Una mà al final de cada braç

Una emoció concreta sembla repetir-se amb assiduïtat en les converses amb col·legues. Es tracta d’un sentiment expressat en diverses situacions i per diverses persones però sempre amb un mateix rerefons: el sentiment de pèrdua d’eficàcia personal i en conseqüència, l’autoestima castigada.

Els professionals que encara conserven la feina contemplen l’escenari actual amb por i la respiració continguda, mentre desitgen que tot acabi aviat. Els aturats la veuen amb autèntic neguit, molts amb desesperació. La majoria s’han preocupat d’atresorar estudis universitaris, màsters i molts anys d’experiència a les espatlles. Propietaris d’un talent que ha deixat de ser una garantia i jugadors involuntaris de la ruleta de la mala fortuna. També hi ha joves amb ganes de menjar-se el món, amb un currículum estimat en milers d’euros i que no troben l’oportunitat de provar la seva vàlua.

Tots ells transmeten aquest sentiment de pèrdua d’eficàcia, de ferida en l’autoestima.

L’aspecte que més preocupa de la qüestió – deixant de banda la vergonya social de malbaratar tot aquest talent – és que moltes d’aquestes persones comencen a creure’s realment que no valen res i, des d’aquest punt de partida, remuntar la situació es torna extremadament difícil: fa massa pujada.

Les exigències del nostres dies (iniciativa, creativitat, emprenedoria i – com diria el Quim Monzó – la “maleïda reinvenció”) exigeixen persones ben centrades i amb sana autoestima. Però també demana d’organitzacions amb valors i principis més enllà dels purament econòmics, amb valors i principis socials. Entitats disposades a ser creatives, emprenedores i a reinventar-se en aquest aspecte social. Altrament tot plegat es torna un despropòsit: creem talent i després el menyspreem. La situació de crisi ha fet més visible aquest problema que ja existia abans.

Quan miro d’afegir el meu gra de sorra, em sento impotent. Parlar des de la comoditat d’un plat garantit a taula trivialitza molt la visió… Com deia Maslow, les necessitats bàsiques van primer. Dissortadament tot plegat, sembla no preocupar ningú. Les paraules de l’actriu Katherin Hepburn em ressonen al cap: “Vols una mà que t’ajudi? En tens una la final del cada braç.” Trist i desolador.

SheLeader 2.0: Talent, ganes de canvi i molt entusiasme

El dijous 10 de Juny i el divendres 11 de Juny ha tingut lloc al WTC de Barcelona el 1er Congrés Internacional de Dones Directives i Professionals (She Leader 2.0). Auditoris plens, sales, cafès i passadissos ocupats per dones (i alguns homes) compartint experiències i somnis, fent networking, retrobant velles amistats, … la iniciativa ha estat un èxit d’assistència; ara queda la feina de saber canalitzar les moltes propostes, idees i energies de manera que serveixin de base per a construir els canvis que tantes desitgem, esperem i ens mereixem.

Hem avançat però no hem avançat prou. Mai no havia hagut dones tan ben preparades i això, de moment, no s’està traslladant en major representació de dones en els teixits empresarials, especialment en els nivell directius (on no arribem al 7%).
Con deia la Cristina Gallard, estem en un moment en que necessitem inspiració; jo afegiria que necessitem entusiasme i ganes de canviar les coses; el congrés ha estat una oportunitat compartir i declarar que les dones volem i podem fer molt més. Ha estat un autèntic plaer haver pogut escoltar ponents com la Michelle Barchelet (ex-presidenta de Xile); la Cristina Gallard (Portaveu del Govern per la presidència española a la UE); la Nouzha Skalli (Ministra de Família del Marroc) que ens va captivar comunicant des del poder, l’experiència i la valentia; la Noelia Fernández (Directora de editorial & programming a Yahoo); la Marina Subirats (Catedràtica de Sociologia de la UAB) amb un discurs el·legant i envejable o la Shaherose Charania (Fundadora de Women 2.0 a Sillicon Valley) i tantes altres que ha compartit la seva força i empenta, animant-nos a les demés a continuar creixent.

Gracies a totes per participar!

