Fomentar la Innovació.

Mai com ara havia tingut tant de sentit la frase “vivim temps de canvi”. Més enllà dels avenços científics i tècnics – ja plenament consolidats en la nostra societat –, la consciència pública clama per un canvi de les estructures polítiques i econòmiques, per solucions sostenibles i ecològiques a llarg termini i, en definitiva per un codi ètic a l’alçada de les espectatives. Aquesta nova concepció del món requereix de pensament fóra de la caixa, d’innovació.

Segurament alguns farem tard per ser “natius innovadors” (com passa amb els “natius digitals”), tot i així convé centrar els esforços en fomentar la curiositat, el pensament crític, la comprensió profunda, les eines d’investigació, reflexió i creativitat, i en definitiva la innovació en els plans d’estudi de futur.

Aquest post mira d'oferir pautes per estimular la mentalitat innovadora.

- Viure l’experiència, passar a l’acció. Un aprenentatge és més que un tema sobre el qual recavar informació i coneixement ja existent; per convertir l’experiència en aprenentatge consolidat es necessita pràctica i acompanyar-se d’una metodologia que garanteixi l’assoliment d’uns objectius.

- Aprendre els conceptes, no els fets. Entendre en profunditat el concepte, la idea estructura el cervell per posar en pràctica les proves i fets que la demostren. La memorització rutinària dels fets no entrena la ment per pensar, només l’omple de dades.

- Oferir el concepte i preparar la persona per trobar solucions. Donar totes les solucions adorm el cervell tant com trobar-se perdut i sense opcions, bloqueja; l’equilibri sovint es troba a mig camí: les instruccions haurien d’alimentar la curiositat i la investigació oberta. Encara que l’aprenentatge de la tècnica precedeix l’art, la necessitat per expressar-se de l’artista sovint inventa noves tècniques…

- Equiparar en importància les habilitats/competències i el coneixement. Competències com el pensament crític, la comunicació, la col·laboració i la creativitat son l’embrió imprescindible per desenvolupar la capacitat d’innovació.

- Fomentar el treball en equip, més que no pas el treball en grup. Convertir un grup en un equip amb pensament col·lectiu requereix de mètodes específics. Un equip desenvolupa característiques i valors propis (com ara: compromís profund i compartit amb el propòsit comú; sentit de pertinença, orgull, lleialtat; igualtat i respecte de tots els membres, sense individualitats; presa de decisions per consens; sentit de responsabilitat compartida en el resultat; lliure participació, comunicació oberta i franca, col·laboració, esperit d’autocrítica…) que genera un resultat superior a la suma de les parts.

- Utilitzar eines i jocs que estimulin el pensament i la creativitat.

- Premiar el descobriment. L’avaluació acadèmica premia el domini de la informació coneguda per sobre de la innovació i la creació; cal destacar les solucions enginyoses, diferents o més enllà del manual.

-  Crear espais per a la reflexió. Rumiar consolida l’aprenentatge, estimula el pensament més profund i la comprensió.

Practicar la innovació requereix d’acció i capacitat d’encaixar el fracàs i els resultats difusos, la valentia per persistir i per fer autocrítica. Les recompenses de practicar-la inclouen experiències noves, emocions, divertiment, compromís, passió i descobriment dels propis recursos.

Bibliografia

Project Based Learning Design and Coaching Guide: Expert Tools for Innovation and Inquiry for K-12 Educators by Thom Markhan

Big Thing by David V. Loertscher

Gamestorming by Dave Grave

Beyond Words by Milly Sonnerman

Concept-Based Curriculum and Instruction for the Thinking Classroom by H. Lynn Erickson.

Interpretacions subtils i altres al·lucinacions...

Allò que no ets capaç d'acceptar és l'única causa del teu sofriment. Pateixes perquè no acceptes el que et va passant al llarg de la vida i perquè el teu ego et fa creure que pots canviar la realitat externa per adequar-la als propis desitjos i necessitats egoistes i egocèntrics. Però la veritat és que l'única cosa que sí pots canviar és la interpretació que fas dels esdeveniments en si, coneixent i comprenent com funciona la teva ment. Si la interpretació del fet et reporta sofriment és que actues mogut per la ignorància; si et deixa pau interior o et porta harmonia i satisfacció, no hi ha dubte que actues mogut per la saviesa. Davant el sofriment, la por, la tristesa o l'angoixa, fes-te una sola pregunta: què és el que no estic acceptant? La resposta et farà comprendre que la limitació que origina totes aquestes desagradables reaccions està en la teva pròpia ment i en cap altra lloc. En realitat, ningú pot fer-te mal: el teu ego és el que et fa reaccionar automàtica i negativament davant el que passa, et diuen o et fan. El teu ego és l'únic responsable del teu malestar interior, per molt que t'esforcis en buscar culpables fora de tu mateix. Quan comproves la veracitat d'aquestes afirmacions a través de la teva experiència personal, deixes d'intentar canviar la realitat externa per acomodar-la a les exigències del teu ego i comences a treballar sobre la teva realitat interna per aprendre a acceptar-la tal com és. A partir de llavors comprens que has vingut al món a aprendre a ser feliç per tu mateix i per acceptar i estimar els altres tal com són. Aquest és l'anomenat camí espiritual. 

Reflexió de Gerardo Schmedling Torres (Colombia 1946 – 2004) 

Filòsof, Humanista i Sociòleg.

