Interpretacions subtils i altres al·lucinacions...

Allò que no ets capaç d'acceptar és l'única causa del teu sofriment. Pateixes perquè no acceptes el que et va passant al llarg de la vida i perquè el teu ego et fa creure que pots canviar la realitat externa per adequar-la als propis desitjos i necessitats egoistes i egocèntrics. Però la veritat és que l'única cosa que sí pots canviar és la interpretació que fas dels esdeveniments en si, coneixent i comprenent com funciona la teva ment. Si la interpretació del fet et reporta sofriment és que actues mogut per la ignorància; si et deixa pau interior o et porta harmonia i satisfacció, no hi ha dubte que actues mogut per la saviesa. Davant el sofriment, la por, la tristesa o l'angoixa, fes-te una sola pregunta: què és el que no estic acceptant? La resposta et farà comprendre que la limitació que origina totes aquestes desagradables reaccions està en la teva pròpia ment i en cap altra lloc. En realitat, ningú pot fer-te mal: el teu ego és el que et fa reaccionar automàtica i negativament davant el que passa, et diuen o et fan. El teu ego és l'únic responsable del teu malestar interior, per molt que t'esforcis en buscar culpables fora de tu mateix. Quan comproves la veracitat d'aquestes afirmacions a través de la teva experiència personal, deixes d'intentar canviar la realitat externa per acomodar-la a les exigències del teu ego i comences a treballar sobre la teva realitat interna per aprendre a acceptar-la tal com és. A partir de llavors comprens que has vingut al món a aprendre a ser feliç per tu mateix i per acceptar i estimar els altres tal com són. Aquest és l'anomenat camí espiritual. 

Reflexió de Gerardo Schmedling Torres (Colombia 1946 – 2004) 

Filòsof, Humanista i Sociòleg.

Elogiant la feina ben feta

Tots fem bons propòsits cada principi d’any; els més optimistes inclús els repetim al setembre… Quants dies mantenim els nous propòsits? Les estadístiques mostren que uns 24 dies… Com pot ser?
Canviar un hàbit o un comportament exigeix un gran esforç; requereix de tres coses: voluntat de canvi, actitud positiva i un bon pla de seguiment.
Vivim en una cultura que tendeix accentuar els aspectes negatius, les equivocacions, els errors, les mancances… Els nostres pares ens renyaven quan fèiem quelcom malament; fer-ho bé era el que s’esperava de nosaltres i, per tant, no hi havia elogis per fer les coses bé! Tot això va crear en nosaltres una programació negativa que ens limita terriblement i que ens fa fer coses buscant la aprovació dels altres. I encara més greu: no som capaços de rebre un feedback positiu quan es presenta; ens incomoda!

No és hora de canviar? de modificar aquest comportament amb el nostres fill, els nostres subordinats i/o aprenents?

Elogiar els altres quan fan bé les coses, alimenta la seva confiança i els ajuda a triomfar. Potenciar el costat positiu transmet entusiasme i motiva els altres a fer més i millor. No és fantàstic sorprendre els altres fent bé les coses? Un elogi pot donar el impuls inicial necessari per fer un gran pas, pot canviar-ho tot!

Per promoure el canvi de comportament en els altres és essencial comptar amb un bon pla de seguiment. Què tal reunir-nos durant 15 minuts cada 15 dies amb cadascuna de les persones al nostre càrrec directe? Aquest senzill plantejament faria que, al cap de l’any, haguéssim compartit 24 hores i mitja amb cada subordinat. Per ser profitós, ell/ella hauria de definir de què vol parlar: pot decidir parlar de les seus objectius i de quina ajuda necessita de nosaltres – si en necessita cap – o pot decidir parlar de golf! És el seu temps; la reunió és seva!
La nostra feina és donar suport i confiança; i recordar que, quan mostrem confiança, tot canvia!

Converses virtuals... Hikikomori?

Tenir l’oportunitat de gaudir més dels meus àmbits personal i familiar és una de les raons principals que defineixen el meu nou estil de vida; Assignar a l’àmbit professional l’espai i temps que mereix en la meva escala personal de valors i prioritats ha estat tot un repte que encara em cal polir.

Fa uns dies vaig compartir un sopar molt agradable amb amics i coneguts. A la taula teníem dues adolescents de 15 anys que són amigues i han jugat juntes des de petites. Sent com són dues noies força despertes i divertides, em va sorprendre que no participessin de cap de les converses de la taula; Després d’un parell d’intents fallits, vaig considerar legítim que les nostres converses ja no les interessessin. El més desconcertant és que no van intercanviar ni una sola paraula entre elles! Les dues hores llargues del sopar les van dedicar exclusivament als respectius telèfons mòbils… Dies més tard, parlant amb una d’elles – que vaig arraconar imprevistament desconnectada – vaig saber que sí havien “parlar”, sols que ho feien per missatges! (SMS o chat a l’Skype)

La situació mereix una reflexió llarga i reposada que deixo a cadascú de vosaltres.

Estem creant candidats al Hikikomori? Un 10% dels joves (nois, principalment) al Japó pateixen aquesta inadaptació social i viuen totalment aïllats...

Tot i entendre la utilitat i les opcions de les noves tecnologies en determinats contextes, personalment prefereixo continuar gaudint de les converses tradicionals. Un gest que s’escapa, un somriure sincer, una mirada que t’acarona l’ànima, un to que contradiu l’afirmació dels teus llavis són riqueces que, ara per ara, no em ve de gust perdre.

És cert que mai no m’havia parat a pensar en l’efecte que causo quan m’absorbeix quelcom “inaplaçable” (segur?) de meu mòbil, del correu, d’internet… La gestió d’aquests moments d’evasió és un espai de millora personal.

