L’art d’estar arrelant…

Després d’escoltar el meu discurs massa accelerat, la Glòria Oliver em diu amb molt d’afecte, que se’m veu impacient i que hauria de cultivar la paciència.
Com sempre que em fan un regal (feedback), he dedicat una estona a reflexionar sobre el tema i voldria compartir part del camí amb vosaltres.
La paciència és una qualitat, una virtut: la capacitat de saber esperar, amb calma i sense plànyer, una cosa que tarda.
Vivim temps de disbauxa que premien i exalcen la velocitat i la immediatesa, les solucions rapides i els triomfs sobtats; volem les coses per a ja! Tot és urgent, sempre fem tard, ens falta el temps. Caminem ràpid, ens trepitgem parlant, ens molesta esperar o inclús ens fa explotar d’ira (especialment al cotxe).
Per caràcter, alguns patim una afectació extrema: acabem les frases dels altres, els hi trèiem les coses de les mans dient “dona’m o no enllestirem mai” i, al explicar alguna cosa, ens mengem paraules i ens enutgem quan no ens entenen; no tolerem la ineficiència o el ritme més pausat dels altres; esbufeguem, empenyem i ens queixem fins l’esgotament físic o la frustració total.

Si considerem que el nostre comportament reflecteix el nostre benestar intern…
I que, quan estem bé, a gust, no tindríem pressa per moure’ns …
Què ens porta a actuar així? Quina pressa tenim? On volem ser? Què ens falta que ens impedeix fruir d’aquest moment?

Ens hem oblidar de gaudir del moment, dels present!
Massa sovint volem estar allà (al futur) quan realment estem aquí (al present).
La senyora del súper no trobarà abans els dos cèntims al moneder pel martelleig del meu peu; el camió aturat no descarregarà més ràpid degut a la meva ensordidora botzina, aquell vell conductor no trobarà la tercera sota la fogonada de les meves llargues… Resignat, cada procés, cada esdeveniment té el seu propi ritme i no hi podem influir! És tracta d’un desgast inútil que perjudicial seriosament la nostra salut emocional…

No podem canviar allò que succeeix, però si podem modificar la nostra actitud.
Què passaria si provéssim a tenir una actitud més constructiva? Respirar profundament, cantar i somriure, pensar coses agradables que ens omplin… el temps de espera seria el mateix però segur que ens sentiríem millor.

En els objectius personals a llarg plac, la gestió de la paciència és encara més necessària. Diuen que la llavor del bambú japonès, un cop plantada, adobada i regada, no fa res en 7 anys. 7 llargs anys! Molts tiraríem la tovallola! El setè any, el bambú creix 30 metres en 6 setmanes! En aparença no feia res, la realitat és que ha tardat 7 anys i 6 setmanes en desenvolupar-se, en complertar un complexe sistema d’arrels per sostenir el seu espectacular creixement! Penso que l’èxit és el resultat del creixement intern i en conseqüència, requereix temps, perseverança i paciència per saber superar la frustració de pensar que no succeeix res, per saber esperar el moment adequat, per arrelar.

Busca el més vital …

Vivim en una societat que ens confon, que ens fa creure que necessitem coses o situacions que, moltes vegades ni tan sols ens havíem plantejat. Tenir les nostres prioritats clares , conèixer allò que és realment vital per nosaltres evita que ens perdem entre tanta confusió.
Què és realment vital per tu?

La vida ens porta situacions i gairebé sempre cada situació ve acompanyada d’un “sobre sorpresa”. És el sobre de l’aprenentatge, del creixement personal, del aprofitament de l’experiència. Ens atrevim a obrir-lo?

Més allà del Carpe Diem (del viure la vida, el moment sense més preocupacions), us proposo l’exercici de redactar la llista d’aspectes vitals personals. Què vull? Què li dona sentit a la meva vida? Quin és el meu potencial a desenvolupar, allò que em porta a somriure i a gaudir la vida?

Aquest coneixement ens ha de permetre viure la vida amb percepció del moment. Des d’aquest enfocament, estem atents a les diferents opcions que se'ns presenten i podem escollir adequadament aquelles que ens ajuden a fer camí cap els nostres objectius, trobant el nostre equilibri.
Sovint caiem en el conformisme o en persecució de la utopia que ens consumeix. Buscar l’equilibri passa per acceptar, adaptar-nos, ser flexibles, intervenir amb assertivitat en allò que paga la pena, que s’alinea amb els nostres propòsits vitals.
L’equilibri present és la porta oberta a un equilibri futur, i així, tenir més a prop cada dia els nostres somnis, les nostres il·lusions, la nostra meta o raó de ser.

Però que ningú pateixi … Tenim tota una vida per davant.

Potser penses que hi haurà algun moment millor que ara mateix per canviar la teva vida? Per començar a conèixer-te millor? Per iniciar el camí cap allà on realment vols anar?

Dos llops viuen dins meu …

Un dels aprenentatges més útils de la intel·ligència emocional és que cadascú de nosaltres és arquitecte del seu cervell i per tant, capaç de construir les seves emocions.
La por és sols d’una emoció més de les moltes que viuen a la nostre ment. Tots tenim por, tots vivim quotidianament fent front als nostres temors: por al rebuig, por al fracàs, por a la pèrdua, por al canvi o por a no sobreviure. Sigui quina sigui la nostra por, tots en tenim una – o més. Els herois, els valents no viuen al marge de la por; simplement continuen endavant, han aprés a gestionar-la, a comprometre’s més enllà d’ells mateixos.
No tenim el do de la premonició; no sabem què passarà en el nostre futur. Si considerem que només el 8% de les nostres pors es faran realitat, no us sembla absurd trobar-nos bloquejats per temors que segurament mai es materialitzaran?
La por és una trampa mortal pel nostre potencial, per allò que podríem arribar a ser; conèixer-la ens permet mirar-la cara a cara.
La por sempre va lligada a la pèrdua de quelcom que apreciem. Així que, quan sentim que ens envaeix aquest fantasma, què tal si ens qüestionéssim què és el que temim por de perdre? (l’amor d’algú, la seguretat de la meva feina/posició, el meu benestar, …)

La por no és necessàriament dolenta: hi ha pors tòxiques (que ens paralitzen) i pors sanes (com la prudència). La por que ens fa fugir d’un perill imminent – com trobar una serp al bany – és una por sana i necessària, que ens ha permet sobreviure com especie.



Un vell avi indi explicava als seus néts que, dins seu, hi vivien dos llop: el llop de la por i el llop de l’autoestima i el valor. “Aquest dos llops estan en lluita constant al meu cap” – els deia – “Quin creieu que guanyarà?”. Els seus néts se’l miràvem sense saber què respondre. Finalment el savi ancià va sentenciar: “Doncs aquell que jo decideixi alimentar”.

Som arquitectes del nostre cervell. Acceptar la por és acceptar la nostra pròpia fragilitat, és cert. Però també és el primer pas necessari i imprescindible per començar a caminar amb confiança i seguretat cap els nostres objectius.

Per saber més sobre la por i com afrontar-la, us recomano la Pilar Jericó i els seus llibres: No miedo (2006) y Heroes cotidianos (2009).