Perpètua insignificança

Fa uns dies, un “amic de l’ànima” (aquells bons amics que, amb la seva existència, t’alimenten l’esperit) em va preguntar com era que, si les dones portem de sèrie la empatia, la bona comunicació, la adaptabilitat i la flexibilitat vers els canvis, la polivalència que ens permet fer mil coses diferents, etc., com era que, les dones teníem tendència a no ajudar-nos i encara més, sovint a trepitjar-nos?
Hi he estat reflexionant molt, especialment per que crec que és del tot cert: les dones no ens ajudem les unes a les altres, ens trepitgem. Critiquem a qualsevol companya que destaqui, que tingui iniciativa, que vulgui sortir de seu rol predefinit. Es a dir, ens condemnem totes a una perpètua insignificança.
Les nostres pors personals (por a fracassar, por a que no ens estimin, por a que no ens entenguin o a no ser enteses) ens obligar – empeses per molt segles de missatge subliminar que ha calat dins nostre – a castigar, a maltractar socialment qualsevol altre dona que s’atreveixi a fer les coses de manera diferent, a ser valenta, a fer el seu pas endavant, sense por. Sí, a les dones que destaquen o poden destacar, les assenyalem amb el dit i els hi cridem “com t’atreveixes? Tu ets una dona tan insignificant com la resta nosaltres!” i d’aquesta manera perpetuem aquesta insignificança de les dones, negant-les el recolzament que es mereixen.
Malauradament, quan una dona triomfa i s’asseu de ple dret en l’èxit, llavors encara es pitjor; sembla oblidar tot el que li va costar arribar fins allà i es torna més dura amb les seves companyes i col·laboradores. Es com si crides “si jo he arribat, lluitant amb la adversitat i lluitant contra totes vosaltres, no espereu que ara jo us doni un cop de mà; que encara em veuríen dèbil i podia caure ...”
Quin dinamisme més trist i més necessitat de canvi! Fent un petit pas endavant, des d’ara mateix m’autoritzo a felicitar i recolzar qualsevol dona que vulgui fer qualsevol cosa atrevida i fora dels estereotips encanyadors on vivim i ens volen fer viure; ara s’inicia el temps de trencar aquest anonimat social en el que vivim les dones!
P.S. Vull donar les gràcies a les companyes del quart Postgrau en Lideratge Femení de la Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Sou una font d’inspiració i creixement personal constant!