Una mà al final de cada braç

Una emoció concreta sembla repetir-se amb assiduïtat en les converses amb col·legues. Es tracta d’un sentiment expressat en diverses situacions i per diverses persones però sempre amb un mateix rerefons: el sentiment de pèrdua d’eficàcia personal i en conseqüència, l’autoestima castigada.

Els professionals que encara conserven la feina contemplen l’escenari actual amb por i la respiració continguda, mentre desitgen que tot acabi aviat. Els aturats la veuen amb autèntic neguit, molts amb desesperació. La majoria s’han preocupat d’atresorar estudis universitaris, màsters i molts anys d’experiència a les espatlles. Propietaris d’un talent que ha deixat de ser una garantia i jugadors involuntaris de la ruleta de la mala fortuna. També hi ha joves amb ganes de menjar-se el món, amb un currículum estimat en milers d’euros i que no troben l’oportunitat de provar la seva vàlua.

Tots ells transmeten aquest sentiment de pèrdua d’eficàcia, de ferida en l’autoestima.

L’aspecte que més preocupa de la qüestió – deixant de banda la vergonya social de malbaratar tot aquest talent – és que moltes d’aquestes persones comencen a creure’s realment que no valen res i, des d’aquest punt de partida, remuntar la situació es torna extremadament difícil: fa massa pujada.

Les exigències del nostres dies (iniciativa, creativitat, emprenedoria i – com diria el Quim Monzó – la “maleïda reinvenció”) exigeixen persones ben centrades i amb sana autoestima. Però també demana d’organitzacions amb valors i principis més enllà dels purament econòmics, amb valors i principis socials. Entitats disposades a ser creatives, emprenedores i a reinventar-se en aquest aspecte social. Altrament tot plegat es torna un despropòsit: creem talent i després el menyspreem. La situació de crisi ha fet més visible aquest problema que ja existia abans.

Quan miro d’afegir el meu gra de sorra, em sento impotent. Parlar des de la comoditat d’un plat garantit a taula trivialitza molt la visió… Com deia Maslow, les necessitats bàsiques van primer. Dissortadament tot plegat, sembla no preocupar ningú. Les paraules de l’actriu Katherin Hepburn em ressonen al cap: “Vols una mà que t’ajudi? En tens una la final del cada braç.” Trist i desolador.

Prou de gurús i d’altres venedors de píndoles màgiques

La situació actual ens exigeix comportaments límit alhora que la por de veure alterada la fràgil realitat professional ens paralitza. La combinació de lluita constant i d’inseguretat creixent ja té conseqüències palpables en l’autoestima d’aquesta societat. Quatre anys de crisi han produït una profunda ferida emocional que, malauradament, es menysté.

Mentre molts s’esforcen per sobreviure i continuar avançant, sorgeixen con xampinyons venedors de xarops màgics que ho curen tot. Aquests personatges cada cop més habituals amb missatges estereotipats com ara “ens cal ser innovadors”, “hem de recuperar l’esperit creatiu” o “necessitem gent emprenedora”, haurien d’activar totes les alertes! Inevitablement, el cervell, asfixiat i esgotat per tanta exigència de millora, es pregunta desesperat què se suposa que ha de fer, i com; per on començar i especialment, qui lidera aquest idíl·lic camí.

Aquests eslògans acaben sonant buïts! Acabem desconnectant del discurs i fent la feina com sempre l’hem feta – tot i sospitar que potser hi ha maneres més efectives de funcionar que la boira no ens deixa veure…

Tots estem una mica farts de tanta teoria i paraules de gurús que parlen del canvi però que no el practiquen; tanta conferència, tant discurs maco i memoritzat, al final, ratlla, cansa, avorreix… Sabem que ha arribat l’hora de passar a l’acció! I també que l’acció és cosa nostra! Però actuar passa per concretar les consignes que ens repeteixen amb tant convenciment; deixar a banda el llibre d’autoajuda ple de consells d’aspecte fàcil i realització impossible i començar a definir el pla d’acció per convertir les paraules en realitats!

Continuar venent fum i il·lusions ja no té públic. Ara cal una mica de seriositat i de propostes específiques on aplicar l’esforç de les persones. En definitiva: menys gurús i més líders compromesos.

Innovació o "anar on no ha anat mai ningú"

Últimament la paraula innovació ha fet niu a casa meva. No, no estic redecorant, ni m'he tornat més trekkie del habitual! És més aviat una revolució interna que tot just comença dins meu. No crec en les casualitats; alguna raó fa que els esdeveniment s’ajuntin davant nostre per lliurar-nos un missatge… Altre cosa és estar per escoltar-lo.
Aquest cop estic alerta i toca escriure sobre innovació.
Recentment he assistit a dues presentacions (Els valors de la innovació a l’empresa del Fran Ponti i Innovació en acció del Jay Rao), han caigut a les mans llibres relacionats amb maneres diferents d’enfocar a les coses (El 6 barrets per pensar de Eduard deBono, NoMiedo de Pilar Jericó, Introducció al Focussing de Lluis López) i la feina em convida a avançar en aquesta línia (Mango, N-Espais, Apple, Programari Lliure).