IF… (RUDYARD KIPLING)

Quan vols expressar quelcom difícil, profund i trobes, de sobte, que algú altre ja ho ha fet i a més, amb una exactitud i una mestria dolorosament impactants, no pot sinó baixar el cap, admirar i, modestament, donar les gracies i aspirar a ser millor.

Si

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin, 

si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments; 

si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe

i tractar igual aquests dos impostors;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit, 

tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis, 

o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, 

i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys 

i jugar-te-la tota a una sola carta,

i perdre, i recomençar de zero un altre cop 

sense dir mai res del que has perdut; 

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons 

a servir-te quan ja no són, com eren, forts, 

per resistir quan en tu ja no hi ha res

llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós, 

o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, 

si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; 

si pots omplir el minut que no perdona 

amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, 

teva és la Terra i tot el que ella té 

i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

RUDYARD KIPLING
(Bombai, 1865 – Londres, 1936) Traducció de Francesc Parcerisas

Somriu i respira

“Somriu i respira” és un dels millors consells que m’han donat mai. Dues petites accions que, combinades, son una eina poderosíssima per fer front a situacions difícils o a una audiència expectant. Somriure i respirar són coses faig des de petita, per intuïció, sense pensar. Suposo que us passa el mateix, oi?
Sóc una persona força riallera. M’agrada la meva vida, la família que hem construït i els amics que he trobat. Amb aquests tresors és fàcil somriure!

En relació a respirar, he descobert que respirar és molt més que omplir i buidar el pulmons…
Qualsevol emoció que vivim afecta la nostra respiració; el llenguatge està ple d’expressions que ho proven: “sentia que m’ofegava”, “se’m va tallar la respiració”, “vaig contenir la respiració”.

Si respirar és tan important, per què vivim allunats de la nostra respiració?
En la nostra cultura hem cregut sempre que respirar es limita a la caixa toràcica. Però, en una bona respiració participen quatre zones: el ventre (o zona abdominal), el tòrax, la zona lumbar i la zona clavicular. Quan es respira bé, totes quatre zones treballen.

La respiració té quatre fases: Inspiració, apnea d’inspiració, expiració i apnea d’expiració. Si el temps de inspiració és X, el temps d’expiració hauria d’ésser el doble del temps d’inspiració; amb dues petites apnees (= bloqueig de la respiració) entre elles.
Hi ha respiracions addients per diferents situacions.
- La respiració profunda és purificadora i molt recomanable de bon matí, abans de qualsevol situació que ens generi tensió, estrès o en els canvis de feina. Consisteix en buidar el pulmons per la boca i en fer una inspiració nasal començant per les zones abdominal i lumbar, per seguir amb les zones toràcica i clavicular. Conteu durant la inspiració per conèixer X. Feu una petita pausa (apnea d’inspiració) i expulseu l’aire per la boca mirant de allargar fins 2X. No repetiu aquesta respiració més de 3 o 4 vegades o hiperventilareu
- La respiració conscient consisteix en prestar-li atenció a com respirem. És una respiració nasal – tan en la inspiració com en la expiració. Exercitar la respiració conscient ens ajuda a centrar-nos, a concentrar-nos, a calmar-nos.

Tot plegat no es tracta de convertir-nos en “atletes de la respiració”, sinó en saber respirar. Respirar correctament és una excel·lent economia respiratòria i en ajuda a millorar la nostra oxigenació.
Si mireu un nen dormint, veureu que respiren correctament… En quin moment ens oblidem de respirar a pulmó? Us convido a dedicar 5 minuts al dia a respirar; comenceu amb respiració profunda i continueu amb respiració conscient. 5 minuts i un bon somriure; tot un regal!

L’art d’estar arrelant…

Després d’escoltar el meu discurs massa accelerat, la Glòria Oliver em diu amb molt d’afecte, que se’m veu impacient i que hauria de cultivar la paciència.
Com sempre que em fan un regal (feedback), he dedicat una estona a reflexionar sobre el tema i voldria compartir part del camí amb vosaltres.
La paciència és una qualitat, una virtut: la capacitat de saber esperar, amb calma i sense plànyer, una cosa que tarda.
Vivim temps de disbauxa que premien i exalcen la velocitat i la immediatesa, les solucions rapides i els triomfs sobtats; volem les coses per a ja! Tot és urgent, sempre fem tard, ens falta el temps. Caminem ràpid, ens trepitgem parlant, ens molesta esperar o inclús ens fa explotar d’ira (especialment al cotxe).
Per caràcter, alguns patim una afectació extrema: acabem les frases dels altres, els hi trèiem les coses de les mans dient “dona’m o no enllestirem mai” i, al explicar alguna cosa, ens mengem paraules i ens enutgem quan no ens entenen; no tolerem la ineficiència o el ritme més pausat dels altres; esbufeguem, empenyem i ens queixem fins l’esgotament físic o la frustració total.

Si considerem que el nostre comportament reflecteix el nostre benestar intern…
I que, quan estem bé, a gust, no tindríem pressa per moure’ns …
Què ens porta a actuar així? Quina pressa tenim? On volem ser? Què ens falta que ens impedeix fruir d’aquest moment?

Ens hem oblidar de gaudir del moment, dels present!
Massa sovint volem estar allà (al futur) quan realment estem aquí (al present).
La senyora del súper no trobarà abans els dos cèntims al moneder pel martelleig del meu peu; el camió aturat no descarregarà més ràpid degut a la meva ensordidora botzina, aquell vell conductor no trobarà la tercera sota la fogonada de les meves llargues… Resignat, cada procés, cada esdeveniment té el seu propi ritme i no hi podem influir! És tracta d’un desgast inútil que perjudicial seriosament la nostra salut emocional…

No podem canviar allò que succeeix, però si podem modificar la nostra actitud.
Què passaria si provéssim a tenir una actitud més constructiva? Respirar profundament, cantar i somriure, pensar coses agradables que ens omplin… el temps de espera seria el mateix però segur que ens sentiríem millor.