Dones Enginyeres i el COEINF

Divendres vaig assistir a la 9ena assemblea ordinària del Col·legi Oficial d’Enginyeria en Informàtica de Catalunya (COEINF).
El COEINF és una institució pública que aglutina enginyers i enginyeres en informàtica; els representa, els defensa i protegeix els seus interessos, alhora que vetlla per l’adequat exercici de la professió. Té una important funció social, consistent en proporcionar perits (=experts que puguin valorar imparcialment) en causes judicials relacionades amb les TIC. Últimament també proporciona mediadors i arbitres en conflictes quan les parts acorden aquesta solució en comptes d’anar als tribunals. (Alternativa molt més humana i amigable en opinió meva). El nostre és un col·legi actiu però modest (468 col·legiats aprox.). La raó és que no tenim atribucions (=competències delegades) pròpies i això converteix el col·legiar-se en un acció voluntària i altruista.
L’assamblea va ser com son les assamblees: votar exercici, votar pressupost del 2010, xerrar de temes i accions que s’estan duent a terme, etc. Asepticament interessant si m’enteneu.
Ja vaig, ja centro el tema – m’havia semblat una introducció necessària, disculpeu!
L’assamblea va aprovar la constitució de la comissió de dones de COEINF i que, en aquesta primera etapa, lidero jo. Em fa molta il·lusió!
Comentàvem fa uns dies que, les dones enginyeres informàtiques representen sols un 8-12% del col·lectiu; Es a dir, de cada 100 enginyers que acaben la carrera, sols 8 (depenen de la facultat arriben a 12) són dones. Trist, oi? El tema es pitjor en l’aplicació pràctica … Les directives en TIC representen el 7% i en relació al tema d’avui, el COEINF, la seva presencia es limita a un 3% dels col·legiats! Aquesta representació tan baixa ha estat una gran sorpresa per a tots dins del COEINF.
Com a positiu dir que això ja és un canvi i una millora: mai ningú no s’havia parat a mirar quantes dones hi havia … Estic segura que serà un rati que s’anirà calculant a partir d’ara.
De cara a futur, focalitzar i treballar el Pla d’Acció que he de presentar a la Junta del COEINF; és obligat que un dels objectius principals per aquest 2010 és fer pujar aquesta representació a un percentatge més alineat amb la realitat del sector; (compartireu amb mi que no té cap sentit parlar de paritat, ni de 50% en un sector com el nostre i a data d’avui). Assolir aquest objectiu passa per trobar arguments que motivin les dones a col·legiar-se i de proporcionar informació en general sobre el COEINF i el que fa.
Per acabar, agrair-vos la paciència en la lectura a tots aquells que no sou enginyers informàtics (Com està el tema en els vostres col·legis, per cert?) i als companys d’estudis – especialment a les companyes enginyers informàtiques – que ja tardeu en trucar-me, estaré encantada de dir-vos més coses.

Actitud d’aprenent

M’he tornat a posar el barret d’aprenent; l’havia perdut i estic encantada, em sento molt afortunada d’haver-lo retrobat. Ara el cuidaré més, per no tornar a extraviar-lo!. Curiosament hi ha dies en que devoro fàcilment tot el que em regalen, i d’altres en que, em sento terriblement desmotivada, que sembla com si el cervell estigués ple i no hi hagués cabuda per a noves entrades... Quines son les raons d’aquest fenomen? Tot seguit, recullo les meves conclusions; si en teniu d’altres, no dubteu feu-me-les arribar, si us plau.

APRENC QUAN TINC ACTITUD D’APRENENT.
Com resumiria aquesta actitud d’aprenent?

1) Tenir mirada de nen
Una avantatge dels menuts sobre nosaltres, adults, és la seva disposició a acceptar noves perspectives, noves opcions i noves possibilitats. Em costa abandonar allò que conec, la meva zona de confort. Quan no estic disposada a desprendre’m de la meva manera de veure les coses, a dubtar, a qüestionar-me allò que sé, a posar en quarantena les meves creences, a obrir-me a noves possibilitats, ... en aquestes situacions, us garanteixo que no aprofito la oportunitat, no aprenc.
2) Creure que JO puc canviar
Encara m’ataca el pensament “Mai no canviaré, mai no aprendre això” i aleshores la meva ment actua en conseqüència i no reté res ...
Fa dies que lluito per esborrar aquestes creences limitadores però es resisteixen a desaparèixer.
3) Dedicar-me temps per meditar
Tinc tendència a mantenir-me constantment ocupada: la addicció al treball (Estar ocupat dona prestigi, fa professional ... = Una altre creença limitadora a esborrar!) i els entreteniments (internet, la tele, les lectures evasives, ...). No trobo mai el moment de interioritzar allò que m’han explicat en la sessió del curs, de fer meves les paraules, el coneixement. Per sort., aquest blog m’ajuda!
4) Aprendre és divertit
Estic contaminada per la creença “aprendre no és divertit” (o “la letra con sangre entra”). Com pot ser que la nostra cultura consideri aprendre com un càstig, com una obligació, com un esforç o un mal tràngol pel que hem de passar? Jo reivindico el humor com a recurs per créixer! He comprovat que recordo molt més les classes i situacions quan són divertides, quan l’ambient és agradable i la participació oberta i distesa. M’autoritzo a deslligar el saber de la serietat! Cal fer un espai pel humor en l’aprenentatge i compartir, divertir-se i especialment riure, encara més d’un mateix.
5) Fer neteja també al cervell
Ajuntant el meu sentit pràctic i la (saníssima) eina del buidat, he arribat a la conclusió que puc tirar coneixement obsolet, creences i actituds limitadores, estereotips ofegadors i altres “persidecasos” a la paperera ... No passa res! Tot el contrari, em sento alliberada! Fora nostàlgies i aferrar-me a maneres de fer o pensar del passat!
6) Gestionar la desconfiança
Puc aprendre de totes les situacions i circumstàncies de la vida, no em cal desconfiar! El desconfiar, el pensar que algú té dobles intencions o motius ocults em suposa un desgast que no paga la pena. Puc obrir-me a l’experiència, donat que jo decideixo els meus sentiment. (o com diuen a PNL, el mapa no és el territori).
7) Acumular informació no es aprendre
Tinc molta informació guardada en un calaix (o al disc dur de l’ordinador) i això no em converteix en sàvia. La saviesa passa per saber viure la vida. La informació és necessària pel coneixement però ha d’anar acompanyada de l’acció, de posar-ho en pràctica, de viure-ho en primera persona, de PROTAGONISTA.

En resum, per aprofitar i aprendre i créixer i millorar, he de posar el meu cos en actitud d’aprenent, treure la nena que hi ha dins meu i somriure.