Converses virtuals... Hikikomori?

Tenir l’oportunitat de gaudir més dels meus àmbits personal i familiar és una de les raons principals que defineixen el meu nou estil de vida; Assignar a l’àmbit professional l’espai i temps que mereix en la meva escala personal de valors i prioritats ha estat tot un repte que encara em cal polir.

Fa uns dies vaig compartir un sopar molt agradable amb amics i coneguts. A la taula teníem dues adolescents de 15 anys que són amigues i han jugat juntes des de petites. Sent com són dues noies força despertes i divertides, em va sorprendre que no participessin de cap de les converses de la taula; Després d’un parell d’intents fallits, vaig considerar legítim que les nostres converses ja no les interessessin. El més desconcertant és que no van intercanviar ni una sola paraula entre elles! Les dues hores llargues del sopar les van dedicar exclusivament als respectius telèfons mòbils… Dies més tard, parlant amb una d’elles – que vaig arraconar imprevistament desconnectada – vaig saber que sí havien “parlar”, sols que ho feien per missatges! (SMS o chat a l’Skype)

La situació mereix una reflexió llarga i reposada que deixo a cadascú de vosaltres.

Estem creant candidats al Hikikomori? Un 10% dels joves (nois, principalment) al Japó pateixen aquesta inadaptació social i viuen totalment aïllats...

Tot i entendre la utilitat i les opcions de les noves tecnologies en determinats contextes, personalment prefereixo continuar gaudint de les converses tradicionals. Un gest que s’escapa, un somriure sincer, una mirada que t’acarona l’ànima, un to que contradiu l’afirmació dels teus llavis són riqueces que, ara per ara, no em ve de gust perdre.

És cert que mai no m’havia parat a pensar en l’efecte que causo quan m’absorbeix quelcom “inaplaçable” (segur?) de meu mòbil, del correu, d’internet… La gestió d’aquests moments d’evasió és un espai de millora personal.

IF… (RUDYARD KIPLING)

Quan vols expressar quelcom difícil, profund i trobes, de sobte, que algú altre ja ho ha fet i a més, amb una exactitud i una mestria dolorosament impactants, no pot sinó baixar el cap, admirar i, modestament, donar les gracies i aspirar a ser millor.

Si

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin, 

si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments; 

si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe

i tractar igual aquests dos impostors;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit, 

tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis, 

o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, 

i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys 

i jugar-te-la tota a una sola carta,

i perdre, i recomençar de zero un altre cop 

sense dir mai res del que has perdut; 

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons 

a servir-te quan ja no són, com eren, forts, 

per resistir quan en tu ja no hi ha res

llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós, 

o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, 

si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; 

si pots omplir el minut que no perdona 

amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, 

teva és la Terra i tot el que ella té 

i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

RUDYARD KIPLING
(Bombai, 1865 – Londres, 1936) Traducció de Francesc Parcerisas

A Tale Of Two Brains

Acaba l’any i és moment de bons propòsits. M’encanten els “bons propòsits”; són pensament positiu a dojo, caient a raig sobre el buit de la disbauxa d’aquests dies… Desaprofitats! Així que, aquest vegada he decidit deixar l’any ben tancat i anotar-los tots amb l’esperança de no perdre consciencia d’aquesta abundància de bones intencions i nous projectes.
Queda pendent doncs la constància per anar resseguint els temes amb viu interès… Tasca gens fàcil però motivadora.

Nois i noies, moltes gràcies per seguir-me tot aquest any. Us desitjo una bona entrada al 2011, plena de coses bones que us omplin el cor.

Un regal d’última hora: una conferència genial del Mark Gungor sobre les diferencies en el cervell entre homes i dones: A Tale Of Two Brains.

Somriu i respira

“Somriu i respira” és un dels millors consells que m’han donat mai. Dues petites accions que, combinades, son una eina poderosíssima per fer front a situacions difícils o a una audiència expectant. Somriure i respirar són coses faig des de petita, per intuïció, sense pensar. Suposo que us passa el mateix, oi?
Sóc una persona força riallera. M’agrada la meva vida, la família que hem construït i els amics que he trobat. Amb aquests tresors és fàcil somriure!

En relació a respirar, he descobert que respirar és molt més que omplir i buidar el pulmons…
Qualsevol emoció que vivim afecta la nostra respiració; el llenguatge està ple d’expressions que ho proven: “sentia que m’ofegava”, “se’m va tallar la respiració”, “vaig contenir la respiració”.