Una mà al final de cada braç

Una emoció concreta sembla repetir-se amb assiduïtat en les converses amb col·legues. Es tracta d’un sentiment expressat en diverses situacions i per diverses persones però sempre amb un mateix rerefons: el sentiment de pèrdua d’eficàcia personal i en conseqüència, l’autoestima castigada.

Els professionals que encara conserven la feina contemplen l’escenari actual amb por i la respiració continguda, mentre desitgen que tot acabi aviat. Els aturats la veuen amb autèntic neguit, molts amb desesperació. La majoria s’han preocupat d’atresorar estudis universitaris, màsters i molts anys d’experiència a les espatlles. Propietaris d’un talent que ha deixat de ser una garantia i jugadors involuntaris de la ruleta de la mala fortuna. També hi ha joves amb ganes de menjar-se el món, amb un currículum estimat en milers d’euros i que no troben l’oportunitat de provar la seva vàlua.

Tots ells transmeten aquest sentiment de pèrdua d’eficàcia, de ferida en l’autoestima.

L’aspecte que més preocupa de la qüestió – deixant de banda la vergonya social de malbaratar tot aquest talent – és que moltes d’aquestes persones comencen a creure’s realment que no valen res i, des d’aquest punt de partida, remuntar la situació es torna extremadament difícil: fa massa pujada.

Les exigències del nostres dies (iniciativa, creativitat, emprenedoria i – com diria el Quim Monzó – la “maleïda reinvenció”) exigeixen persones ben centrades i amb sana autoestima. Però també demana d’organitzacions amb valors i principis més enllà dels purament econòmics, amb valors i principis socials. Entitats disposades a ser creatives, emprenedores i a reinventar-se en aquest aspecte social. Altrament tot plegat es torna un despropòsit: creem talent i després el menyspreem. La situació de crisi ha fet més visible aquest problema que ja existia abans.

Quan miro d’afegir el meu gra de sorra, em sento impotent. Parlar des de la comoditat d’un plat garantit a taula trivialitza molt la visió… Com deia Maslow, les necessitats bàsiques van primer. Dissortadament tot plegat, sembla no preocupar ningú. Les paraules de l’actriu Katherin Hepburn em ressonen al cap: “Vols una mà que t’ajudi? En tens una la final del cada braç.” Trist i desolador.

Jo contra Mi Mateix

Ahir les paraules “no ens valorem prou” estaven anotades a la pissarra al recollir la sala. No les vaig esborrar: convidaven a la reflexió.

Abans de sortir, me les vaig tornar a mirar. La frase contenia una generalització: ningú no pot saber com es valora tothom i, a més, algú podria sentir-se acusat de valorar-se poc. Vaig optar per personalitzar-la. L’afirmació va quedar en “Jo no em valoro prou”. Encara li mancava concreció (en quines situacions no em valoro prou?) però així va quedar.

L’expressió “jo no em valoro prou” recull l’essència que va motivar el taller “Aprèn a estimar-te”.

De tots els judicis que una persona fa a la vida (i en fa molts), el més important és el que fa de si mateixa. Perquè l’autoestima no és més que això: el judici completament subjectiu que faig de mi mateix. Però la manera com realitzo l’exercici és tant important com l’autoavaluació és ella mateixa.

La definició, enganyosament senzilla, amaga trampes que expliquen moltes de les coses de l’autoestima. Per començar, els criteris o paràmetres en consideració són únics i diferent en cada persona. Els escullo d’acord amb les aspiracions i trets de la pròpia personalitat. Traduït a llenguatge planer: els criteris més extensos i estrictes possibles per a cadascú.

Convé doncs prendre consciència del fet que no existeix pitjor jutge que Jo contra Mi Mateix. L’acarnissament d’un jutge intransigent que vulnera tots els drets humans!

En idèntiques condicions a les que s’imposa la pròpia persona, cap altre ésser humà passaria les proves. Clar que als altres no se’l jutja amb tanta duresa, què pensarien?

Però suposant que algun valent s’hi sotmetés, sortiria per potes a l’entrega de resultats: Les recriminacions amb què la nota final és analitzada enfonsarien el més fort!

Per tant, un tema clau de treballar l’autoestima és aprendre a gestionar la tendència a jutjar la pròpia persona amb excessiva duresa, molt més enllà del que seria raonable.

I tu? T’ha aturat a pensar amb quins paràmetres i amb quina rigidesa valores la teva persona?

Prou de gurús i d’altres venedors de píndoles màgiques

La situació actual ens exigeix comportaments límit alhora que la por de veure alterada la fràgil realitat professional ens paralitza. La combinació de lluita constant i d’inseguretat creixent ja té conseqüències palpables en l’autoestima d’aquesta societat. Quatre anys de crisi han produït una profunda ferida emocional que, malauradament, es menysté.

Mentre molts s’esforcen per sobreviure i continuar avançant, sorgeixen con xampinyons venedors de xarops màgics que ho curen tot. Aquests personatges cada cop més habituals amb missatges estereotipats com ara “ens cal ser innovadors”, “hem de recuperar l’esperit creatiu” o “necessitem gent emprenedora”, haurien d’activar totes les alertes! Inevitablement, el cervell, asfixiat i esgotat per tanta exigència de millora, es pregunta desesperat què se suposa que ha de fer, i com; per on començar i especialment, qui lidera aquest idíl·lic camí.