Tots aquells que estem en contacte amb el món empresarial, fa temps que percebem quelcom a l’aire, una remor a l’ambient, un crit encara subtil però creixent ferm que s’expandeix, llums d’altres colors… Volem un canvi. Les persones ja no ens movem només pels diners; volem més! Volem somriure, gaudir amb el que fem, ser-ne part. Necessitem organitzacions més divertides, diferents, que desafiïn els convencionalismes, que persegueixin els seus valors d’altres maneres, més participatives, més connectades amb les passions humanes; empreses que ens motivin, que ens il·lusionin, que en convidin a millorar i a créixer (en comptes de manipular-nos des de la por).

No t’agradaria treballar en entorn que et deixes temps per explotar (treballar) i temps per explorar (pensar, recollir idees, aprendre…)?

Una empresa que penses diferent, que et premies per pensar diferent?

Totes aquestes inquietuds apunten cap a un canvi cultural dins les empreses, cap a la necessitat de fer un pas endavant. Sols algunes organitzacions avantguardistes ja han identificat i iniciat aquest camí. On és la teva?

Però com qualsevol canvi, aquest només té sentit si afecte també a les persones, als individus. Els nous escenaris demanen “mirar fora de la nostre capça” (com deia el Jay Rao), “actuar i aprendre pel camí; celebrar el fracàs com un aprenentatge més”; “trobar l’equilibri – trencat de fa tant – entre el nostres dos cervells: l’esquerra lògic, racional i el dret emocional, imaginatiu”.

Resumit en curt: adquirir la cultura i les actituds de la innovació.

Les actituds de la innovació passen per las disrupció (= trencar amb les normes habituals. Ex. Circ de Soleil), l’atreviment (=assumir riscos sense saltar pel barranc), la provocació (Com m’agrada aquesta! ex. Desigual i les seves campanyes Kiss Tour, Vine en Roba Interior), tenir valentia (per fer coses que no estan a l’abast de tothom. Ex. Gore-tex i la seva estructura sense caps), buscar la col·laboració (la cooperació en comptes de la competició; en captar i cuidar el talent i/o associar-nos amb el millors. Ex. L’Ipod: un invent d’un tècnic de Phillips, Tony Fadell que, ignorat a la seva companyia, va portar la idea a Steve Jobs), en emocionar (i arribar a les persones, tocar-les, il·lusionar-les. Ex. Màquina expedidora de gelats de Unilever & SapientNitro que només et dona el gelat si somrius sincerament! L’enginy detecta si el somriure és fingit o real!), en despertar la nostra imaginació per mirar als nous reptes, a les noves oportunitats de forma diferent, transgressora (ex. Kukuxumusu).

Tot plegat obre un món de possibilitats i sorpreses que jo em no vull perdre.

Treballant les emocions (IE)

Fa dies que dono voltes al meu proper post. Tinc clar que vull parlar de la Intel·ligència Emocional (IE) però m'ha costat definint el meu posicionament en el tema.
Entenc la IE com la capacitat de reconèixer i gestionar les pròpies emocions, d’entendre allò que ens passa i donar la millor desposta – fugint de la primitiva reacció visceral – a cada situació. Una habilitat que va més enllà de la pròpia persona, per entendre (si convé, empatitzar) amb les emocions i sentiments dels altres. Fins aquí molt de llibre … on tinc el problema? Doncs és un fet: Em senta de conya donar un bon cop de puny a la taula!
La IE no deixa de ser doncs una sociabilització de les expressions de les nostres emocions. Els nens, instintivament, mostren les seves emocions en expressions genuínes (rebequeries, agressions, plors, enfadament , …); som el grans qui els ajudem a regular, a canalitzar aquestes emocions en comportament socialment acceptables i adults. Estic d’acord en acompanyar-los en aquest procés; (no té cap sentit anar partint cares o muntant pollastres histèrics per la vida). El que em fa dubtar de comprar tot el pack és la sensació que, en moltes situacions, estem ensenyant a tapar certes emocions, a crear bloquejos emocionals. Així, les emocional se’ns acumulen a dins i molt cops, ens enverinen, anant contra la persona, fent-nos mal.
Crec que els sentiment s’han de viure, s'han canalitzar (estratègicament) però, per damunt de tot, han de sortir i expressar-se.
Guardar-se’ls dins és anar fabricant una bomba que, un bon dia i segurament amb un esdeveniment poc important, acabarà explotant. Es llavors quan agafem la gran depressió i engeguem canvis radicals en les nostres vides. Si la cosa no estalla encara es pitjor; les emocions confinades persisteixen i es (psico)matitzen (úlcera, mal de cap constant, fibromialgia, … )
En el meu cas concret, els canals d’expressió de les meves emocions son els següents:
- Ràbia (o la enveja – que es la ràbia per allò que té l’altre – o qualsevol altre atac contra la meva identitat), tractar-la amb Assertivitat. Es a dir, defensar-me sense atacar, però deixant clar el meu malestar. Jo no m’enfadava mai, però em passava dues setmanes pensant obsessivament en allò que m’havia fet fulano … No havia gestionat la ràbia i em cremava per dins. (Oju! La ràbia de que les coses no surten com jo vull, la canalitzo cap a l’acceptació donat que realment és un sentiment de tristesa.)
- Tristesa: donar consol, compartir, acompanyar empàticament en el procés cap a l’acceptació. Acceptació de que no puc tenir-ho tot, acceptació de les pèrdues, acceptació de que no tot surt com nosaltres volem.
- Por (o ansietat o gelosia – que és la por a perdre l’amor de l’altre): Protecció des de l’anàlisi racional d’aquella por. Per exemple, davant la por a un examen, la meva protecció és estudiar.
- Alegria: Compartir-la, tenir ganes de viure i alimentar la meva autoestima.
- Estimació: Vinculació. Ser capaç d’apropar-me als altres, de manera gradual, sense aclaparar-los i respectant l’espai dels altres. Provar-me que sóc capaç d’establir vincles i relacions gracies i a partir d’aquesta estimació.
En resum, tot un exercici d’auto-coneixement i gestió; uns dies ho porto millor i d’altres m’autoritzo a donar el cop a la taula, seguit d’una disculpa, per descomptat!
Un últim regals pels que heu arribat aquí. El meu bon amic Ivan, sempre involucrat en la meva salut mental, m’ha fet arribar l’article Explotació Remunerada del Borja Vilaseca (El Pais – 14/03/2010). No us el perdeu, especialment si treballeu en consultoria.

