Una mà al final de cada braç

Una emoció concreta sembla repetir-se amb assiduïtat en les converses amb col·legues. Es tracta d’un sentiment expressat en diverses situacions i per diverses persones però sempre amb un mateix rerefons: el sentiment de pèrdua d’eficàcia personal i en conseqüència, l’autoestima castigada.

Els professionals que encara conserven la feina contemplen l’escenari actual amb por i la respiració continguda, mentre desitgen que tot acabi aviat. Els aturats la veuen amb autèntic neguit, molts amb desesperació. La majoria s’han preocupat d’atresorar estudis universitaris, màsters i molts anys d’experiència a les espatlles. Propietaris d’un talent que ha deixat de ser una garantia i jugadors involuntaris de la ruleta de la mala fortuna. També hi ha joves amb ganes de menjar-se el món, amb un currículum estimat en milers d’euros i que no troben l’oportunitat de provar la seva vàlua.

Tots ells transmeten aquest sentiment de pèrdua d’eficàcia, de ferida en l’autoestima.

L’aspecte que més preocupa de la qüestió – deixant de banda la vergonya social de malbaratar tot aquest talent – és que moltes d’aquestes persones comencen a creure’s realment que no valen res i, des d’aquest punt de partida, remuntar la situació es torna extremadament difícil: fa massa pujada.

Les exigències del nostres dies (iniciativa, creativitat, emprenedoria i – com diria el Quim Monzó – la “maleïda reinvenció”) exigeixen persones ben centrades i amb sana autoestima. Però també demana d’organitzacions amb valors i principis més enllà dels purament econòmics, amb valors i principis socials. Entitats disposades a ser creatives, emprenedores i a reinventar-se en aquest aspecte social. Altrament tot plegat es torna un despropòsit: creem talent i després el menyspreem. La situació de crisi ha fet més visible aquest problema que ja existia abans.

Quan miro d’afegir el meu gra de sorra, em sento impotent. Parlar des de la comoditat d’un plat garantit a taula trivialitza molt la visió… Com deia Maslow, les necessitats bàsiques van primer. Dissortadament tot plegat, sembla no preocupar ningú. Les paraules de l’actriu Katherin Hepburn em ressonen al cap: “Vols una mà que t’ajudi? En tens una la final del cada braç.” Trist i desolador.

Jo contra Mi Mateix

Ahir les paraules “no ens valorem prou” estaven anotades a la pissarra al recollir la sala. No les vaig esborrar: convidaven a la reflexió.

Abans de sortir, me les vaig tornar a mirar. La frase contenia una generalització: ningú no pot saber com es valora tothom i, a més, algú podria sentir-se acusat de valorar-se poc. Vaig optar per personalitzar-la. L’afirmació va quedar en “Jo no em valoro prou”. Encara li mancava concreció (en quines situacions no em valoro prou?) però així va quedar.

L’expressió “jo no em valoro prou” recull l’essència que va motivar el taller “Aprèn a estimar-te”.

De tots els judicis que una persona fa a la vida (i en fa molts), el més important és el que fa de si mateixa. Perquè l’autoestima no és més que això: el judici completament subjectiu que faig de mi mateix. Però la manera com realitzo l’exercici és tant important com l’autoavaluació és ella mateixa.

La definició, enganyosament senzilla, amaga trampes que expliquen moltes de les coses de l’autoestima. Per començar, els criteris o paràmetres en consideració són únics i diferent en cada persona. Els escullo d’acord amb les aspiracions i trets de la pròpia personalitat. Traduït a llenguatge planer: els criteris més extensos i estrictes possibles per a cadascú.

Convé doncs prendre consciència del fet que no existeix pitjor jutge que Jo contra Mi Mateix. L’acarnissament d’un jutge intransigent que vulnera tots els drets humans!

En idèntiques condicions a les que s’imposa la pròpia persona, cap altre ésser humà passaria les proves. Clar que als altres no se’l jutja amb tanta duresa, què pensarien?

Però suposant que algun valent s’hi sotmetés, sortiria per potes a l’entrega de resultats: Les recriminacions amb què la nota final és analitzada enfonsarien el més fort!