Si respirar és tan important, per què vivim allunats de la nostra respiració?
En la nostra cultura hem cregut sempre que respirar es limita a la caixa toràcica. Però, en una bona respiració participen quatre zones: el ventre (o zona abdominal), el tòrax, la zona lumbar i la zona clavicular. Quan es respira bé, totes quatre zones treballen.

La respiració té quatre fases: Inspiració, apnea d’inspiració, expiració i apnea d’expiració. Si el temps de inspiració és X, el temps d’expiració hauria d’ésser el doble del temps d’inspiració; amb dues petites apnees (= bloqueig de la respiració) entre elles.
Hi ha respiracions addients per diferents situacions.
- La respiració profunda és purificadora i molt recomanable de bon matí, abans de qualsevol situació que ens generi tensió, estrès o en els canvis de feina. Consisteix en buidar el pulmons per la boca i en fer una inspiració nasal començant per les zones abdominal i lumbar, per seguir amb les zones toràcica i clavicular. Conteu durant la inspiració per conèixer X. Feu una petita pausa (apnea d’inspiració) i expulseu l’aire per la boca mirant de allargar fins 2X. No repetiu aquesta respiració més de 3 o 4 vegades o hiperventilareu
- La respiració conscient consisteix en prestar-li atenció a com respirem. És una respiració nasal – tan en la inspiració com en la expiració. Exercitar la respiració conscient ens ajuda a centrar-nos, a concentrar-nos, a calmar-nos.

Tot plegat no es tracta de convertir-nos en “atletes de la respiració”, sinó en saber respirar. Respirar correctament és una excel·lent economia respiratòria i en ajuda a millorar la nostra oxigenació.
Si mireu un nen dormint, veureu que respiren correctament… En quin moment ens oblidem de respirar a pulmó? Us convido a dedicar 5 minuts al dia a respirar; comenceu amb respiració profunda i continueu amb respiració conscient. 5 minuts i un bon somriure; tot un regal!

L’art d’estar arrelant…

Després d’escoltar el meu discurs massa accelerat, la Glòria Oliver em diu amb molt d’afecte, que se’m veu impacient i que hauria de cultivar la paciència.
Com sempre que em fan un regal (feedback), he dedicat una estona a reflexionar sobre el tema i voldria compartir part del camí amb vosaltres.
La paciència és una qualitat, una virtut: la capacitat de saber esperar, amb calma i sense plànyer, una cosa que tarda.
Vivim temps de disbauxa que premien i exalcen la velocitat i la immediatesa, les solucions rapides i els triomfs sobtats; volem les coses per a ja! Tot és urgent, sempre fem tard, ens falta el temps. Caminem ràpid, ens trepitgem parlant, ens molesta esperar o inclús ens fa explotar d’ira (especialment al cotxe).
Per caràcter, alguns patim una afectació extrema: acabem les frases dels altres, els hi trèiem les coses de les mans dient “dona’m o no enllestirem mai” i, al explicar alguna cosa, ens mengem paraules i ens enutgem quan no ens entenen; no tolerem la ineficiència o el ritme més pausat dels altres; esbufeguem, empenyem i ens queixem fins l’esgotament físic o la frustració total.

Si considerem que el nostre comportament reflecteix el nostre benestar intern…
I que, quan estem bé, a gust, no tindríem pressa per moure’ns …
Què ens porta a actuar així? Quina pressa tenim? On volem ser? Què ens falta que ens impedeix fruir d’aquest moment?

Ens hem oblidar de gaudir del moment, dels present!
Massa sovint volem estar allà (al futur) quan realment estem aquí (al present).
La senyora del súper no trobarà abans els dos cèntims al moneder pel martelleig del meu peu; el camió aturat no descarregarà més ràpid degut a la meva ensordidora botzina, aquell vell conductor no trobarà la tercera sota la fogonada de les meves llargues… Resignat, cada procés, cada esdeveniment té el seu propi ritme i no hi podem influir! És tracta d’un desgast inútil que perjudicial seriosament la nostra salut emocional…

No podem canviar allò que succeeix, però si podem modificar la nostra actitud.
Què passaria si provéssim a tenir una actitud més constructiva? Respirar profundament, cantar i somriure, pensar coses agradables que ens omplin… el temps de espera seria el mateix però segur que ens sentiríem millor.