En els objectius personals a llarg plac, la gestió de la paciència és encara més necessària. Diuen que la llavor del bambú japonès, un cop plantada, adobada i regada, no fa res en 7 anys. 7 llargs anys! Molts tiraríem la tovallola! El setè any, el bambú creix 30 metres en 6 setmanes! En aparença no feia res, la realitat és que ha tardat 7 anys i 6 setmanes en desenvolupar-se, en complertar un complexe sistema d’arrels per sostenir el seu espectacular creixement! Penso que l’èxit és el resultat del creixement intern i en conseqüència, requereix temps, perseverança i paciència per saber superar la frustració de pensar que no succeeix res, per saber esperar el moment adequat, per arrelar.

Busca el més vital …

Vivim en una societat que ens confon, que ens fa creure que necessitem coses o situacions que, moltes vegades ni tan sols ens havíem plantejat. Tenir les nostres prioritats clares , conèixer allò que és realment vital per nosaltres evita que ens perdem entre tanta confusió.
Què és realment vital per tu?

La vida ens porta situacions i gairebé sempre cada situació ve acompanyada d’un “sobre sorpresa”. És el sobre de l’aprenentatge, del creixement personal, del aprofitament de l’experiència. Ens atrevim a obrir-lo?

Més allà del Carpe Diem (del viure la vida, el moment sense més preocupacions), us proposo l’exercici de redactar la llista d’aspectes vitals personals. Què vull? Què li dona sentit a la meva vida? Quin és el meu potencial a desenvolupar, allò que em porta a somriure i a gaudir la vida?

Aquest coneixement ens ha de permetre viure la vida amb percepció del moment. Des d’aquest enfocament, estem atents a les diferents opcions que se'ns presenten i podem escollir adequadament aquelles que ens ajuden a fer camí cap els nostres objectius, trobant el nostre equilibri.
Sovint caiem en el conformisme o en persecució de la utopia que ens consumeix. Buscar l’equilibri passa per acceptar, adaptar-nos, ser flexibles, intervenir amb assertivitat en allò que paga la pena, que s’alinea amb els nostres propòsits vitals.
L’equilibri present és la porta oberta a un equilibri futur, i així, tenir més a prop cada dia els nostres somnis, les nostres il·lusions, la nostra meta o raó de ser.

Però que ningú pateixi … Tenim tota una vida per davant.

Potser penses que hi haurà algun moment millor que ara mateix per canviar la teva vida? Per començar a conèixer-te millor? Per iniciar el camí cap allà on realment vols anar?

Dos llops viuen dins meu …

Un dels aprenentatges més útils de la intel·ligència emocional és que cadascú de nosaltres és arquitecte del seu cervell i per tant, capaç de construir les seves emocions.
La por és sols d’una emoció més de les moltes que viuen a la nostre ment. Tots tenim por, tots vivim quotidianament fent front als nostres temors: por al rebuig, por al fracàs, por a la pèrdua, por al canvi o por a no sobreviure. Sigui quina sigui la nostra por, tots en tenim una – o més. Els herois, els valents no viuen al marge de la por; simplement continuen endavant, han aprés a gestionar-la, a comprometre’s més enllà d’ells mateixos.
No tenim el do de la premonició; no sabem què passarà en el nostre futur. Si considerem que només el 8% de les nostres pors es faran realitat, no us sembla absurd trobar-nos bloquejats per temors que segurament mai es materialitzaran?
La por és una trampa mortal pel nostre potencial, per allò que podríem arribar a ser; conèixer-la ens permet mirar-la cara a cara.
La por sempre va lligada a la pèrdua de quelcom que apreciem. Així que, quan sentim que ens envaeix aquest fantasma, què tal si ens qüestionéssim què és el que temim por de perdre? (l’amor d’algú, la seguretat de la meva feina/posició, el meu benestar, …)

La por no és necessàriament dolenta: hi ha pors tòxiques (que ens paralitzen) i pors sanes (com la prudència). La por que ens fa fugir d’un perill imminent – com trobar una serp al bany – és una por sana i necessària, que ens ha permet sobreviure com especie.



Un vell avi indi explicava als seus néts que, dins seu, hi vivien dos llop: el llop de la por i el llop de l’autoestima i el valor. “Aquest dos llops estan en lluita constant al meu cap” – els deia – “Quin creieu que guanyarà?”. Els seus néts se’l miràvem sense saber què respondre. Finalment el savi ancià va sentenciar: “Doncs aquell que jo decideixi alimentar”.

Som arquitectes del nostre cervell. Acceptar la por és acceptar la nostra pròpia fragilitat, és cert. Però també és el primer pas necessari i imprescindible per començar a caminar amb confiança i seguretat cap els nostres objectius.

Per saber més sobre la por i com afrontar-la, us recomano la Pilar Jericó i els seus llibres: No miedo (2006) y Heroes cotidianos (2009).

PNL i la percepció de l’entorn

Aquests darrers mesos he llegit, compartit algunes sessions de treball i moltes converses sobre PNL (o Programació NeuroLingüística); És difícil de fer un bon resum on tants altres han escrit centenars (alguns milers) de pàgines … però de què està feta la vida sinó de petits reptes?