Per tant, un tema clau de treballar l’autoestima és aprendre a gestionar la tendència a jutjar la pròpia persona amb excessiva duresa, molt més enllà del que seria raonable.

I tu? T’ha aturat a pensar amb quins paràmetres i amb quina rigidesa valores la teva persona?

Prou de gurús i d’altres venedors de píndoles màgiques

La situació actual ens exigeix comportaments límit alhora que la por de veure alterada la fràgil realitat professional ens paralitza. La combinació de lluita constant i d’inseguretat creixent ja té conseqüències palpables en l’autoestima d’aquesta societat. Quatre anys de crisi han produït una profunda ferida emocional que, malauradament, es menysté.

Mentre molts s’esforcen per sobreviure i continuar avançant, sorgeixen con xampinyons venedors de xarops màgics que ho curen tot. Aquests personatges cada cop més habituals amb missatges estereotipats com ara “ens cal ser innovadors”, “hem de recuperar l’esperit creatiu” o “necessitem gent emprenedora”, haurien d’activar totes les alertes! Inevitablement, el cervell, asfixiat i esgotat per tanta exigència de millora, es pregunta desesperat què se suposa que ha de fer, i com; per on començar i especialment, qui lidera aquest idíl·lic camí.

Aquests eslògans acaben sonant buïts! Acabem desconnectant del discurs i fent la feina com sempre l’hem feta – tot i sospitar que potser hi ha maneres més efectives de funcionar que la boira no ens deixa veure…

Tots estem una mica farts de tanta teoria i paraules de gurús que parlen del canvi però que no el practiquen; tanta conferència, tant discurs maco i memoritzat, al final, ratlla, cansa, avorreix… Sabem que ha arribat l’hora de passar a l’acció! I també que l’acció és cosa nostra! Però actuar passa per concretar les consignes que ens repeteixen amb tant convenciment; deixar a banda el llibre d’autoajuda ple de consells d’aspecte fàcil i realització impossible i començar a definir el pla d’acció per convertir les paraules en realitats!

Continuar venent fum i il·lusions ja no té públic. Ara cal una mica de seriositat i de propostes específiques on aplicar l’esforç de les persones. En definitiva: menys gurús i més líders compromesos.

Taller de creixement personal: Aprèn a estimar-te!

La mirada-judici que fem de nosaltres mateixos és vital per l’equilibri psicològic.

Malauradament no existeixen paràmetres de valoració objectius i l’autovaloració esdevé totalment subjectiva.

Quan aquesta avaluació és positiva, ens permet actuar amb eficàcia, sentir-nos a gust i fer front a les dificultats quotidianes. Però quan és negativa, afecta profundament la nostra vida.

Al llarg de 9 sessions explorarem com em relaciono amb mi mateix, amb els altres i amb l'acció. A través de la reflexió, els jocs i les experiències compartides buscarem vies adient per millorar l'autoestima.

Casal de barri Poblenou

Dilluns de 19:15 a 20:45

Inici: Dilluns 1-Oct 2012

El preu del curs és 45€.

Si esteu interessats en el curs, contacteu-me i us en donaré tot els detalls.

gemma@nafria.com

Estergint Lilith

En el debat després de la meva conferència Comunicar en Femení, un dels assistents em va etiquetar de “feminista”. Malauradament no m’he guanyat el dret del títol de feminista; M’hagués agradat sortir al carrer a cremar sostenidors i lluitar pel dret al vot… però vaig néixer tard i tot això del que gaudeixo (sovint sense valorar-ho) ja m’ho vaig trobar fet.
Amb tristor observo com el terme “feminista” està terriblement deteriorat avui dia… Una pena! Destruïm i malparlem del nostre passat, en comptes de sentir-nos orgulloses …

Deu ser per aquests sentiment que, fa uns dies, Lilith ha decidit aparèixer i ocupar els meus pensaments… Vol justícia, netejar la seva imatge massa castigada històricament.