Aquests eslògans acaben sonant buïts! Acabem desconnectant del discurs i fent la feina com sempre l’hem feta – tot i sospitar que potser hi ha maneres més efectives de funcionar que la boira no ens deixa veure…

Tots estem una mica farts de tanta teoria i paraules de gurús que parlen del canvi però que no el practiquen; tanta conferència, tant discurs maco i memoritzat, al final, ratlla, cansa, avorreix… Sabem que ha arribat l’hora de passar a l’acció! I també que l’acció és cosa nostra! Però actuar passa per concretar les consignes que ens repeteixen amb tant convenciment; deixar a banda el llibre d’autoajuda ple de consells d’aspecte fàcil i realització impossible i començar a definir el pla d’acció per convertir les paraules en realitats!

Continuar venent fum i il·lusions ja no té públic. Ara cal una mica de seriositat i de propostes específiques on aplicar l’esforç de les persones. En definitiva: menys gurús i més líders compromesos.

Taller de creixement personal: Aprèn a estimar-te!

La mirada-judici que fem de nosaltres mateixos és vital per l’equilibri psicològic.

Malauradament no existeixen paràmetres de valoració objectius i l’autovaloració esdevé totalment subjectiva.

Quan aquesta avaluació és positiva, ens permet actuar amb eficàcia, sentir-nos a gust i fer front a les dificultats quotidianes. Però quan és negativa, afecta profundament la nostra vida.

Al llarg de 9 sessions explorarem com em relaciono amb mi mateix, amb els altres i amb l'acció. A través de la reflexió, els jocs i les experiències compartides buscarem vies adient per millorar l'autoestima.

Casal de barri Poblenou

Dilluns de 19:15 a 20:45

Inici: Dilluns 1-Oct 2012

El preu del curs és 45€.

Si esteu interessats en el curs, contacteu-me i us en donaré tot els detalls.

gemma@nafria.com

Estergint Lilith

En el debat després de la meva conferència Comunicar en Femení, un dels assistents em va etiquetar de “feminista”. Malauradament no m’he guanyat el dret del títol de feminista; M’hagués agradat sortir al carrer a cremar sostenidors i lluitar pel dret al vot… però vaig néixer tard i tot això del que gaudeixo (sovint sense valorar-ho) ja m’ho vaig trobar fet.
Amb tristor observo com el terme “feminista” està terriblement deteriorat avui dia… Una pena! Destruïm i malparlem del nostre passat, en comptes de sentir-nos orgulloses …

Deu ser per aquests sentiment que, fa uns dies, Lilith ha decidit aparèixer i ocupar els meus pensaments… Vol justícia, netejar la seva imatge massa castigada històricament.

Com tots el mites, les referències de Lilith són moltes i confoses…

Segons descriu el llibre del Gènesi, Yavhè (Déu) va crear Adam i Lilith del mateix fang, iguals. Ambdós vivien com parella a l’Eden fins que Lilith va veure clar que Adam era un calçasses (com més tard es va provar amb el tema de la poma) i el va abandonar. Llavors, Adam va plorar a Deu qui li feu Eva (aquest cop no igual a ell) a partir d’una costella. Lilith va gaudir de la vida amb l’arcangel Samael, personatge important del setè cel, i ésser amb tant poder personal com ella.

Eva va passar a ser la “dona bona”, sumisa, obedient al seu company, cuidadora de la llar i de la tradició; i Lilith es va convertir en la dona seductora, luxuriosa, independent, inconformista, amb iniciativa, mestressa de la seva llibertat sexual, lliure i poderosa.
Per descomptat, aquesta és la meva versió! La tradició opta per tapar la existència de Lilith i, quan no pot amagar-la, apareix com la representació de totes les pors i dimonis femenins (dolenta, manipuladora, assassina de nens, xucladora de sang, lladre de semen, diablessa…).

El món és ple d’Eves i Liliths; Tothom té dret a fer el seu camí, respectant el camí dels altres des de la tolerància. En això consisteix el “feminisme”, en tenir les opcions i la llibertat d’escollir des de la pròpia voluntat. És el que explicava divendres a la conferència i el que realment amaga per a mi el terme “igualtat”.

P.D. I no, no estic a favor de les paritats ni dels percentatges de dones als partits o als alts càrrecs; el criteri hauria de ser els mèrits personals, els tinguin ell o elles.

Gestió de Conflictes - Curs

El proper 2 de maig començo un meu taller de gestió de conflictes.

Es tracta d'un curs pràctic pensat identificar les situacions de conflicte i per donar-nos eines per gestionar-los millor.

Són 8 sessions els dilluns de 19:30 a 21:00. El preu del curs és 40€.

Si esteu interessats en el curs, contacteu-me i us en donaré tot els detalls.

gemma@nafria.com

Elogiant la feina ben feta

Tots fem bons propòsits cada principi d’any; els més optimistes inclús els repetim al setembre… Quants dies mantenim els nous propòsits? Les estadístiques mostren que uns 24 dies… Com pot ser?
Canviar un hàbit o un comportament exigeix un gran esforç; requereix de tres coses: voluntat de canvi, actitud positiva i un bon pla de seguiment.
Vivim en una cultura que tendeix accentuar els aspectes negatius, les equivocacions, els errors, les mancances… Els nostres pares ens renyaven quan fèiem quelcom malament; fer-ho bé era el que s’esperava de nosaltres i, per tant, no hi havia elogis per fer les coses bé! Tot això va crear en nosaltres una programació negativa que ens limita terriblement i que ens fa fer coses buscant la aprovació dels altres. I encara més greu: no som capaços de rebre un feedback positiu quan es presenta; ens incomoda!