Estareu tots d’acord amb mi que l’entorn influeix el nostre estat d’ànim. El que potser requereix un pas més enllà és reconèixer que, davant una mateixa situació (entorn), el nostres pensaments – creences, coneixements, experiències, pors, etc. – en porten a tenir percepcions totalment subjectives d’aquella realitat. El que som ens fa fixar-nos en determinades sensacions, desperta emocions específiques i, conseqüentment, ens alimenta sentiments diferents.
Tenir consciència del meu entorn i saber identificar com aquest m’influencia a mi, específicament, em permet crear l’espai necessari per poder potenciar les situacions que em creen bon rotllo i eliminar i/o minimitzar aquelles altres que em molesten.
D’això mateix va la PNL; d’aprendre a conèixer-me millor, d'aprendre a ordenar els meus pensaments de manera que el meu llenguatge i les meves accions treballin a favor meu, a favor del meu benestar.
Quan comences aquest camí per les premisses de la PNL, quan entres a formar part del club dels aprenents de la intel·ligència emocional, la teva percepció de l’entorn canvia i de retruc, la teva forma de mirar i entendre la vida. Tot un luxe que us recomano de tot cor.

Gracies Ana Fernández-Gomariz, Graciella, Laura Ubalde, Cristina Cama i tan altres companys/nyes per fer-me un espai en aquest món tan fascinant.

Sento, doncs existeixo!

Constantment, vivim situacions que ens omplen de sensacions, emocions i, conseqüentment ens desperten sentiments. Molts d’aquests events deixen una empremta a la nostra memòria emocional; empremtes que ens defineixen com a persones. Les decisions que prenen, allò que fem a la vida, està influït per aquestes “sensacions viscudes” i molt cops el seu pes passa per davant de la raó, per davant del pensaments.
Vivim en una societat que tendeix a centrar-se en els pensaments, en la raó, menyspreant els sentiments. (Us sona allò del “penso, doncs existeixo?”). Un món que premia l’acumulació de saber, el coneixement, la ment, els esforços intel·lectuals, al temps que converteix el cos en quelcom superflu, secundari, poc important. No us sembla una separació artificiosa?
No estem acostumats a escoltar el nostre cos, les nostres sensacions, els nostres sentiments, … i això ens converteix en “analfabets emocionals”, controlats per les nostres emocions, pels nostres rampells.
Nedar en el mar de les emocions, ser capaç de viure allò que sentim, de posar la nostra atenció en els nostres sentiments, requereix un aprenentatge personal (malauradament històricament molt descuidat). Assolir aquesta saviesa passa per saben crear en el nostre interior l’espai necessari per moure’ns amb objectivitat, autenticitat i bona perspectiva entre els nostres sentiments, moure’ns sense que les circumstancies ens fereixin, prenent la perspectiva adequada. És doncs, tenir consciencia de ser i sobretot, viure la vida en primera persona. Les emocions s’han de tastar, degustar!
Ser “intel·ligent emocionalment” és quelcom subjectiu i enriquidor; el resultat d’un treball de creixement personal on una separació entre allò que passa al nostre cap (psique) i al nostre cos (some) no té cap sentit; on compten més les nostres competències personals que el nostre resum acadèmic i/o professional.
Atreveix-te a fer un salt: com et sents avui?

Cicatritzant errors

Ho confesso: sóc una persona perfeccionista. Ho he estat tota la vida i em sembla que és una característica que hereten els nostres fills, perquè la meva filla també ho és. Tenir algú que estimes imitant i patint les conseqüències de comportaments iguals als teus, t’obliga a fer un pas enrere (per agafar perspectiva) i a plantejar-te les coses de zero. És llavors quan comences a pensar que, allò que havies considerat una “qualitat teva”, una “part de tu” amb la que t’havies acostumat a viure, potser no és tan tolerable i potser ha arribar el moment de començar a gestionar-ho.

Reflexionant sobre el tema del perfeccionisme, he conclòs que no és bo ni dolent; tot es qüestió de valorar quines són les situacions on val la pena invertir i deixar estar aquelles on no té cap sentit el rati “esforç-guany retornat”. En curt, aplicar una mica de plantejament estratègic en la selecció d’on aplicar la meva energia.

Apresa la lliçó en pell pròpia, ara sols queda la tasca – tranquil·la i relaxada – de transmetre aquest coneixement a la meva filla. Com haureu esbrinat, la meva filla i la seva evolució com a persona és quelcom on paga la pena posar-hi tota el meu perfeccionisme. I més en tingués!

Potser no encerto a la primera la manera d’anar transmetent-li la passió per la vida, fluint tal com raja però també és cert que, el anys m’han ensenyat a cicatritzar millor i més rapit els meus errors. Així que si quelcom no funciona, ho provo per un altre via i, així, poc a poc, anem fent.

