Vocabulari 2.0

Avui la meva filla de cinc anys m’ha dic que ella “clicava” l’ascensor. M’ha encantat l’espontaneïtat de la seva expressió però m’ha fet reflexionar sobre les aportacions, a tots els nivell, de la societat Web 2.0
Expressions com “gloogejar algú” o “postejar una opinió” s’han incorporat a les nostres converses quotidianes ocupant un espai que fins ara era orfe i que amb elles guanya concreció i propietat.
El dia a dia no ens permet tenir consciència i perspectiva dels canvis al nostre voltant. Objectes que fins a fa poc eren d’ús normal per a nosaltres – com ara un walkman o un carret de fotografia – han deixat d’existir; han desaparegut fins el punt que, moltes persones ja no els reconeixen. Una companya de feina m’explicava que, buidant un armari, va sortir una capsa sospitosa que la seva filla va obrir. “Mare, mira quina impressora amb teclat més curiosa!” li va comentar. Era una màquina d’escriure! Una Olivetti que havia fet servir per fer tots els treball durant la carrera, el COU i el BUP (per cert, conceptes també desapareguts).
A diferencia de nosaltres, els joves per sota dels 25 anys se’ls considera “natius digital”. Han nascut en un mon digital i conseqüentment tenen una visió totalment digital de la seva realitat. Intento dir que, els nostres fills son tots natius digitals, i per tant, parlen un altre llenguatge al que nosaltres ens hem d’apropar per mantenir el lligam. Quan penso que els meus pares mai no van saber programar el vídeo (un altre baixa en la nostra evolució tecnològica), em plantejo com vull gestionar jo la meva relació amb la tecnologia. Es cert, sóc enginyera informàtica i sovint em sento aclaparada per aquest mon immens i amenaçador. Sense voler desanimar-vos, reconec que hi ha moltes coses que desconec i d’altres que no entenc totalment, però no hi vull renunciar. Encara us diré més, m’he proposat, com a repte personal, no sols mantenir-me informada, sinó a més fer-vos participar a tot i totes d’aquests canvis tan fascinant. Així que aneu-vos agafant per què d’aquí endavant comencem a “navegar” plegats.

Tempus fugit (o sobre la gestió del temps)

Per preocupació personal fonamentada en l’observació de la meva realitat, últimament he dedicat esforços a millorar la meva gestió del temps. Convençuda que pot ser d’utilitat, us faig aquí un resum pràctic de les conclusions.
Primer de tot, cal identificar qui té problemes de gestió de temps. Si us sentiu angoixats o desbordats per la feina, us emporteu feina a casa, viviu de manera precipitada, dubteu i perdeu temps alhora d’escollir la següent tasca a fer, incompliu els compromisos, posposeu feines o demaneu aplaçaments, us apareixen constantment urgències o teniu la sensació d’anar sempre apagant focs, … doncs molt possiblement millorar en la gestió del temps us serà d’ajuda.
Gestionar el temps no vol dir treballar més, sinó treballar més eficientment. I com s’aconsegueix això, direu? Doncs aplicant els principis següents:
• Definir un Pla de Treball Prioritzat. Segons la llei de Pareto, el 20% de les accions ajuden a aconseguir el 80% dels nostres resultats. Tenint això present, no paga la pena identificar i centrar els esforços en aquest 20% de feina? Aclarir quines tasques constitueixen el nostre 20% clau passa per definir els nostres objectius. A partir dels objectius, podem prioritzar les activitats per assolir-los.
• Diferenciar entre tasques importants i tasques urgents. Definits els nostres objectius, podem classificar les accions com IMPORTANTs (=quan contribueixen a assolir els nostres objectius) i/o URGENTs (= quan requereixen execució immediata).
Si fem dos eixos: IMPORTANT i URGENT, podem veure que s’ha de fer amb cada tasca:

• Tasques molt importants i molt urgents, acció
• Tasques molt important i menys urgents, programar-les i treballar-les tots els dies fins a concloure-les. Altrament es tornaran urgents i haurem de córrer.
• Tasques poc importants i molt urgents, dedicar poc temps o posposar o delegar
• Tasques poc importants i poc urgents, delegar o oblidar-nos (=paperera. Si, les tireu a riu!).

