manera com realitzo l’exercici és tant important com l’autoavaluació és ella mateixa.

La definició, enganyosament senzilla, amaga trampes que expliquen moltes de les coses de l’autoestima. Per començar, els criteris o paràmetres en consideració són únics i diferent en cada persona. Els escullo d’acord amb les aspiracions i trets de la pròpia personalitat. Traduït a llenguatge planer: els criteris més extensos i estrictes possibles per a cadascú.

Convé doncs prendre consciència del fet que no existeix pitjor jutge que Jo contra Mi Mateix. L’acarnissament d’un jutge intransigent que vulnera tots els drets humans!
En idèntiques condicions a les que s’imposa la pròpia persona, cap altre ésser humà passaria les proves. Clar que als altres no se’l jutja amb tanta duresa, què pensarien?

Però suposant que algun valent s’hi sotmetés, sortiria per potes a l’entrega de resultats: Les recriminacions amb què la nota final és analitzada enfonsarien el més fort!

Per tant, un tema clau de treballar l’autoestima és aprendre a gestionar la tendència a jutjar la pròpia persona amb excessiva duresa, molt més enllà del que seria raonable.

I tu? T’ha aturat a pensar amb quins paràmetres i amb quina rigidesa valores la teva persona?

dilluns, 17 de setembre de 2012

Prou de gurús i d’altres venedors de píndoles màgiques



La situació actual ens exigeix comportaments límit alhora que la por de veure alterada la fràgil realitat professional ens paralitza. La combinació de lluita constant i d’inseguretat creixent ja té conseqüències palpables en l’autoestima d’aquesta societat. Quatre anys de crisi han produït una profunda ferida emocional que, malauradament, es menysté.

Mentre molts s’esforcen per sobreviure i continuar avançant, sorgeixen con xampinyons venedors de xarops màgics que ho curen tot. Aquests personatges cada cop més habituals amb missatges estereotipats com ara “ens cal ser innovadors”, “hem de recuperar l’esperit creatiu” o “necessitem gent emprenedora”, haurien d’activar totes les alertes! Inevitablement, el cervell, asfixiat i esgotat per tanta exigència de millora, es pregunta desesperat què se suposa que ha de fer, i com; per on començar i especialment, qui lidera aquest idíl·lic camí.



Aquests eslògans acaben sonant buïts! Acabem desconnectant del discurs i fent la feina com sempre l’hem feta – tot i sospitar que potser hi ha maneres més efectives de funcionar que la boira no ens deixa veure…

Tots estem una mica farts de tanta teoria i paraules de gurús que parlen del canvi però que no el practiquen; tanta conferència, tant discurs maco i memoritzat, al final, ratlla, cansa, avorreix… Sabem que ha arribat l’hora de passar a l’acció! I també que l’acció és cosa nostra! Però actuar passa per concretar les consignes que ens repeteixen amb tant convenciment; deixar a banda el llibre d’autoajuda ple de consells d’aspecte fàcil i realització impossible i començar a definir el pla d’acció per convertir les paraules en realitats!

Continuar venent fum i il·lusions ja no té públic. Ara cal una mica de seriositat i de propostes específiques on aplicar l’esforç de les persones. En definitiva: menys gurús i més líders compromesos.


dissabte, 15 de setembre de 2012

Taller de creixement personal: Aprèn a estimar-te!


La mirada-judici que fem de nosaltres mateixos és vital per l’equilibri psicològic.
Malauradament no existeixen paràmetres de valoració objectius i l’autovaloració esdevé totalment subjectiva.

Quan aquesta avaluació és positiva, ens permet actuar amb eficàcia, sentir-nos a gust i fer front a les dificultats quotidianes. Però quan és negativa, afecta profundament la nostra vida.

Al llarg de 9 sessions explorarem com em relaciono amb mi mateix, amb els altres i amb l'acció. A través de la reflexió, els jocs i les experiències compartides buscarem vies adient per millorar l'autoestima.

Casal de barri Poblenou
Dilluns de 19:15 a 20:45
Inici: Dilluns 1-Oct 2012


El preu del curs és 45€.

Si esteu interessats en el curs, contacteu-me i us en donaré tot els detalls.
gemma@nafria.com


diumenge, 10 de juliol de 2011

Estergint Lilith

En el debat després de la meva conferència Comunicar en Femení, un dels assistents em va etiquetar de “feminista”. Malauradament no m’he guanyat el dret del títol de feminista; M’hagués agradat sortir al carrer a cremar sostenidors i lluitar pel dret al vot… però vaig néixer tard i tot això del que gaudeixo (sovint sense valorar-ho) ja m’ho vaig trobar fet.
Amb tristor observo com el terme “feminista” està terriblement deteriorat avui dia… Una pena! Destruïm i malparlem del nostre passat, en comptes de sentir-nos orgulloses …

Deu ser per aquests sentiment que, fa uns dies, Lilith ha decidit aparèixer i ocupar els meus pensaments… Vol justícia, netejar la seva imatge massa castigada històricament.

Com tots el mites, les referències de Lilith són moltes i confoses…



Segons descriu el llibre del Gènesi, Yavhè (Déu) va crear Adam i Lilith del mateix fang, iguals. Ambdós vivien com parella a l’Eden fins que Lilith va veure clar que Adam era un calçasses (com més tard es va provar amb el tema de la poma) i el va abandonar. Llavors, Adam va plorar a Deu qui li feu Eva (aquest cop no igual a ell) a partir d’una costella. Lilith va gaudir de la vida amb l’arcangel Samael, personatge important del setè cel, i ésser amb tant poder personal com ella.

Eva va passar a ser la “dona bona”, sumisa, obedient al seu company, cuidadora de la llar i de la tradició; i Lilith es va convertir en la dona seductora, luxuriosa, independent, inconformista, amb iniciativa, mestressa de la seva llibertat sexual, lliure i poderosa.
Per descomptat, aquesta és la meva versió! La tradició opta per tapar la existència de Lilith i, quan no pot amagar-la, apareix com la representació de totes les pors i dimonis femenins (dolenta, manipuladora, assassina de nens, xucladora de sang, lladre de semen, diablessa…).

El món és ple d’Eves i Liliths; Tothom té dret a fer el seu camí, respectant el camí dels altres des de la tolerància. En això consisteix el “feminisme”, en tenir les opcions i la llibertat d’escollir des de la pròpia voluntat. És el que explicava divendres a la conferència i el que realment amaga per a mi el terme “igualtat”.

P.D. I no, no estic a favor de les paritats ni dels percentatges de dones als partits o als alts càrrecs; el criteri hauria de ser els mèrits personals, els tinguin ell o elles.