Sobreposar-se a l’Empresa Tòxica

La lectura de la entrevista Metamorfosis a la Maite Barón, s’ha ajuntat amb converses diverses al voltat del mateix tema: l'ambient a la feina. Tot plegat m’ha portat a concloure que, realment, creixen i proliferen les empreses tòxiques.
Com pots saber si estàs treballant en una empresa tòxica? Sols has de mirar al teu interior –als teus sentiments– i al teu voltant. Si et veus o veus cares llargues, por, insatisfacció, desconfiança, falta de comunicació, sentiments de que la feina que es fa no té sentit, percepció de que la persona en si no té valor per a la companyia, competència entre companys en comptes de col·laboració, horaris eterns que premien la presencia (=escalfar la cadira, ser-hi) en comptes del compliment d’objectius (=fer), desànim, desmotivació, estrès, malhumorós, bronques i crítiques constants (a tots nivell, cap a la direcció i comandament intermitjos, o entre empleats), decisions orientades en el benefici a curt plac, … doncs preocupat; segurament estàs en una empresa tòxica.
Una empresa tòxica ha malmès la seva “personalitat”, ha perdut la consciencia de la seva cultura, les seves creences i valors, tot allò que promovia determinades conductes i actitud. El pitjor de tot és que el dany té projeccions en ambdós sentits: per un costat l’empresa es centra en ella i deixa de pensar com un sistema –on tot i tothom és important– per lluitar només en sobreviure. Una actitud lògica però altament nociva perquè ataca i es carrega l’ambient, les aportacions els membres que la feien viure … En altre banda, els treballadors que es senten menyspreats i poc valorats, prescindibles, criticats i castigats. Al final, tant una (l’empresa) com els altres (treballadors) perceben que s'atacat la seva identitat.
La identitat ens defineix, és el més important i profund per a qualsevol ésser. Quan ataquem a la identitat d’un ent –ja sigui empresa o persona– aquest deixa de pensar i s’esforça en preservar la seva identitat i per tant, mostra actitud i comportament orientats a fer-se respectar i desfensar-se dels atacs.
Aquesta crisis , ha fet que moltes empreses i molts treballador hagin perdut el nord, s’hagin deixat de respectar i trencat així la simbiosi que els feia ser. Sortit de la crisis requereix d’esforços externs però també interns. És cert que totes dues parts han fet molt per sobreviure – uns trobant maneres de no acomiadar ningú, de treure projectes i ventes de sota les pedres, altres renunciant a pujades de sou merescudes, fent sobre esforços i motivant-se amb l’aire. Ara arriba el moment de fer un pas més enllà, el moment de deixar de treballar aïllat i començar a reconstruïr l’esperit d’equip, les actituds de col·laboració, de confiança, responsabilitat, de compromís, humilitat i coratge que han de treure’ns –des de dins– de la crisis. Com diu la Maite Barón, crear entorns laborals sans, ètics, responsables i sostenibles que aportin valor afegit, motivació i que recuperin la cultura bassada en la confiança i el servei social que, al final, defineix les empreses. Sols llavors haurem vençut, tots plegats, aquesta crisis.