• Cada tasca ha de tenir una data límit. Altrament, la tasca tendirà a posposar-se en el temps. Si no ens proporcionen una data límit, és important autoimposar-ne una per a cada tasca. Quan encarregueu feina a algú, definiu una data límit d’entrega i premieu als col·laboradors que avancin la entrega de les seves tasques.
• Cada tasca ha de tenir un temps assignat. El temps avança a diferent ritme quan ens dediquem a una tasca que ens agrada que quan estem treballant en quelcom desagradable; per evitar la tendència a dedicar molt més temps a les tasques bones i postergar les dolentes, doneu un temps estimat per a cadascuna. Si una tasca avorrida només us ocupa mitja hora, segurament us la traureu abans de sobre.
• Identificar i gestionar els lladres de temps i els “distractors”. Cadascú coneix els seus propis lladres de temps, aquelles coses que s’emporten el vostre temps com ara el correu electrònic, internet, el telèfon, les visites inesperades, una reunió no programada, la missatgeria instantània, problemes emocionals, pressions, tensions, discussions, migranyes, etc. Feu una llista de les vostres i busqueu com gestionar cadascuna. Per exemple. Llegir el correu tres cops al dia (primera hora, mig matí i primera hora de la tarda), desactivar el missatger en horari de feina, demanar sempre agenda de les reunions per saber què es tractarà i especialment per veure si la vostre presència aporta, posar horari per a les visites, practicar la Assertivitat per gestionar educadament les visites imprevistes o les converses que es surten del tema, etc.
• Protegir-nos de les interrupcions. Cada cop que patim una interrupció ens desconcentrem i tornar a la feina requereix un temps addicional. Connectar el contestador, fer saber a les nostres amistats i coneixences com contactar-nos (e-mail o mòbil) i a quina hora o inclús aïllar-nos en un altre despatx sense avisar a ningú si tenim molta feina, poden ser algunes solucions.
• Conèixer els vostres ritmes biològics. Personalment treballo millor pel matí, entre les 8 i les 12. Després, per obtenir el mateix resultat, he d’esforçar-me més. Fer les tasques importants en aquests horaris i deixar tasques més mecàniques per la tarda (en el meu cas).
• Gestionar els imprevistos i reservar-nos temps per reaccionar. Com diria Murphy “Shit happens!” i malauradament massa sovint i en el pitxor moment. No planifiqueu les 24 hores del dia, deixeu-vos espai per urgències i imprevistos.
• Tenir en compte els descansos i la vida privada. La nostre planificació ha de ser realista i realitzable, ha de contemplar la delegació en els nostres subordinats i contemplar canvis d’activitat per ajudar-nos a desconnectar. Una activitat no hauria de prolongar-se durant més de 3 o 4 hores; perdem efectivitat i perspectiva.
En resum, planificar la nostra agenda de manera realista, programar les nostres activitats segons prioritats (basades en la importància i/o la urgència) ens ajuda a gestionar el temps i evita que dubtem alhora d’iniciar la següent activitat: la propera de la llista. Les persones que aprofiten més el temps són aquelles que programen les seves activitats. Portar una agenda i revisar-la diàriament ajuda a controlar el compliment de les tasques en una gestió anticipada i ens allunya de la gestió reactiva o d’apagar focs.
Com diu el meu amic Ferran Juan, “tempus fugit, (collons si fugit)”.

La “Comissió de Savis” de Zapatero

Els de vosaltres que em coneixeu, sabeu que en comptades vegades em dedico a la política. Allò del “pels seus fets els coneixereu” em deu haver marcat més del que pensava …
Tot i la resistència autoimposada, no volia deixar passar aquest post.
El nostre legítim president – escollit democràticament i ja per això mereixedor del meu total respecte, quedi clar – ha decidir demanar consell i assessorament a una comissió de savis per sortir del embolic socio-econònim (“evidentment” econòmic i “substancialment” social donat que som molts els que patim les conseqüències de la situació). Una idea altament lloable i alineada amb els valors que s’esperen en un líder poderós. Anem bé, vaig pensar en saber-ho. Malauradament, la felicitat per la noticia em va durar poc …
Per un costat, la iniciativa centra els seus esforços en 3 persones, totes elles d’excel·lent trajectòria política, coneixedors d’Europa i amb nocions entre bones i molt bones gestió de grans empreses i negocis. Primer punt: on son els veritables “savis” en economia, els experts en gestió i amb provada experiència en fer remuntar empreses en situació de risc? Si considerem que l’estat és la empresa més gran del país, no seria prudent escollir altres “savis”, amb una visió més ajustada a la realitat? I sols en va trobar 3? I tots amics amb una opinió “influenciada” de la situació? Per cert, els 3 savis són Felipe González, Jacques Delors (socialista francès) i Pedro Solbes.
Els segon punt que volia compartir amb vosaltres – i ara em poso el barret de Líder Femení – és que, un com més tenim una comissió formada per homes, sense cap “sàvia”. Una comissió així no representa la realitat professional i a més, va contra totes les polítiques de paritat definides. Em preocupa que les aportacions de la cultura femenina (com ara la participació, la col·laboració, el treball en equip, la empatia, etc.) tan necessàries en la situació que vivim, faltin en les conclusions d’aquesta comissió de savis.
I aquest punt em porta a la tercera raó del meu enuig: La comissió de savis no va concloure res i no té definida nova data de trobada. Però que van fer durant les tres hores de trobada? Parlar de futbol i prendre cafè? Em sembla increïble que després de reunir-se, aquests senyors no definissin cap pla d’acció concret per continuar treballant. Si qualsevol de nosaltres, en la seva feina, organitza la trobada amb 3 assessor externs i després de 3 hores de reunió surt per dir que no han arribat a cap conclusió, us ven asseguro que hi ha conseqüències … Com és possible que això passi constantment en determinats escenaris?!? No ho puc entendre!
Per tancar, agrair els que heu aguantat la lectura d’aquest post fins aquí. Em sap greu que visquem en aquest país de pandereta i encara més que no fem res per solucionar-ho, tenint com tenim tan bons professional i “professionales” (si em permeteu la paraula). Per cert, he llegit que la vicepresidenta segona i responsable de la cartera d’economia, Elena Salgado, també hi va estar present … No la he vist en cap foto.

Èxit d’un Projecte IT – Com es fa?

En els darrers setze anys he participat en vint projectes de l’ERP SAP R/3 (dels quals 14 corresponen a projectes d’implantació complerts, és a dir, des de la presa de requeriments – o encara abans, en la prevenda – fins a l’arrancada i posterior manteniment. Tot plegat una bona experiència.
Fent revisió d’aquesta trajectòria, volia definir què significa per a mi una arrancada d’èxit; el post recull les meves conclusions.
Primerament, dir que l’èxit el defineix el client, no el consultor. El consultor pot estar més o menys orgullós de la feina feta, però no és la seva avaluació la important, sinó aquella que fa el client. D’altre banda, una feina arrancada a plaç i/o dins del pressupost però que deixa la empresa mal ferida (no s’aconsegueix facturar durant un mes, deixa paralitzat el negoci, etc.) no pot considerar-se èxit.
Així doncs, l’èxit d’un projecte IT requereix d’un client satisfet.
Arribada aquesta conclusió, què necessita un projecte IT per ser un èxit?
• Recolzament total de la Direcció de l’empresa. Res no es mou o decideix sense aquest compromís explícit per part dels patrocinadors del projecte. La seva participació ha de ser, a més activa i resolutiva.
• Bona Comunicació. Un projecte combina la revisió de processos de negoci complexes i de molts interlocutors (usuaris clau, consultors, mànagers, tècnics). S’ha de saber crear un ambient que faciliti la resolució de conflictes. Per exemple, ubicant tots els participants del projecte físicament propers.
• Sentit comú. La planificació del projecte i la metodologia són aspectes importants i necessaris d’un projecte però no deixen de ser una ajuda, una eina. No són regles o lleis inamovibles! El bé comú sempre ha de passar per davant d’aquestes definicions. Aspectes com identificar i avaluar els riscos o definir un pla de contingència (què farem si tot falla el dia de l’arrancada per garantir la continuació del negoci) són exemples d’un bon ús del sentit comú en un projecte IT.
• Cuidar les persones. Els participants i col·laboradors del projecte fan un esforç de tirar endavant una feina amb benefici futur (el projecte IT) i una realitat (el dia a dia). Aquesta dedicació especial s’ha de apreciar i valorar. Està provat que quan es valora la feina feta, les persones treballen millor. En les empreses d’IT, els consultors son el seu principal actiu; quin bon gestor cremaria els seus actius?
• Comptar amb un bon equip, involucrat amb el projecte. Equip amb formació, experiència i competències adequades. Han de compartir valors.

• Gestionar els canvis. És important saber explicar les raons i beneficis que porten a l’organització a implementar el projecte; s’ha de posar especial atenció en transmetre la importància dels canvis, assegurar-se que tothom els percep.
• Qualitat de les dades mestres. Paga la pena dedicar temps i esforç a netejar les dades mestres que es traspassen des del sistema origen. Aquesta inversió es retorna en menys errors d’operativa i facilitar la vida dels usuaris finals en el nou entorn.
• Validació dels processos implementats. L’empresa i especialment els usuaris involucrats han de provar les solucions proposades des de la consultora i han d’identificar el seu negoci en aquestes validacions.
• L’abast del projecte ha de ser realista i apropiat. El nou projecte és el moment ideal per implementar aquella idea o procés que feia temps que volíem engegar … però és realment necessari tenir-ho tot muntat i funcionant per l’arrancada? És convenient ser pràctics i centrar-se en el processos primordials per fer funcionar el negoci; quan el projecte estigui consolidat i l’empresa hagi assumit el canvi, ja hi haurà temps de posar en marxa novetats. La implantació d’un projecte IT tan ampli i complexe com un SAP és feina suficient per estressar el més valent, cal realment afegir-hi més variables de risc? (Nota. Una resposta positiva és plenament legítima, sempre i quan en siguem conscients. “Es que si no ho fem ara, no ho farem mai!”, doncs fem-ho.)
En conclusió, l’èxit d’un projecte IT depèn de que ambdues parts client i consultora quedin contents i recordin l'experiència d’haver treballat junts com enriquidora i positiva. Quan un client em torna a contactar per fer un projecte, sento una especial satisfacció personal perquè entenc que està valorant les nostres col·laboracions anteriors; tot un luxe.

Networking i Entusiasme

Aquesta setmana passada em vareu definir amb una sola paraula. Vareu dir que sóc competent, forta, vital, eficient, motivadora, resilient (m’encanta aquesta!), efervescent, demolidora, genial, capaç, alegre, eloqüent, poderosa (gràcies per l’honor) i entusiasta. Un regal d’adjectius que em donen forces a continuar lluitant en la mateixa línia. D’aquesta llista, hi ha un qualificatiu que em fa pensar força últimament: l’entusiasme. És bo tenir-ne tant? Viure les coses tan en primera persona que sovint fan mal?
Per sort ahir vaig conèixer la Rosaura Alastruey i s’han aclarit tots els meus dubte. La Rosaura és una de les persones que més saben de Networking al nostre país. L’any 2004 va tornar de Silicon Valley amb aquest concepte – llavors totalment desconegut per aquí – i es dedica a transmetre la importància de tenir cura de la nostra xarxa de contactes; es a dir, de fer un Networking ben fet. Des de la seva empresa ProyectosTic comparteix els seus coneixements i promou iniciatives per posar en contacte les persones, els professionals i les seves idees. Quan et trobes amb ella, t’enamora immediatament la seva passió, els seu entusiasme. Aquesta actitud torna totalment creïble tot el que diu i et trobes demanant-li més informació sobre ella i el seu projecte; desitjant arribar a casa per inscriure't a un dels seu seminaris (Porta22, Cibernaurium).
La Rosaura, com jo, també és entusiasta. Una bona part del seu èxit – sense treure mèrit a la seva dedicació i esforç – l’aconsegueix amb aquesta actitud vers la vida; El seu exemple em confirma en la idea que, ser entusiasta és tot un do, una qualitat a conservar i potenciar .... i més encara en períodes duríssims com l’actual, on fa tanta falta!

Ha estat un plaer, Rosaura.

Irena Sendler - L'àngel del Ghetto de Varsòvia

La Irena Sendler va morir el 12 de maig de 2008 als 98 anys. Era coneguda com “l’àngel del Ghetto de Varsòvia”.
Durant la Segona Guerra Mundial, la Irena va aconseguir un permís per treballar al Ghetto de Varsòvia com a especialista en clavegueram i canonades; però els seus plans anaven més enllà … La Irena treia nens del Ghetto amagant-los a la seva caixa d’eines i portava un sac d’arpillera on amagava nens més grans, tot carregat en la seva furgoneta. Per facilitar-se les coses i allunyar els soldats nazis, havia entrenat un gos – que l’acompanyava en les visites al Ghetto – per bordar i fer soroll; d’aquesta manera mantenia els soldats allunyats i els amagava qualsevol soroll que poguessin fer els nens. Ella sola va aconseguir salvar 2500 nens i nenes. Quan els nazis la van agafar, li van trencar les dues cames i els dos braços en una pallissa brutal.
La Irena mantenia un registre de tots els nens i nenes que va ajudar en un pot de vidre al jardí, sota un arbre. Acabada la guerra, va lluitar per localitzar els pares de cadascun dels nens per reunir les famílies. Gairebé tots havien mort a les càmeres de gas. Els nens als que va ajudar van aconseguir refer la seva vida en cases d’acollida i adoptats.
L’any 2007 la Irena Sendler va ser proposta pel premi Novell de la Pau però no va ser seleccionada. El premi va anar a Al Gore, per les diapositives del Calentament Global. L’any passat va guanyar el Sr. Obama. Ambdòs important però francament, no és el mateix.

01.02.2010 - Palíndrom i el meu aniversari ...

Aquest any el meu aniversari és especial ... Seria massa llarg explicar tots els fets que el fan diferent d'altres aniversaris. Sols volia compartir amb vosaltres que estic encantada de la vida i gaudint-la com mai.

Mil petons i gràcies