En els objectius personals a llarg plac, la gestió de la paciència és encara més necessària. Diuen que la llavor del bambú japonès, un cop plantada, adobada i regada, no fa res en 7 anys. 7 llargs anys! Molts tiraríem la tovallola! El setè any, el bambú creix 30 metres en 6 setmanes! En aparença no feia res, la realitat és que ha tardat 7 anys i 6 setmanes en desenvolupar-se, en complertar un complexe sistema d’arrels per sostenir el seu espectacular creixement! Penso que l’èxit és el resultat del creixement intern i en conseqüència, requereix temps, perseverança i paciència per saber superar la frustració de pensar que no succeeix res, per saber esperar el moment adequat, per arrelar.

Busca el més vital …

Vivim en una societat que ens confon, que ens fa creure que necessitem coses o situacions que, moltes vegades ni tan sols ens havíem plantejat. Tenir les nostres prioritats clares , conèixer allò que és realment vital per nosaltres evita que ens perdem entre tanta confusió.
Què és realment vital per tu?

La vida ens porta situacions i gairebé sempre cada situació ve acompanyada d’un “sobre sorpresa”. És el sobre de l’aprenentatge, del creixement personal, del aprofitament de l’experiència. Ens atrevim a obrir-lo?

Més allà del Carpe Diem (del viure la vida, el moment sense més preocupacions), us proposo l’exercici de redactar la llista d’aspectes vitals personals. Què vull? Què li dona sentit a la meva vida? Quin és el meu potencial a desenvolupar, allò que em porta a somriure i a gaudir la vida?

Aquest coneixement ens ha de permetre viure la vida amb percepció del moment. Des d’aquest enfocament, estem atents a les diferents opcions que se'ns presenten i podem escollir adequadament aquelles que ens ajuden a fer camí cap els nostres objectius, trobant el nostre equilibri.
Sovint caiem en el conformisme o en persecució de la utopia que ens consumeix. Buscar l’equilibri passa per acceptar, adaptar-nos, ser flexibles, intervenir amb assertivitat en allò que paga la pena, que s’alinea amb els nostres propòsits vitals.
L’equilibri present és la porta oberta a un equilibri futur, i així, tenir més a prop cada dia els nostres somnis, les nostres il·lusions, la nostra meta o raó de ser.

Però que ningú pateixi … Tenim tota una vida per davant.

Potser penses que hi haurà algun moment millor que ara mateix per canviar la teva vida? Per començar a conèixer-te millor? Per iniciar el camí cap allà on realment vols anar?

Dos llops viuen dins meu …

Un dels aprenentatges més útils de la intel·ligència emocional és que cadascú de nosaltres és arquitecte del seu cervell i per tant, capaç de construir les seves emocions.
La por és sols d’una emoció més de les moltes que viuen a la nostre ment. Tots tenim por, tots vivim quotidianament fent front als nostres temors: por al rebuig, por al fracàs, por a la pèrdua, por al canvi o por a no sobreviure. Sigui quina sigui la nostra por, tots en tenim una – o més. Els herois, els valents no viuen al marge de la por; simplement continuen endavant, han aprés a gestionar-la, a comprometre’s més enllà d’ells mateixos.
No tenim el do de la premonició; no sabem què passarà en el nostre futur. Si considerem que només el 8% de les nostres pors es faran realitat, no us sembla absurd trobar-nos bloquejats per temors que segurament mai es materialitzaran?
La por és una trampa mortal pel nostre potencial, per allò que podríem arribar a ser; conèixer-la ens permet mirar-la cara a cara.
La por sempre va lligada a la pèrdua de quelcom que apreciem. Així que, quan sentim que ens envaeix aquest fantasma, què tal si ens qüestionéssim què és el que temim por de perdre? (l’amor d’algú, la seguretat de la meva feina/posició, el meu benestar, …)

La por no és necessàriament dolenta: hi ha pors tòxiques (que ens paralitzen) i pors sanes (com la prudència). La por que ens fa fugir d’un perill imminent – com trobar una serp al bany – és una por sana i necessària, que ens ha permet sobreviure com especie.



Un vell avi indi explicava als seus néts que, dins seu, hi vivien dos llop: el llop de la por i el llop de l’autoestima i el valor. “Aquest dos llops estan en lluita constant al meu cap” – els deia – “Quin creieu que guanyarà?”. Els seus néts se’l miràvem sense saber què respondre. Finalment el savi ancià va sentenciar: “Doncs aquell que jo decideixi alimentar”.

Som arquitectes del nostre cervell. Acceptar la por és acceptar la nostra pròpia fragilitat, és cert. Però també és el primer pas necessari i imprescindible per començar a caminar amb confiança i seguretat cap els nostres objectius.

Per saber més sobre la por i com afrontar-la, us recomano la Pilar Jericó i els seus llibres: No miedo (2006) y Heroes cotidianos (2009).