No és hora de canviar? de modificar aquest comportament amb el nostres fill, els nostres subordinats i/o aprenents?

Elogiar els altres quan fan bé les coses, alimenta la seva confiança i els ajuda a triomfar. Potenciar el costat positiu transmet entusiasme i motiva els altres a fer més i millor. No és fantàstic sorprendre els altres fent bé les coses? Un elogi pot donar el impuls inicial necessari per fer un gran pas, pot canviar-ho tot!

Per promoure el canvi de comportament en els altres és essencial comptar amb un bon pla de seguiment. Què tal reunir-nos durant 15 minuts cada 15 dies amb cadascuna de les persones al nostre càrrec directe? Aquest senzill plantejament faria que, al cap de l’any, haguéssim compartit 24 hores i mitja amb cada subordinat. Per ser profitós, ell/ella hauria de definir de què vol parlar: pot decidir parlar de les seus objectius i de quina ajuda necessita de nosaltres – si en necessita cap – o pot decidir parlar de golf! És el seu temps; la reunió és seva!
La nostra feina és donar suport i confiança; i recordar que, quan mostrem confiança, tot canvia!

El Principi de Pareto (o llei 80/20)

Preparant una conferència sobre el tema “gestió efectiva del temps”, he recuperat una dada curiosa que s’ha provat real a la pràctica: el 20% de les nostres accions, resulten en el 80% dels nostres assoliments. És a dir, si ens esforcem en identificar el 20% de les nostres tasques importants, les marquem i treballem com prioritàries, aconseguirem els 80% dels nostres objectius; tot plegat amb un desgast molt raonable.
És la anomenada llei 80/20 o principi de Pareto desenvolupat per Joseph M. Juran.
Una regla molt simple que malauradament tendim a oblidar, fins a trobar-nos colgats de merda. Jo la primera: quant cops no m’he trobat fent feines que no serveixen per res!
Per fer-ho simple: cal un pla de tasques a fer. S’inicia fent la llista de totes les tasques que tenim. Acte seguit les classifiquem per importància i urgència (per ubicar-les en el quadrant corresponent de la matriu de gestió del temps – un repàs a “els 7 hàbits de la gent altament efectiva” de Stephen R. Covey pot ajudar-vos en aquesta tasca) i un cop fet així, concentrem els nostres esforços en les tasques realment prioritàries (= importants i no urgents).

I que passa amb les tasques importants i urgents? Doncs que seguint aquest plantejament de gestió de tasques, no n’hauríem de tenir! (al menys a la llarga)

Altre cosa és la gestió dels imprevistos o marrons … per fer front als “browns” els millor és analitzar-los amb serenitat i mirar de trobar el seu millor encaix dins del nostre planning d’activitats, sempre mirant de desplaçar tasques poc prioritàries alhora de fer cabuda a les noves urgències. També és útil preguntar-se per qui és la urgència; us sorprendrà descobrir com la falta de gestió de temps d’altres persones afecta a la vostra vida. Potser podeu animar-los a gestionar millor les seves tasques… Tot un repte per facilitar la vida de tots, oi?

Innovació o "anar on no ha anat mai ningú"

Últimament la paraula innovació ha fet niu a casa meva. No, no estic redecorant, ni m'he tornat més trekkie del habitual! És més aviat una revolució interna que tot just comença dins meu. No crec en les casualitats; alguna raó fa que els esdeveniment s’ajuntin davant nostre per lliurar-nos un missatge… Altre cosa és estar per escoltar-lo.
Aquest cop estic alerta i toca escriure sobre innovació.
Recentment he assistit a dues presentacions (Els valors de la innovació a l’empresa del Fran Ponti i Innovació en acció del Jay Rao), han caigut a les mans llibres relacionats amb maneres diferents d’enfocar a les coses (El 6 barrets per pensar de Eduard deBono, NoMiedo de Pilar Jericó, Introducció al Focussing de Lluis López) i la feina em convida a avançar en aquesta línia (Mango, N-Espais, Apple, Programari Lliure).

Tots aquells que estem en contacte amb el món empresarial, fa temps que percebem quelcom a l’aire, una remor a l’ambient, un crit encara subtil però creixent ferm que s’expandeix, llums d’altres colors… Volem un canvi. Les persones ja no ens movem només pels diners; volem més! Volem somriure, gaudir amb el que fem, ser-ne part. Necessitem organitzacions més divertides, diferents, que desafiïn els convencionalismes, que persegueixin els seus valors d’altres maneres, més participatives, més connectades amb les passions humanes; empreses que ens motivin, que ens il·lusionin, que en convidin a millorar i a créixer (en comptes de manipular-nos des de la por).

No t’agradaria treballar en entorn que et deixes temps per explotar (treballar) i temps per explorar (pensar, recollir idees, aprendre…)?

Una empresa que penses diferent, que et premies per pensar diferent?

