diumenge, 9 de gener de 2011

Converses virtuals... Hikikomori?

Tenir l’oportunitat de gaudir més dels meus àmbits personal i familiar és una de les raons principals que defineixen el meu nou estil de vida; Assignar a l’àmbit professional l’espai i temps que mereix en la meva escala personal de valors i prioritats ha estat tot un repte que encara em cal polir.

Fa uns dies vaig compartir un sopar molt agradable amb amics i coneguts. A la taula teníem dues adolescents de 15 anys que són amigues i han jugat juntes des de petites. Sent com són dues noies força despertes i divertides, em va sorprendre que no participessin de cap de les converses de la taula; Després d’un parell d’intents fallits, vaig considerar legítim que les nostres converses ja no les interessessin. El més desconcertant és que no van intercanviar ni una sola paraula entre elles! Les dues hores llargues del sopar les van dedicar exclusivament als respectius telèfons mòbils… Dies més tard, parlant amb una d’elles – que vaig arraconar imprevistament desconnectada – vaig saber que sí havien “parlar”, sols que ho feien per missatges! (SMS o chat a l’Skype)

La situació mereix una reflexió llarga i reposada que deixo a cadascú de vosaltres.

Estem creant candidats al Hikikomori? Un 10% dels joves (nois, principalment) al Japó pateixen aquesta inadaptació social i viuen totalment aïllats...

Tot i entendre la utilitat i les opcions de les noves tecnologies en determinats contextes, personalment prefereixo continuar gaudint de les converses tradicionals. Un gest que s’escapa, un somriure sincer, una mirada que t’acarona l’ànima, un to que contradiu l’afirmació dels teus llavis són riqueces que, ara per ara, no em ve de gust perdre.

És cert que mai no m’havia parat a pensar en l’efecte que causo quan m’absorbeix quelcom “inaplaçable” (segur?) de meu mòbil, del correu, d’internet… La gestió d’aquests moments d’evasió és un espai de millora personal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada