divendres, 19 d’octubre del 2012

Una mà al final de cada braç



Una emoció concreta sembla repetir-se amb assiduïtat en les converses amb col·legues. Es tracta d’un sentiment expressat en diverses situacions i per diverses persones però sempre amb un mateix rerefons: el sentiment de pèrdua d’eficàcia personal i en conseqüència, l’autoestima castigada.

Els professionals que encara conserven la feina contemplen l’escenari actual amb por i la respiració continguda, mentre desitgen que tot acabi aviat. Els aturats la veuen amb autèntic neguit, molts amb desesperació. La majoria s’han preocupat d’atresorar estudis universitaris, màsters i molts anys d’experiència a les espatlles. Propietaris d’un talent que ha deixat de ser una garantia i jugadors involuntaris de la ruleta de la mala fortuna. També hi ha joves amb ganes de menjar-se el món, amb un currículum estimat en milers d’euros i que no troben l’oportunitat de provar la seva vàlua.
Tots ells transmeten aquest sentiment de pèrdua d’eficàcia, de ferida en l’autoestima.
L’aspecte que més preocupa de la qüestió – deixant de banda la vergonya social de malbaratar tot aquest talent – és que moltes d’aquestes persones comencen a creure’s realment que no valen res i, des d’aquest punt de partida, remuntar la situació es torna extremadament difícil: fa massa pujada.

Les exigències del nostres dies (iniciativa, creativitat, emprenedoria i – com diria el Quim Monzó – la “maleïda reinvenció”) exigeixen persones ben centrades i amb sana autoestima. Però també demana d’organitzacions amb valors i principis més enllà dels purament econòmics, amb valors i principis socials. Entitats disposades a ser creatives, emprenedores i a reinventar-se en aquest aspecte social. Altrament tot plegat es torna un despropòsit: creem talent i després el menyspreem. La situació de crisi ha fet més visible aquest problema que ja existia abans.

Quan miro d’afegir el meu gra de sorra, em sento impotent. Parlar des de la comoditat d’un plat garantit a taula trivialitza molt la visió… Com deia Maslow, les necessitats bàsiques van primer. Dissortadament tot plegat, sembla no preocupar ningú. Les paraules de l’actriu Katherin Hepburn em ressonen al cap: “Vols una mà que t’ajudi? En tens una la final del cada braç.” Trist i desolador.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Jo contra Mi Mateix


Ahir les paraules “no ens valorem prou” estaven anotades a la pissarra al recollir la sala. No les vaig esborrar: convidaven a la reflexió.
Abans de sortir, me les vaig tornar a mirar. La frase contenia una generalització: ningú no pot saber com es valora tothom i, a més, algú podria sentir-se acusat de valorar-se poc. Vaig optar per personalitzar-la. L’afirmació va quedar en “Jo no em valoro prou”. Encara li mancava concreció (en quines situacions no em valoro prou?) però així va quedar.

L’expressió “jo no em valoro prou” recull l’essència que va motivar el taller “Aprèn a estimar-te”.
De tots els judicis que una persona fa a la vida (i en fa molts), el més important és el que fa de si mateixa. Perquè l’autoestima no és més que això: el judici completament subjectiu que faig de mi mateix. Però la manera com realitzo l’exercici és tant important com l’autoavaluació és ella mateixa.

La definició, enganyosament senzilla, amaga trampes que expliquen moltes de les coses de l’autoestima. Per començar, els criteris o paràmetres en consideració són únics i diferent en cada persona. Els escullo d’acord amb les aspiracions i trets de la pròpia personalitat. Traduït a llenguatge planer: els criteris més extensos i estrictes possibles per a cadascú.

Convé doncs prendre consciència del fet que no existeix pitjor jutge que Jo contra Mi Mateix. L’acarnissament d’un jutge intransigent que vulnera tots els drets humans!
En idèntiques condicions a les que s’imposa la pròpia persona, cap altre ésser humà passaria les proves. Clar que als altres no se’l jutja amb tanta duresa, què pensarien?

Però suposant que algun valent s’hi sotmetés, sortiria per potes a l’entrega de resultats: Les recriminacions amb què la nota final és analitzada enfonsarien el més fort!

Per tant, un tema clau de treballar l’autoestima és aprendre a gestionar la tendència a jutjar la pròpia persona amb excessiva duresa, molt més enllà del que seria raonable.

I tu? T’ha aturat a pensar amb quins paràmetres i amb quina rigidesa valores la teva persona?