Les 3 fases de la gestió d’un conflicte

Un conflicte no s’ha de abordar mai en calent; és millor desfer-nos primer dels sentiments que ens limitin el criteri i afrontar la situació des de la estratègia. Us proposo a continuació tres fases a seguir quan en plantegem la gestió d’un conflicte:
• Preparació de la negociació
En la primera fase s’ha de recopilar tota la informació (escoltant ambdues parts), seleccionar les metes, els objectius (=Què volem aconseguir? Cap a on volem portar la gestió?), pensar les alternatives (es pot recórrer a un brainstorm amb persones de confiança per guanyar alternatives), analitzar les parts i fer revisió dels interessos propis i els de les parts en conflicte.
Convé identificar la alternativa MAAN (Millor Alternativa en un Acord Negociat); es tracta de l’alternativa que millor s’ajusta als nostres interessos.
En aquesta preparació és lícit fer-nos notes personals però que ningú el vegi; no ajudaria en la gestió!
En la revisió de les metes o punts claus, hem d’aclarir els nostres objectius envers la situació (ex. volem resoldre el conflicte (=posar pau) o ens interessa més desfer-nos d’alguna de les parts?) però també els objectius/interessos/posicions de les parts (Què volen les parts realment?, Quin son els punts innegociables o aspectes innegociables nostres i/o de les parts?, etc.). És important que ens parem a pensar amb qui estem parlant. (Ex. Una de les part està falta d’autocontrol: ens convé o no provocar-lo?).
• Conduir la negociació
Durant la reunió amb les parts ens hem de concentrar en allò que passa, sense perdre de vista els objectius.
Deixar espai a cadascuna de les parts per expressar la seva opinió sense interrupcions, assegurant el tracte just de tothom. Han d’aparèixer les diferents opcions propostes per les parts, que han de quedar clarament explicades i anotades.
El mediador del conflicte s’ha d’esforçar en separar els fets de les persones (ex. Així, convé dir “aquesta part de feina no està acabada” en comptes de “tu no has acabat la teva part de feina”, on s’acusa a la persona i s’aconsegueix que aquesta es posi a la defensiva.)
Es bo anar tancant compromisos durant el procés; frases com “estem d’acord sobre aquest punt?” tanquen i legitimen aspectes concrets del conflicte. El compromís ha de ser realista, suficient i operatiu (cada part sap el que ha de fer i com ho ha de fer). Han de quedar recollits per escrit.
En relació a la comunicació, es feina del mediador prestar atenció a les paraules però també a les emocions. Si els sentiments es desborden, el procés perilla. La relació entre les parts és un bon indicador de com va la gestió; és bona senyal quan les parts es mostren còmodes i la relació és fluïda .
Nota. Si es prenen notes d’un tema o comentari important, cal pensar en l’efecte que causa … pot convenir-nos no fer la anotació en el mateix moment del comentari, sinó esperar a un canvi de tema.
• Revisar i avaluar la reunió un cop acabada
Un cop finalitzada la reunió s’ha d’avaluar la qualitat de la intervenció, revisar i prendre nota dels aspectes a millorar.
S’ha de tenir en compte que, fins que no es posen en pràctica els acords pactats, el conflicte no està resolt i pot ressorgir. Es apropiat doncs fer un seguiment i consol·lidar la implementació dels punts acordats. Recordar que un conflicte és quelcom que ha esclatat i que afecta a sentiments … tot i el bon rotllo al sortir en la reunió, el conflicte no està resolt encara!

Vuit intel·ligències (Howard Gardner - 1999)

La teoria de les intel·ligències múltiples és un model proposat per Howard Gardner, on la intel·ligència no es vista com unitària, sinó com un conjunt d’intel·ligències múltiples, diferents i independents. La intel·ligència es defineix com la capacitat cerebral que ens permet entendre les coses escollint la millor via, la capacitat de resoldre problemes o crear productes valorats en un o més contextes culturals. La formació d’idees, judicis i raonaments són actes essencials e indicatius d’intel·ligència.
La intel·ligència no és quelcom tangible o concret; la cultura i les seves activitat son determinants pel desenvolupament de les capacitats, per tal què es mostri el potencial de l’individu. Així, la excel·lència acadèmica no ho és tot a la vida; hi ha persones amb una gran capacitat intel·lectual però incapaces de, per exemple, escollir els amics. D’altre banda hi ha persones menys brillants que triomfen en el món dels negocis o en la seva vida personal … Triomfar en cada camp es requereix doncs d’una intel·ligència diferent o varies.
Abans de Gardner hi havia la percepció que es naixia intel·ligent o no, que la educació no podia canviar aquest fet (fins el punt que als deficients psíquics no se’ls educava).
Definir la intel·ligència com una capacitat la converteix en quelcom que pot desenvolupar-se. No nega la part genètica però les potencialitats es poden desenvolupar en l’ambient, amb les experiències i l’educació adequades.
Cap esportista d’elit triomfa sense entrenar, per molt bones que siguin les seves qualitats naturals. El mateix pot aplicar-se a matemàtics, poetes o gent emocionalment intel·ligent.

En conclusió, tots els éssers humans estan capacitats per ampliar la seva intel·ligència, recolzant-se en les seves habilitats i motivacions.
Tenir un objectiu clar del que volem fer ens ajuda a identificar la intel·ligència que més útil ens pot ser per assolir-lo. Així, igual que hi ha molts tipus de problemes, també hi ha diferents tipus d’intel·ligències, vuit en concret.

Segons la teoria de Howard Gardner, els éssers humans posseeixen les vuit intel·ligències en més o menys mesura. Igual que amb els estils d’aprenentatge no hi ha tipus purs. Si existís algú amb una única intel·ligència pura, li seria impossible funcionar; un enginyer necessita intel·ligència espaial però també necessita la lògica-matemàtica per poder fer càlculs, interpersonal per participar en projectes, corporal-cinetètica per poder conduir el cotxe fins la obra, etc.
Totes les intel·ligències son igual d’importants i, per tant, totes s’haurien d’educar, practicar i potenciar per igual. (Els sistemes educatius primen la intel·ligència lògica-matemàtica i la lingüística sobre les altres).
- Intel·ligència lingüística
Competència consistent en fer servir les paraules de manera creativa i eficaç, tant en les expressions orals com a les escrites. Suposa tenir habilitat en l’ús de la sintaxi, la fonètica, la semàntica i l’us pragmàtic del llenguatge.
- Intel·ligència lògica-matemàtica
És la intel·ligència dels científics i que permet resoldre problemes de lògica i matemàtiques. Es correspon amb el pensament de l’hemisferi lògic i és l’única intel·ligència que s’ha considerat en el mon occidental.
- Intel·ligència espaial o creativa
Representa la destresa en la percepció de les imatges – internes o externes, que permet recrear-les, transformar-les i modificar-les; a més de recórrer l’espai, fa que els objectes també el recorrin i permet reproduir les informacions gràfiques. Pensament tridimensional. Arquitectes, artistes i persones amb gust per les formes.
- Intel·ligència musical
Capacitat de les persones per percebre, discriminar, expressar i transformar les diverses formes musicals. Implica tenir una gran sensibilitat pel ritme, el to i el timbre de la música.
- Intel·ligència corporal cinètica
Habilitat de fer servir el cos per expressar idees i sentiments. Aquesta intel·ligència implica coordinació, equilibri, flexibilitat, força i velocitat. Capacitat pel ball, la dansa, la gimnàstica, els sports en general.
- Intel·ligència intrapersonal
Organitzada al voltant de la destresa per construir una percepció molt precisa respecte d’un mateix, d’organitzar i dirigir la pròpia vida. Inclou conductes de disciplina, autoconeixement i autoestima. Capacitat de reconèixer els propis errors per avançar.
- Intel·ligència interpersonal
Compren la capacitat i facilitat de treballar amb els altres i de relacionar-se eficaçment amb ells. Inclou una gran sensibilitat per entendre expressions facials, la veu, els gestos, les postures i per respondre adequadament. Gaudeixen del treball en equip.
- Intel·ligència naturalista
Facilitat per distingir, classificar i fer servir elements de l’entorn. Habilitats d’observació, experimentació, reflexió i preocupació per l’entorn. Metges, psicòlegs, veterinaris, dietistes, inventors, …

