divendres, 19 d’octubre de 2012

Una mà al final de cada braç



Una emoció concreta sembla repetir-se amb assiduïtat en les converses amb col·legues. Es tracta d’un sentiment expressat en diverses situacions i per diverses persones però sempre amb un mateix rerefons: el sentiment de pèrdua d’eficàcia personal i en conseqüència, l’autoestima castigada.

Els professionals que encara conserven la feina contemplen l’escenari actual amb por i la respiració continguda, mentre desitgen que tot acabi aviat. Els aturats la veuen amb autèntic neguit, molts amb desesperació. La majoria s’han preocupat d’atresorar estudis universitaris, màsters i molts anys d’experiència a les espatlles. Propietaris d’un talent que ha deixat de ser una garantia i jugadors involuntaris de la ruleta de la mala fortuna. També hi ha joves amb ganes de menjar-se el món, amb un currículum estimat en milers d’euros i que no troben l’oportunitat de provar la seva vàlua.
Tots ells transmeten aquest sentiment de pèrdua d’eficàcia, de ferida en l’autoestima.
L’aspecte que més preocupa de la qüestió – deixant de banda la vergonya social de malbaratar tot aquest talent – és que moltes d’aquestes persones comencen a creure’s realment que no valen res i, des d’aquest punt de partida, remuntar la situació es torna extremadament difícil: fa massa pujada.

Les exigències del nostres dies (iniciativa, creativitat, emprenedoria i – com diria el Quim Monzó – la “maleïda reinvenció”) exigeixen persones ben centrades i amb sana autoestima. Però també demana d’organitzacions amb valors i principis més enllà dels purament econòmics, amb valors i principis socials. Entitats disposades a ser creatives, emprenedores i a reinventar-se en aquest aspecte social. Altrament tot plegat es torna un despropòsit: creem talent i després el menyspreem. La situació de crisi ha fet més visible aquest problema que ja existia abans.

Quan miro d’afegir el meu gra de sorra, em sento impotent. Parlar des de la comoditat d’un plat garantit a taula trivialitza molt la visió… Com deia Maslow, les necessitats bàsiques van primer. Dissortadament tot plegat, sembla no preocupar ningú. Les paraules de l’actriu Katherin Hepburn em ressonen al cap: “Vols una mà que t’ajudi? En tens una la final del cada braç.” Trist i desolador.

1 comentari:

  1. No caure en el parany descrit exigeix ​​un tipus de persona poc freqüent. Una persona ben centrada i que comprèn que algunes forces que actuen escapen al control personal i, en sentit estricte, no tenen - o no haurien de tenir - un significat per l'autoestima. No és que no pateixin o no sentin por davant li futur, és que no interpreten el problema en termes de vàlua personal.

    ResponElimina