Una emoció concreta sembla repetir-se amb
assiduïtat en les converses amb col·legues. Es tracta d’un sentiment expressat
en diverses situacions i per diverses persones però sempre amb un mateix
rerefons: el sentiment de pèrdua d’eficàcia personal i en conseqüència, l’autoestima
castigada.
Els professionals que encara conserven la
feina contemplen l’escenari actual amb por i la respiració continguda, mentre
desitgen que tot acabi aviat. Els aturats la veuen amb autèntic neguit, molts
amb desesperació. La majoria s’han preocupat d’atresorar estudis universitaris,
màsters i molts anys d’experiència a les espatlles. Propietaris d’un talent que
ha deixat de ser una garantia i jugadors involuntaris de la ruleta de la mala
fortuna. També hi ha joves amb ganes de menjar-se el món, amb un currículum
estimat en milers d’euros i que no troben l’oportunitat de provar la seva
vàlua.
Tots ells transmeten aquest sentiment de pèrdua
d’eficàcia, de ferida en l’autoestima.
L’aspecte que més preocupa de la qüestió –
deixant de banda la vergonya social de malbaratar tot aquest talent – és que
moltes d’aquestes persones comencen a creure’s realment que no valen res i, des
d’aquest punt de partida, remuntar la situació es torna extremadament difícil:
fa massa pujada.
Les exigències del nostres dies (iniciativa,
creativitat, emprenedoria i – com diria el Quim Monzó – la “maleïda reinvenció”)
exigeixen persones ben centrades i amb sana autoestima. Però també demana d’organitzacions
amb valors i principis més enllà dels purament econòmics, amb valors i
principis socials. Entitats disposades a ser creatives, emprenedores i a reinventar-se
en aquest aspecte social. Altrament tot plegat es torna un despropòsit: creem
talent i després el menyspreem. La situació de crisi ha fet més visible aquest
problema que ja existia abans.