Com tots el mites, les referències de Lilith són moltes i confoses…

Segons descriu el llibre del Gènesi, Yavhè (Déu) va crear Adam i Lilith del mateix fang, iguals. Ambdós vivien com parella a l’Eden fins que Lilith va veure clar que Adam era un calçasses (com més tard es va provar amb el tema de la poma) i el va abandonar. Llavors, Adam va plorar a Deu qui li feu Eva (aquest cop no igual a ell) a partir d’una costella. Lilith va gaudir de la vida amb l’arcangel Samael, personatge important del setè cel, i ésser amb tant poder personal com ella.

Eva va passar a ser la “dona bona”, sumisa, obedient al seu company, cuidadora de la llar i de la tradició; i Lilith es va convertir en la dona seductora, luxuriosa, independent, inconformista, amb iniciativa, mestressa de la seva llibertat sexual, lliure i poderosa.
Per descomptat, aquesta és la meva versió! La tradició opta per tapar la existència de Lilith i, quan no pot amagar-la, apareix com la representació de totes les pors i dimonis femenins (dolenta, manipuladora, assassina de nens, xucladora de sang, lladre de semen, diablessa…).

El món és ple d’Eves i Liliths; Tothom té dret a fer el seu camí, respectant el camí dels altres des de la tolerància. En això consisteix el “feminisme”, en tenir les opcions i la llibertat d’escollir des de la pròpia voluntat. És el que explicava divendres a la conferència i el que realment amaga per a mi el terme “igualtat”.

P.D. I no, no estic a favor de les paritats ni dels percentatges de dones als partits o als alts càrrecs; el criteri hauria de ser els mèrits personals, els tinguin ell o elles.

Gestió de Conflictes - Curs

El proper 2 de maig començo un meu taller de gestió de conflictes.

Es tracta d'un curs pràctic pensat identificar les situacions de conflicte i per donar-nos eines per gestionar-los millor.

Són 8 sessions els dilluns de 19:30 a 21:00. El preu del curs és 40€.

Si esteu interessats en el curs, contacteu-me i us en donaré tot els detalls.

gemma@nafria.com

Elogiant la feina ben feta

Tots fem bons propòsits cada principi d’any; els més optimistes inclús els repetim al setembre… Quants dies mantenim els nous propòsits? Les estadístiques mostren que uns 24 dies… Com pot ser?
Canviar un hàbit o un comportament exigeix un gran esforç; requereix de tres coses: voluntat de canvi, actitud positiva i un bon pla de seguiment.
Vivim en una cultura que tendeix accentuar els aspectes negatius, les equivocacions, els errors, les mancances… Els nostres pares ens renyaven quan fèiem quelcom malament; fer-ho bé era el que s’esperava de nosaltres i, per tant, no hi havia elogis per fer les coses bé! Tot això va crear en nosaltres una programació negativa que ens limita terriblement i que ens fa fer coses buscant la aprovació dels altres. I encara més greu: no som capaços de rebre un feedback positiu quan es presenta; ens incomoda!

No és hora de canviar? de modificar aquest comportament amb el nostres fill, els nostres subordinats i/o aprenents?

Elogiar els altres quan fan bé les coses, alimenta la seva confiança i els ajuda a triomfar. Potenciar el costat positiu transmet entusiasme i motiva els altres a fer més i millor. No és fantàstic sorprendre els altres fent bé les coses? Un elogi pot donar el impuls inicial necessari per fer un gran pas, pot canviar-ho tot!

Per promoure el canvi de comportament en els altres és essencial comptar amb un bon pla de seguiment. Què tal reunir-nos durant 15 minuts cada 15 dies amb cadascuna de les persones al nostre càrrec directe? Aquest senzill plantejament faria que, al cap de l’any, haguéssim compartit 24 hores i mitja amb cada subordinat. Per ser profitós, ell/ella hauria de definir de què vol parlar: pot decidir parlar de les seus objectius i de quina ajuda necessita de nosaltres – si en necessita cap – o pot decidir parlar de golf! És el seu temps; la reunió és seva!
La nostra feina és donar suport i confiança; i recordar que, quan mostrem confiança, tot canvia!