Totes aquestes inquietuds apunten cap a un canvi cultural dins les empreses, cap a la necessitat de fer un pas endavant. Sols algunes organitzacions avantguardistes ja han identificat i iniciat aquest camí. On és la teva?

Però com qualsevol canvi, aquest només té sentit si afecte també a les persones, als individus. Els nous escenaris demanen “mirar fora de la nostre capça” (com deia el Jay Rao), “actuar i aprendre pel camí; celebrar el fracàs com un aprenentatge més”; “trobar l’equilibri – trencat de fa tant – entre el nostres dos cervells: l’esquerra lògic, racional i el dret emocional, imaginatiu”.

Resumit en curt: adquirir la cultura i les actituds de la innovació.

Les actituds de la innovació passen per las disrupció (= trencar amb les normes habituals. Ex. Circ de Soleil), l’atreviment (=assumir riscos sense saltar pel barranc), la provocació (Com m’agrada aquesta! ex. Desigual i les seves campanyes Kiss Tour, Vine en Roba Interior), tenir valentia (per fer coses que no estan a l’abast de tothom. Ex. Gore-tex i la seva estructura sense caps), buscar la col·laboració (la cooperació en comptes de la competició; en captar i cuidar el talent i/o associar-nos amb el millors. Ex. L’Ipod: un invent d’un tècnic de Phillips, Tony Fadell que, ignorat a la seva companyia, va portar la idea a Steve Jobs), en emocionar (i arribar a les persones, tocar-les, il·lusionar-les. Ex. Màquina expedidora de gelats de Unilever & SapientNitro que només et dona el gelat si somrius sincerament! L’enginy detecta si el somriure és fingit o real!), en despertar la nostra imaginació per mirar als nous reptes, a les noves oportunitats de forma diferent, transgressora (ex. Kukuxumusu).

Tot plegat obre un món de possibilitats i sorpreses que jo em no vull perdre.

Regala'm feedback

La majoria de la gent vol fer bé les coses i que se’l reconegui el seu treball; tothom vol saber com fer millor la seva feina i com ser millors professionals.
Aquesta voluntat de millora continua porta les persones a demanar, a esperar el nostre feedback objectiu, honest, just i útil; un feedback constructiu.
El feedback és una habilitat interpersonal (com l’assertivitat o l’empatia).
L’objectiu del feedback és proporcionar informació que contribueixi a la millorar l’altre en situacions concretes.

Un feedback ha de complir les següents característiques:
1. Trobar i escollir el moment adequat.
El feedback s’ha de donar quan ambdues parts encara recorden els fets.
Com a regla general, els elogis sempre es fan en públic i les “crítiques” sempre en privat.
A no ser que siguem uns experts en assertivitat, mai donar un feedback en calent – quan estem molestós o ferits. És millor esperar a estar fred i calmat.
Es poden fer servir frases com “et sembla que ho parlem en un altre moment/en privat” per trobar el millor moment de parlar.
2. Triar les paraules
Com es diuen les coses té un gran impacte en el receptor i pot crear un ambient amistós o totalment hostil. S’ha de considerar el llenguatge verbal i també el no verbal (to de veu, gestos, postura, expressió facial…).
Per tant, cal preparar el feedback amb antelació i ser “impecable” amb les paraules.
3. Centrar-se en els fets observables, deixant opinions, interpretacions, avaluacions o judicis a banda.
Oferir descripcions objectives del que va passar i, si de cas, expressar com et vas sentir tu, personalment. Deixar al receptor que utilitzi la informació com cregui oportú i apropiat.
(ex. “Que les taules no estiguin col·locades endarrereix el començament de la classe”).
Tenir en compte que, un judici de valor sempre es basa en els teus valors!
4. El feedback s’ha de dirigir al comportament (als fets) i mai a la persona.
És imprescindible separar el “problema” de la persona.
Ex. “Em vaig sentir malament per què les taules no estaven col·locades” vs “Tu no vas col·locar les taules”. Quina resposta motiven en el receptor?
Els comentaris referits a la persona, normalment la posen a la defensiva. Una persona a la defensiva ja no escolta, sols es defensa o justifica.
5. Fer servir frases en primera persona per expressar el que sents.
Ex. “Em molesta aquesta determinada conducta” ← Frase oberta al diàleg vs. “Alguns trobem que la teva conducta ens enfada i molesta” que genera conflicte.
6. Ser específic i evitar generalitzacions.
Ex. “Sempre estàs interrompent” vs “En la reunió de dijous quan presentava la situació, em vaig sentir interromput amb el teu comentari”.
7. Ser equilibrat: incloure aspectes positius i no limitar el feedback als aspectes negatius.
Aprofitar per ressaltar els aspectes positius del comportament de la persona i reconèixer amb sinceritat la seva contribució, donant exemples concrets i específics de l’impacte positiu de la seva feina. Deixar que l’altre sàpiga la seva vàlua o la nostra confiança en les seves capacitat, situa el receptor en un estat adient per escoltar i/o aportar propostes de millora.
8. Compartir informació més que donar consell.
Donar consell – quan no s’ha demanat – ens posem en una posició de superioritat que (normalment) fereix el receptor.
9. Comprovar que s’ha entès l’interès i la intenció.
10. Col·laborar i/o deixar espai al receptor….
Una solució o proposta aportada per un mateix sempre és més acceptada que una externa o imposada. Deixar espai a l’altre per tal que defineixi el seu propi camí, té com a conseqüència un major compromís.
Així, és útil assenyalar el “problema”, sense proporcionar cap solució concreta i convidant l’altre a participar (ex. Com ho veus? Què hauríem de fer?).
Cal entendre que, aquesta opció sols és vàlida i funciona amb interlocutors capacitats. Altrament cal col·laborar en trobar una solució que sigui acceptable per ambdues parts.
D’altre banda, és important tenir una actitud oberta; quan es ressalta una conducta que no ens agrada o s’expressen expectatives de com haurien de ser les coses, l’altre persona s’ha de sentir lliure d’acceptar, negar o fer una contraproposta.