Per acabar una mica de feina personal... Quin és la teva combinació d'intel·ligències? Quines et cal desenvolupar/treballar?

Garbellar els rumors ...

Un ciutadà d’Atenes es va acostar una vegada a Sòcrates per explicar-li un rumor ...
- Sòcrates, et vull a explicar l'última notícia que es comenta a Atenes sobre el nostre amic Plató.
- Abans d’explicar-me-la, diga’m primer: la vas esbrinar tu mateix o només te l'han explicada?
- Me l'han explicada, però la donen per certa!
- Es a dir què no estar totalment segur que sigui certa perquè no ho has pogut verificar-la tu mateix; només penses que és certa, és així?
- Efectivament, així és!
- I digues, la transmissió d’aquesta "notícia" beneficia al nostre amic Plató?
- No exactament. De fet, podria perjudicar-lo.
- Sols una altra cosa per acabar, escoltar-la em resultarà profitós d’alguna manera, m’aportarà quelcom que ara em falta?
- La veritat és que no. No és més que una “notícia”
- Així, i pel que he entès, és tracta d'una notícia que no pots certificar que sigui certa, que no beneficia al nostre amic i que no em serà ni una mica útil. Doncs em sembla que, si la noticia no és certa, ni bondadosa, ni útil no la vull pas saber. I encara et dic més, et recomano que tu també la oblidis.

Els rumors no són més que rumors però s’estenen a mesura que afegim llenya al foc; la recomanació és garbellar-los; es a dir, fer passar els rumors pel aquest garbell de 3 nivells: cert, bondadós i útil. En cas que els rumors no passin el filtre, olvidar-los!

Com abordar els conflictes - Part II

Després de la breu introducció a la gestió de conflictes, l’objectiu d’avui és donar alguna ajuda pràctica.
Quan treballem un conflicte, és important adquirir consciencia situacional (=entendre a què ens enfrontem). Per fer-ho, per un costat s’han d’ identificar les parts implicades en el conflicte i la relació entre elles i, per altre, entendre la tipologia del conflicte. Així, les relacions entre les parts en conflicte poden ser bones o dolentes; el conflicte pot ser crític o no crític.
Posar aquesta classificació en els eixos d’un quadre, ens dona una visió ràpida de les opcions alhora de abordar el conflicte.

• Un conflicte no crític i on les parts tenen una bona relació pot ser relativament fàcil de resoldre donat que les parts acceptaran les diferències i seran flexibles.
• En un conflicte no crític i amb les parts poc amigables, qualsevol diferència es converteix fàcilment en problema donat que les parts estan a la defensiva. S’ha de preveure que qualsevol cosa petita enseguida pot fer-se gran; el mediador ha d’estar alerta.
• En els conflictes crítics i on les parts estan receptives, el mediador s’ha de centrar en trobar la veritat i negociar un interès comú amb els que amdues parts estiguin contentes. Si aquest conflicte no es resol, la relació entre les parts pot espatllar-se enemistar i la situació evolucionar cap a un conflicte crític i amb mala relació entre les parts.
• Els conflictes crítics i amb les parts a la defensiva son les més compromeses. Qualsevol diferència es un problema insuperable, les postures tendeixen a polaritzar-se i dur-se a l’extrem (si un diu blanc, l’altre negre) i la negociació és a mort. Son situacions que requereixen mediadors hàbils i amb experiència. Malauradament, el desenllaç pot dur a un final penós o “brut” (com ara prescindir d’una persona o traslladar-la a un altre lloc o imposar-li una sanció).

D’altre banda s’ha de tenir el compta que les persones reaccionen de diferent manera quan estan immerses en un conflicte. Considerant el seu grau d’assertivitat i la seva capacitat de cooperació (= buscar el bé comú), l’actitud de les persones pot resumir-se en cinc grups:

• Competidor (“Jo guanyo, tu perds”)
La persona defensa la posició pròpia sense concessions i competeix.
És útil en situacions molt dures i/o d’urgència. Els perills son acabar envoltat de gent que sempre diu si i que no dona la opinió ← El cap es converteix en dictador i l’equip no aporta res. Genera fustració i desmotivació.
• Evasor (“deixem-ho!”)
Son persones que eviten el conflicte; no volen mals-rotllos. S’ha de vigilar per que la persona acumula temes i pot explotar, portant a situacions difícils de resoldre.
Un altre perill de tenir moltes persones evasives en l’equip és que es genera una atmosfera de temes “tabú” i de “conflictes encobert”.
• Compacient o Acomodador (“Jo perdo, tu guanyes”)
La persona tendeix a acomodar-se, a cedir per solucionar el conflicte. Tot i que és una actitud útil quan el conflicte és molt més important per l’altre persona, les persones que sempre cedeixen també acumulen malestar i poder explotar. D’altre banda, aquesta actitud sovint solucionen el problema i el clima però no el rendiment.
A nivell del grup, el perill és que genera la sensació de que les meves idees, opinions, interessos no s’escolten, no s’atenen, no se’m presta l’atenció que em mereixo.
• Col·laborador (“win-to-win”)
Aquest és el bon negociador, capaç d’explorar interessos i disposat a negociar la solució del conflicte, buscant alternatives que satisfacin ambdues parts.
Tenir col·laboradors en l’equip ajuda a assolir solucions integradores i el recolzament de totes les parts en la implementació. El perills és que s’acaben discutint tots els temes, per poc importants que siguin i això també desgasta.
• Arreglo amb concessions (“ningú perd més que l’altre”)
La persona busca resoldre la situació amb concessions; es a dir, busca una solució de compromisos on es parteix o reparteix la diferencia.
Opció útil per donar solució temporal a problemes complexos o amb pressió de temps. Els perills són que es dedica massa temps al “regateig” sovint sobre temes molt poc importants i que no s’aprofiten “millors solucions”.

