Ahir les paraules “no ens valorem prou” estaven
anotades a la pissarra al recollir la sala. No les vaig esborrar: convidaven a
la reflexió.
Abans de sortir, me les vaig tornar a mirar. La
frase contenia una generalització: ningú no pot saber com es valora tothom i, a
més, algú podria sentir-se acusat de valorar-se poc. Vaig optar per personalitzar-la.
L’afirmació va quedar en “Jo no em valoro prou”. Encara li mancava concreció
(en quines situacions no em valoro prou?) però així va quedar.
De tots els judicis que una persona fa a la
vida (i en fa molts), el més important és el que fa de si mateixa. Perquè
l’autoestima no és més que això: el judici completament subjectiu que faig de
mi mateix. Però la manera com realitzo l’exercici és tant important com
l’autoavaluació és ella mateixa.
La definició, enganyosament senzilla, amaga
trampes que expliquen moltes de les coses de l’autoestima. Per començar, els
criteris o paràmetres en consideració són únics i diferent en cada persona. Els escullo d’acord amb les aspiracions i trets de la pròpia personalitat. Traduït
a llenguatge planer: els criteris més extensos i estrictes possibles per a cadascú.
Convé doncs prendre consciència del fet que no
existeix pitjor jutge que Jo contra Mi Mateix. L’acarnissament d’un jutge
intransigent que vulnera tots els drets humans!
En idèntiques condicions a les que s’imposa la
pròpia persona, cap altre ésser humà passaria les proves. Clar que als
altres no se’l jutja amb tanta duresa, què pensarien?
Però suposant que algun valent s’hi sotmetés,
sortiria per potes a l’entrega de resultats: Les recriminacions amb què la nota
final és analitzada enfonsarien el més fort!
Per tant, un tema clau de treballar
l’autoestima és aprendre a gestionar la tendència a jutjar la pròpia persona
amb excessiva duresa, molt més enllà del que seria raonable.
I tu? T’ha aturat a pensar amb quins
paràmetres i amb quina rigidesa valores la teva persona?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada