diumenge, 10 de juliol del 2011

Estergint Lilith

En el debat després de la meva conferència Comunicar en Femení, un dels assistents em va etiquetar de “feminista”. Malauradament no m’he guanyat el dret del títol de feminista; M’hagués agradat sortir al carrer a cremar sostenidors i lluitar pel dret al vot… però vaig néixer tard i tot això del que gaudeixo (sovint sense valorar-ho) ja m’ho vaig trobar fet.
Amb tristor observo com el terme “feminista” està terriblement deteriorat avui dia… Una pena! Destruïm i malparlem del nostre passat, en comptes de sentir-nos orgulloses …

Deu ser per aquests sentiment que, fa uns dies, Lilith ha decidit aparèixer i ocupar els meus pensaments… Vol justícia, netejar la seva imatge massa castigada històricament.

Com tots el mites, les referències de Lilith són moltes i confoses…



Segons descriu el llibre del Gènesi, Yavhè (Déu) va crear Adam i Lilith del mateix fang, iguals. Ambdós vivien com parella a l’Eden fins que Lilith va veure clar que Adam era un calçasses (com més tard es va provar amb el tema de la poma) i el va abandonar. Llavors, Adam va plorar a Deu qui li feu Eva (aquest cop no igual a ell) a partir d’una costella. Lilith va gaudir de la vida amb l’arcangel Samael, personatge important del setè cel, i ésser amb tant poder personal com ella.

Eva va passar a ser la “dona bona”, sumisa, obedient al seu company, cuidadora de la llar i de la tradició; i Lilith es va convertir en la dona seductora, luxuriosa, independent, inconformista, amb iniciativa, mestressa de la seva llibertat sexual, lliure i poderosa.
Per descomptat, aquesta és la meva versió! La tradició opta per tapar la existència de Lilith i, quan no pot amagar-la, apareix com la representació de totes les pors i dimonis femenins (dolenta, manipuladora, assassina de nens, xucladora de sang, lladre de semen, diablessa…).

El món és ple d’Eves i Liliths; Tothom té dret a fer el seu camí, respectant el camí dels altres des de la tolerància. En això consisteix el “feminisme”, en tenir les opcions i la llibertat d’escollir des de la pròpia voluntat. És el que explicava divendres a la conferència i el que realment amaga per a mi el terme “igualtat”.

P.D. I no, no estic a favor de les paritats ni dels percentatges de dones als partits o als alts càrrecs; el criteri hauria de ser els mèrits personals, els tinguin ell o elles.