Pensaments Obsessius

Els pensaments obsessiu o reiteratius són monòlegs que mantenim amb nosaltres mateixos i on fem interpretacions de la realitat que ens envolta. En algun moment – per exemple després una discussió acalorada – ens trobem repetint una vegada i una altre la escena viscuda. Pot passar que reviure una situació desagradable o conflictiva no ens deixi dormir i/o ens alteri els horaris? És com si el nostre cap anés per lliure i els pensaments prenguessin el control, no deixant-nos continuar. Arribats a aquest punt és quan es produeix la trampa paradoxal: quan més intentem oblidar el pensament, més alimentem la seva memòria i més hi pensem … Oblidar és un fenomen espontani de la ment que sols es produeix quan perdem interès per un tema. Quan ens capfiquem en oblidar, creem un cercle pervers on quan més volem oblidar, més recordem!
Aquest pensament son pensaments improductius que produeixen ansietat i estrès i que afecten a les relacions socials i interpersonals. En aquest moments d’obsessió creiem saber què pensen els demés i la raó que els porta a comportar-se com ho fan! Ens creiem capaços d’endevinar què creuen els demés; esperem, anticipem el desastre imminent; estem convençuts que tot el que fa o diu la gent té relació amb nosaltres; …
STOP! Això s’ha de parar! Què podem fer per deixar de donar-hi voltes?
Us anoto a continuació algunes ajudes per sortir d’aquest cercle de pensaments obsessius.
• Activa el teu cos i deixa d’esforçar-te en deixar de pensar. Centra la teva energia en alguna activitat física i els teus pensaments tendiran a orientar-se ell sols. Quan els teus pensament es tornin reiteratius, canvia d’ambient. Fes un passeig o ves-te’n de compres. Un cop modificat l’entorn, els pensaments s’adapten a la nova situació i desocupen el teu cervell.
• Treu credibilitat a les idees i creences que apareguin com a conseqüència dels pensament obsessiu. Aquest pensaments fan que la percepció de les coses quede desproporcionada i et donen una visió deformada de la realitat. En curt, fan que et muntis pel·lícules inexistents. Per aquesta raó, procura no prendre decisions com a resultat d’un pensament obsessiu.
• Practica la respiració; concentrat en com l’aire entra i surt dels teus pulmons. Els pensaments obsessiu son un producte de la teva activitat mental, oxigena’ls.
Pensa que tu crees els pensaments obsessiu i com a conseqüència, no poden existir sense la teva voluntat.

• Escriu o parla amb algú. Compartir els pensaments i obtenir-ne un punt de vista extern pot ser-te molt útil (sempre que estiguis preparat per rebre feedback sense posar-te a la defensiva, clar!)
• Si els pensament obsessiu tenen l’origen en un problema real, fes espai en la teva agenda per resoldre el problema. L’ansietat i l’estrès que t’està causant el problema et porta al pensament obsessiu, desfés-te’n.
• Si el tema té a veure amb una altre persona, que tal preguntar-li directament?
• Revisa la teva autoexigència. Segurament no ets l’únic responsable de resoldre tots els problemes del teu entorn, analitza-ho. Sovint ens pensem imprescindibles i ens capfiquem en les coses fins crear-nos angoixes. Deixa’t fluir i troba l’equilibri.
• Dins de les teves possibilitats, evita les situacions que et porten a tenir pensaments obsessiu. No hi participis mai si estàs cansat o baix de moral o no et trobes preparat per fer-les front.

Es important identificar la font del teus problemes i les emocions et causen. Ser conscients de la influència que tenen en la nostra conducta i emocions. Cal identificar objectivament quina part és real i quina interpretació … (Poden ajudar plantejament com: Si s’haguessis de defensar el pensament davant d’una altre persona amb quins arguments ho faries? Si un amic et ve amb aquest pensament, què li diries?) Per recuperar el control no cal deixar de pensar, sinó gestionar les situacions. També és important saber buscar ajuda, ja sigui específica per resoldre els problemes o més genèriques per aprendre a gestionar les conseqüències.

Com deia Epictelo (un filòsof estoic del s.I), els homes no es perturben a causa de les coses, sino per les interpretacions que fan de les coses.

Formes de creuar un dessert...

Dissabte passat vaig tenir el plaer d’assistir a una xerrada de la Cristina Naughton (Institut Gestald). És tota una presencia de 70 anys, de parlar reposat, hipnòtic i raonat. La màgia del moment m’ha inspirat a fer recull del moment i, a voler compartir-lo amb vosaltres. (Deu ser la primavera ... ) M’hi acompanyeu?
Com ja sabeu tots, en aquests últims mesos he viscut amb la sensació d’avançar a la llum d’una espelma; avançant sens dubte però amb una visibilitat a futur força limitada. Els que em coneixeu quotidianament sabeu que, fora d’algun moment de desànim (tan poc habitual en mi), ho he viscut com una aventura on m’he deixat fluir. Tota una novetat que m’ha aportat molt.
Haver tingut l’oportunitat de parar la velocitat i l’automatització en el viure, de tenir el temps i les ganes de reflexionar i plantejar-me les coses ha estat tot un privilegi. M’ha permès deixar de ser àgil en topar; quelcom més fàcil de dir que no pas de fer!
Conscient que els aprenentatges d’aquest mesos no cabrien en un sol posts, si que us volia anotar un parell de coses, amb la il·lusió que us siguin d’utilitat.
Per un costat, el fet contrastat que, quan no aprenem d’una situació, tranquils, al girar la cantonada ens esperen circumstancies que ens tornen a col·locar en la mateixa situació; com si la vida s’esforces en ajudar-nos... Què passaria si ens permetéssim aprendre de l’experiència?
D’altre banda, el descobriment que, gairebé tots els nostres patiments son causat per les converses que no ens atrevim a tenir, pels NOs que no gosem dir, per les pors que no ens aventurem a afrontar. Com podem crear el marc per fer net, per evitar les acumulacions nocives del dia a dia?
Quin radar és el cos! Ens crida les coses i no les sabem sentir … I si li féssim més cas, què passaria? Si paréssim 10 minuts per escoltar-nos a nosaltres, als nostres batecs, a la nostra respiració; què et sembla que sentiries?
La conclusió general volta sobre la sospita de que, en les situacions que vivim, poques vegades ens preguntem què volem exactament? o quines opcions realment tenim? (com diu l’Elena, sempre tres o més) o davant les topades, què he après de la situació? o què faria diferent si hi tornes a ser?
Per acabar, dir-vos que, si algun fet ha marcat la diferencia en aquest període de reflexió i canvi ha estat el conèixer (i sovint redescobrir) persones que m'han inspirat, que m'han alimentat l’ànima, que m'han fet somriure. Ha estat un excel·lent regal … No se m’acut millor manera de creuar un desert, i a tu?

Treballant les emocions (IE)

Fa dies que dono voltes al meu proper post. Tinc clar que vull parlar de la Intel·ligència Emocional (IE) però m'ha costat definint el meu posicionament en el tema.
Entenc la IE com la capacitat de reconèixer i gestionar les pròpies emocions, d’entendre allò que ens passa i donar la millor desposta – fugint de la primitiva reacció visceral – a cada situació. Una habilitat que va més enllà de la pròpia persona, per entendre (si convé, empatitzar) amb les emocions i sentiments dels altres. Fins aquí molt de llibre … on tinc el problema? Doncs és un fet: Em senta de conya donar un bon cop de puny a la taula!
La IE no deixa de ser doncs una sociabilització de les expressions de les nostres emocions. Els nens, instintivament, mostren les seves emocions en expressions genuínes (rebequeries, agressions, plors, enfadament , …); som el grans qui els ajudem a regular, a canalitzar aquestes emocions en comportament socialment acceptables i adults. Estic d’acord en acompanyar-los en aquest procés; (no té cap sentit anar partint cares o muntant pollastres histèrics per la vida). El que em fa dubtar de comprar tot el pack és la sensació que, en moltes situacions, estem ensenyant a tapar certes emocions, a crear bloquejos emocionals. Així, les emocional se’ns acumulen a dins i molt cops, ens enverinen, anant contra la persona, fent-nos mal.
Crec que els sentiment s’han de viure, s'han canalitzar (estratègicament) però, per damunt de tot, han de sortir i expressar-se.
Guardar-se’ls dins és anar fabricant una bomba que, un bon dia i segurament amb un esdeveniment poc important, acabarà explotant. Es llavors quan agafem la gran depressió i engeguem canvis radicals en les nostres vides. Si la cosa no estalla encara es pitjor; les emocions confinades persisteixen i es (psico)matitzen (úlcera, mal de cap constant, fibromialgia, … )
En el meu cas concret, els canals d’expressió de les meves emocions son els següents:
- Ràbia (o la enveja – que es la ràbia per allò que té l’altre – o qualsevol altre atac contra la meva identitat), tractar-la amb Assertivitat. Es a dir, defensar-me sense atacar, però deixant clar el meu malestar. Jo no m’enfadava mai, però em passava dues setmanes pensant obsessivament en allò que m’havia fet fulano … No havia gestionat la ràbia i em cremava per dins. (Oju! La ràbia de que les coses no surten com jo vull, la canalitzo cap a l’acceptació donat que realment és un sentiment de tristesa.)
- Tristesa: donar consol, compartir, acompanyar empàticament en el procés cap a l’acceptació. Acceptació de que no puc tenir-ho tot, acceptació de les pèrdues, acceptació de que no tot surt com nosaltres volem.
- Por (o ansietat o gelosia – que és la por a perdre l’amor de l’altre): Protecció des de l’anàlisi racional d’aquella por. Per exemple, davant la por a un examen, la meva protecció és estudiar.
- Alegria: Compartir-la, tenir ganes de viure i alimentar la meva autoestima.
- Estimació: Vinculació. Ser capaç d’apropar-me als altres, de manera gradual, sense aclaparar-los i respectant l’espai dels altres. Provar-me que sóc capaç d’establir vincles i relacions gracies i a partir d’aquesta estimació.
En resum, tot un exercici d’auto-coneixement i gestió; uns dies ho porto millor i d’altres m’autoritzo a donar el cop a la taula, seguit d’una disculpa, per descomptat!
Un últim regals pels que heu arribat aquí. El meu bon amic Ivan, sempre involucrat en la meva salut mental, m’ha fet arribar l’article Explotació Remunerada del Borja Vilaseca (El Pais – 14/03/2010). No us el perdeu, especialment si treballeu en consultoria.