Jo i la Caritat

Als sortir del mercat de la Unió fa una estona, havia un home de genolls, del tot humiliat, demanant caritat. Semblava realment necessitat i no he pogut evitar obrir el moneder i donar-li 50 cèntims. La sorpresa ha estat que m’he sentit fatal!
De camí cap a casa revisava com em sentia i què havia despertat aquest sentiment.
No ha estat la actitud de l’home, que m’ha agraït el gest molt més del que es mereixen 50 cèntims. També he descartat el pensament empàtic fàcil: Amb la crisis, podria ser jo mateixa qui em trobes en situació d’haver de demanar ajuda, d’humiliar-me. Ser jo m’hagués entristit, ferit, atemorit, destruït, ... El meu “sentir-me fatal” es una altre cosa diferent.
Al final he conclòs que ningú hauria de trobar-se tan desesperat, que aquesta societat del benestar que presumim tenir hauria de garantir les necessitats bàsiques (menjar, abric, sostre i educació) de tothom. Si això no passa, llavors no estic en la societat on voldria viure.
Malauradament, avui m’he sentit fatal per que he estat conscient de que, definitivament, no estem a l’alçada com a cultura, col•lectiu, país, humans, món.
No tornaré a donar caritat a ningú del carrer; no crec que sigui la solució. Continuaré pagant els meus impostos i treballant amb organitzacions que es preocupen (ONGs). Esperant que les accions que fan no sols ens portin a països llunyans sinó que també actuïn en la dolorosa realitat de molta gent que viu aquí, prop nostre.
M'he sentit fatal per la meva pròpia impotència. M’he sentit fatal de veure aquella persona tan sola i abandonada.