Tan de bo el post d'avui us doni eines per afrontar millor la propera oportunitat de regalar feedback que visqueu; no la desaprofiteu!

Converses virtuals... Hikikomori?

Tenir l’oportunitat de gaudir més dels meus àmbits personal i familiar és una de les raons principals que defineixen el meu nou estil de vida; Assignar a l’àmbit professional l’espai i temps que mereix en la meva escala personal de valors i prioritats ha estat tot un repte que encara em cal polir.

Fa uns dies vaig compartir un sopar molt agradable amb amics i coneguts. A la taula teníem dues adolescents de 15 anys que són amigues i han jugat juntes des de petites. Sent com són dues noies força despertes i divertides, em va sorprendre que no participessin de cap de les converses de la taula; Després d’un parell d’intents fallits, vaig considerar legítim que les nostres converses ja no les interessessin. El més desconcertant és que no van intercanviar ni una sola paraula entre elles! Les dues hores llargues del sopar les van dedicar exclusivament als respectius telèfons mòbils… Dies més tard, parlant amb una d’elles – que vaig arraconar imprevistament desconnectada – vaig saber que sí havien “parlar”, sols que ho feien per missatges! (SMS o chat a l’Skype)

La situació mereix una reflexió llarga i reposada que deixo a cadascú de vosaltres.

Estem creant candidats al Hikikomori? Un 10% dels joves (nois, principalment) al Japó pateixen aquesta inadaptació social i viuen totalment aïllats...

Tot i entendre la utilitat i les opcions de les noves tecnologies en determinats contextes, personalment prefereixo continuar gaudint de les converses tradicionals. Un gest que s’escapa, un somriure sincer, una mirada que t’acarona l’ànima, un to que contradiu l’afirmació dels teus llavis són riqueces que, ara per ara, no em ve de gust perdre.

És cert que mai no m’havia parat a pensar en l’efecte que causo quan m’absorbeix quelcom “inaplaçable” (segur?) de meu mòbil, del correu, d’internet… La gestió d’aquests moments d’evasió és un espai de millora personal.

IF… (RUDYARD KIPLING)

Quan vols expressar quelcom difícil, profund i trobes, de sobte, que algú altre ja ho ha fet i a més, amb una exactitud i una mestria dolorosament impactants, no pot sinó baixar el cap, admirar i, modestament, donar les gracies i aspirar a ser millor.

Si

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin, 

si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments; 

si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe

i tractar igual aquests dos impostors;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit, 

tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis, 

o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, 

i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys 

i jugar-te-la tota a una sola carta,

i perdre, i recomençar de zero un altre cop 

sense dir mai res del que has perdut; 

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons 

a servir-te quan ja no són, com eren, forts, 

per resistir quan en tu ja no hi ha res

llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós, 

o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, 

si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; 

si pots omplir el minut que no perdona 

amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, 

teva és la Terra i tot el que ella té 

i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

RUDYARD KIPLING
(Bombai, 1865 – Londres, 1936) Traducció de Francesc Parcerisas

A Tale Of Two Brains

Acaba l’any i és moment de bons propòsits. M’encanten els “bons propòsits”; són pensament positiu a dojo, caient a raig sobre el buit de la disbauxa d’aquests dies… Desaprofitats! Així que, aquest vegada he decidit deixar l’any ben tancat i anotar-los tots amb l’esperança de no perdre consciencia d’aquesta abundància de bones intencions i nous projectes.
Queda pendent doncs la constància per anar resseguint els temes amb viu interès… Tasca gens fàcil però motivadora.

Nois i noies, moltes gràcies per seguir-me tot aquest any. Us desitjo una bona entrada al 2011, plena de coses bones que us omplin el cor.

Un regal d’última hora: una conferència genial del Mark Gungor sobre les diferencies en el cervell entre homes i dones: A Tale Of Two Brains.

Somriu i respira

“Somriu i respira” és un dels millors consells que m’han donat mai. Dues petites accions que, combinades, son una eina poderosíssima per fer front a situacions difícils o a una audiència expectant. Somriure i respirar són coses faig des de petita, per intuïció, sense pensar. Suposo que us passa el mateix, oi?
Sóc una persona força riallera. M’agrada la meva vida, la família que hem construït i els amics que he trobat. Amb aquests tresors és fàcil somriure!

En relació a respirar, he descobert que respirar és molt més que omplir i buidar el pulmons…
Qualsevol emoció que vivim afecta la nostra respiració; el llenguatge està ple d’expressions que ho proven: “sentia que m’ofegava”, “se’m va tallar la respiració”, “vaig contenir la respiració”.

Si respirar és tan important, per què vivim allunats de la nostra respiració?
En la nostra cultura hem cregut sempre que respirar es limita a la caixa toràcica. Però, en una bona respiració participen quatre zones: el ventre (o zona abdominal), el tòrax, la zona lumbar i la zona clavicular. Quan es respira bé, totes quatre zones treballen.

La respiració té quatre fases: Inspiració, apnea d’inspiració, expiració i apnea d’expiració. Si el temps de inspiració és X, el temps d’expiració hauria d’ésser el doble del temps d’inspiració; amb dues petites apnees (= bloqueig de la respiració) entre elles.
Hi ha respiracions addients per diferents situacions.
- La respiració profunda és purificadora i molt recomanable de bon matí, abans de qualsevol situació que ens generi tensió, estrès o en els canvis de feina. Consisteix en buidar el pulmons per la boca i en fer una inspiració nasal començant per les zones abdominal i lumbar, per seguir amb les zones toràcica i clavicular. Conteu durant la inspiració per conèixer X. Feu una petita pausa (apnea d’inspiració) i expulseu l’aire per la boca mirant de allargar fins 2X. No repetiu aquesta respiració més de 3 o 4 vegades o hiperventilareu
- La respiració conscient consisteix en prestar-li atenció a com respirem. És una respiració nasal – tan en la inspiració com en la expiració. Exercitar la respiració conscient ens ajuda a centrar-nos, a concentrar-nos, a calmar-nos.

Tot plegat no es tracta de convertir-nos en “atletes de la respiració”, sinó en saber respirar. Respirar correctament és una excel·lent economia respiratòria i en ajuda a millorar la nostra oxigenació.
Si mireu un nen dormint, veureu que respiren correctament… En quin moment ens oblidem de respirar a pulmó? Us convido a dedicar 5 minuts al dia a respirar; comenceu amb respiració profunda i continueu amb respiració conscient. 5 minuts i un bon somriure; tot un regal!

L’art d’estar arrelant…

Després d’escoltar el meu discurs massa accelerat, la Glòria Oliver em diu amb molt d’afecte, que se’m veu impacient i que hauria de cultivar la paciència.
Com sempre que em fan un regal (feedback), he dedicat una estona a reflexionar sobre el tema i voldria compartir part del camí amb vosaltres.
La paciència és una qualitat, una virtut: la capacitat de saber esperar, amb calma i sense plànyer, una cosa que tarda.
Vivim temps de disbauxa que premien i exalcen la velocitat i la immediatesa, les solucions rapides i els triomfs sobtats; volem les coses per a ja! Tot és urgent, sempre fem tard, ens falta el temps. Caminem ràpid, ens trepitgem parlant, ens molesta esperar o inclús ens fa explotar d’ira (especialment al cotxe).
Per caràcter, alguns patim una afectació extrema: acabem les frases dels altres, els hi trèiem les coses de les mans dient “dona’m o no enllestirem mai” i, al explicar alguna cosa, ens mengem paraules i ens enutgem quan no ens entenen; no tolerem la ineficiència o el ritme més pausat dels altres; esbufeguem, empenyem i ens queixem fins l’esgotament físic o la frustració total.

Si considerem que el nostre comportament reflecteix el nostre benestar intern…
I que, quan estem bé, a gust, no tindríem pressa per moure’ns …
Què ens porta a actuar així? Quina pressa tenim? On volem ser? Què ens falta que ens impedeix fruir d’aquest moment?

Ens hem oblidar de gaudir del moment, dels present!
Massa sovint volem estar allà (al futur) quan realment estem aquí (al present).
La senyora del súper no trobarà abans els dos cèntims al moneder pel martelleig del meu peu; el camió aturat no descarregarà més ràpid degut a la meva ensordidora botzina, aquell vell conductor no trobarà la tercera sota la fogonada de les meves llargues… Resignat, cada procés, cada esdeveniment té el seu propi ritme i no hi podem influir! És tracta d’un desgast inútil que perjudicial seriosament la nostra salut emocional…

No podem canviar allò que succeeix, però si podem modificar la nostra actitud.
Què passaria si provéssim a tenir una actitud més constructiva? Respirar profundament, cantar i somriure, pensar coses agradables que ens omplin… el temps de espera seria el mateix però segur que ens sentiríem millor.

En els objectius personals a llarg plac, la gestió de la paciència és encara més necessària. Diuen que la llavor del bambú japonès, un cop plantada, adobada i regada, no fa res en 7 anys. 7 llargs anys! Molts tiraríem la tovallola! El setè any, el bambú creix 30 metres en 6 setmanes! En aparença no feia res, la realitat és que ha tardat 7 anys i 6 setmanes en desenvolupar-se, en complertar un complexe sistema d’arrels per sostenir el seu espectacular creixement! Penso que l’èxit és el resultat del creixement intern i en conseqüència, requereix temps, perseverança i paciència per saber superar la frustració de pensar que no succeeix res, per saber esperar el moment adequat, per arrelar.

Busca el més vital …

Vivim en una societat que ens confon, que ens fa creure que necessitem coses o situacions que, moltes vegades ni tan sols ens havíem plantejat. Tenir les nostres prioritats clares , conèixer allò que és realment vital per nosaltres evita que ens perdem entre tanta confusió.
Què és realment vital per tu?

La vida ens porta situacions i gairebé sempre cada situació ve acompanyada d’un “sobre sorpresa”. És el sobre de l’aprenentatge, del creixement personal, del aprofitament de l’experiència. Ens atrevim a obrir-lo?

Més allà del Carpe Diem (del viure la vida, el moment sense més preocupacions), us proposo l’exercici de redactar la llista d’aspectes vitals personals. Què vull? Què li dona sentit a la meva vida? Quin és el meu potencial a desenvolupar, allò que em porta a somriure i a gaudir la vida?

Aquest coneixement ens ha de permetre viure la vida amb percepció del moment. Des d’aquest enfocament, estem atents a les diferents opcions que se'ns presenten i podem escollir adequadament aquelles que ens ajuden a fer camí cap els nostres objectius, trobant el nostre equilibri.
Sovint caiem en el conformisme o en persecució de la utopia que ens consumeix. Buscar l’equilibri passa per acceptar, adaptar-nos, ser flexibles, intervenir amb assertivitat en allò que paga la pena, que s’alinea amb els nostres propòsits vitals.
L’equilibri present és la porta oberta a un equilibri futur, i així, tenir més a prop cada dia els nostres somnis, les nostres il·lusions, la nostra meta o raó de ser.

Però que ningú pateixi … Tenim tota una vida per davant.

Potser penses que hi haurà algun moment millor que ara mateix per canviar la teva vida? Per començar a conèixer-te millor? Per iniciar el camí cap allà on realment vols anar?

Dos llops viuen dins meu …

Un dels aprenentatges més útils de la intel·ligència emocional és que cadascú de nosaltres és arquitecte del seu cervell i per tant, capaç de construir les seves emocions.
La por és sols d’una emoció més de les moltes que viuen a la nostre ment. Tots tenim por, tots vivim quotidianament fent front als nostres temors: por al rebuig, por al fracàs, por a la pèrdua, por al canvi o por a no sobreviure. Sigui quina sigui la nostra por, tots en tenim una – o més. Els herois, els valents no viuen al marge de la por; simplement continuen endavant, han aprés a gestionar-la, a comprometre’s més enllà d’ells mateixos.
No tenim el do de la premonició; no sabem què passarà en el nostre futur. Si considerem que només el 8% de les nostres pors es faran realitat, no us sembla absurd trobar-nos bloquejats per temors que segurament mai es materialitzaran?
La por és una trampa mortal pel nostre potencial, per allò que podríem arribar a ser; conèixer-la ens permet mirar-la cara a cara.
La por sempre va lligada a la pèrdua de quelcom que apreciem. Així que, quan sentim que ens envaeix aquest fantasma, què tal si ens qüestionéssim què és el que temim por de perdre? (l’amor d’algú, la seguretat de la meva feina/posició, el meu benestar, …)

La por no és necessàriament dolenta: hi ha pors tòxiques (que ens paralitzen) i pors sanes (com la prudència). La por que ens fa fugir d’un perill imminent – com trobar una serp al bany – és una por sana i necessària, que ens ha permet sobreviure com especie.



Un vell avi indi explicava als seus néts que, dins seu, hi vivien dos llop: el llop de la por i el llop de l’autoestima i el valor. “Aquest dos llops estan en lluita constant al meu cap” – els deia – “Quin creieu que guanyarà?”. Els seus néts se’l miràvem sense saber què respondre. Finalment el savi ancià va sentenciar: “Doncs aquell que jo decideixi alimentar”.

Som arquitectes del nostre cervell. Acceptar la por és acceptar la nostra pròpia fragilitat, és cert. Però també és el primer pas necessari i imprescindible per començar a caminar amb confiança i seguretat cap els nostres objectius.

Per saber més sobre la por i com afrontar-la, us recomano la Pilar Jericó i els seus llibres: No miedo (2006) y Heroes cotidianos (2009).

PNL i la percepció de l’entorn

Aquests darrers mesos he llegit, compartit algunes sessions de treball i moltes converses sobre PNL (o Programació NeuroLingüística); És difícil de fer un bon resum on tants altres han escrit centenars (alguns milers) de pàgines … però de què està feta la vida sinó de petits reptes?

Estareu tots d’acord amb mi que l’entorn influeix el nostre estat d’ànim. El que potser requereix un pas més enllà és reconèixer que, davant una mateixa situació (entorn), el nostres pensaments – creences, coneixements, experiències, pors, etc. – en porten a tenir percepcions totalment subjectives d’aquella realitat. El que som ens fa fixar-nos en determinades sensacions, desperta emocions específiques i, conseqüentment, ens alimenta sentiments diferents.
Tenir consciència del meu entorn i saber identificar com aquest m’influencia a mi, específicament, em permet crear l’espai necessari per poder potenciar les situacions que em creen bon rotllo i eliminar i/o minimitzar aquelles altres que em molesten.
D’això mateix va la PNL; d’aprendre a conèixer-me millor, d'aprendre a ordenar els meus pensaments de manera que el meu llenguatge i les meves accions treballin a favor meu, a favor del meu benestar.
Quan comences aquest camí per les premisses de la PNL, quan entres a formar part del club dels aprenents de la intel·ligència emocional, la teva percepció de l’entorn canvia i de retruc, la teva forma de mirar i entendre la vida. Tot un luxe que us recomano de tot cor.

Gracies Ana Fernández-Gomariz, Graciella, Laura Ubalde, Cristina Cama i tan altres companys/nyes per fer-me un espai en aquest món tan fascinant.