dijous, 31 de desembre del 2009

De gran vull ser banquera!

S’acaba l’any i, ingènua de mi, he volgut fer un traspàs entre dues comptes de diferents bancs per compensar el esvoranc (socavón que lo flipas) que la Visa deixarà demà en una d’elles. Instal·lada amb tota comoditat a casa, he engegat l’ordinador i he fet les operacions pertinents per moure els MEUS diners. Acabades les accions, m’ha aparegut un missatge que m’informava que els MEUS diners estaran disponibles el proper dilluns 4 de gener de 2010! Què?!? Quatre dies per realitzar una transferència bancària que fan ordinadors – trastos incansables - sense intervenció humana? Però com és possible? He trucat a un dels bancs per informar-me de les raons d’aquest “salt quàntic” que havien de viure els meus diners, penjats “en la nada” durant 96 hores ... Doncs es la llei bancària – m’han dit – Tota transferència està sotmesa a 48 hores de quarantena ... Si però 48 hores es compleixen dissabte – li he comentat jo, esperant que l’amable empleat estigués despistat. Ens circumstàncies normals té raó – m’ha explicat – passa que demà és festiu i diumenge és diumenge; la banca, inclòs el Banc d’Espanya, són tancats. Si hagués fet el traspàs ahir, tindria els diners dissabte. Però escolta – he insistit – que vosaltres sí que em passareu els càrrecs del dia 1 de gener, com la Visa, el lloguer, etc. Passa que el Banc d’Espanya no autoritza cap transferència en festiu ... – ha tancat l’empleat com si això ho justifiques tot.
En fi, que cansada de reclamar, impotent i sense saber on més demanar explicacions, li he desitjat bona entrada d’any al nano – que ven mirat no tenia cap culpa – i he penjat el telèfon. Totalment encesa penso que, quan sigui gran vull ser banquera – que no bancària - però tipus Botín o Valls i Taberner, no fotem! Segons comenten el Sr. Botín ha incrementat el seu patrimoni bora un 30% (en un any de crisis!); deu ser amb el interessos de totes les transferències suspeses als llimbs bancari ... Paciència, Gemma, paciència!

dimecres, 23 de desembre del 2009

Gràcies, George!


La Natàlia Piernas ens va fer arribar aquesta imatge nadalenca. Hagués preferit al George en persona, però qui no es consola és per què no vol ;-)

dimarts, 22 de desembre del 2009

Perpètua insignificança

Fa uns dies, un “amic de l’ànima” (aquells bons amics que, amb la seva existència, t’alimenten l’esperit) em va preguntar com era que, si les dones portem de sèrie la empatia, la bona comunicació, la adaptabilitat i la flexibilitat vers els canvis, la polivalència que ens permet fer mil coses diferents, etc., com era que, les dones teníem tendència a no ajudar-nos i encara més, sovint a trepitjar-nos?
Hi he estat reflexionant molt, especialment per que crec que és del tot cert: les dones no ens ajudem les unes a les altres, ens trepitgem. Critiquem a qualsevol companya que destaqui, que tingui iniciativa, que vulgui sortir de seu rol predefinit. Es a dir, ens condemnem totes a una perpètua insignificança.
Les nostres pors personals (por a fracassar, por a que no ens estimin, por a que no ens entenguin o a no ser enteses) ens obligar – empeses per molt segles de missatge subliminar que ha calat dins nostre – a castigar, a maltractar socialment qualsevol altre dona que s’atreveixi a fer les coses de manera diferent, a ser valenta, a fer el seu pas endavant, sense por. Sí, a les dones que destaquen o poden destacar, les assenyalem amb el dit i els hi cridem “com t’atreveixes? Tu ets una dona tan insignificant com la resta nosaltres!” i d’aquesta manera perpetuem aquesta insignificança de les dones, negant-les el recolzament que es mereixen.
Malauradament, quan una dona triomfa i s’asseu de ple dret en l’èxit, llavors encara es pitjor; sembla oblidar tot el que li va costar arribar fins allà i es torna més dura amb les seves companyes i col·laboradores. Es com si crides “si jo he arribat, lluitant amb la adversitat i lluitant contra totes vosaltres, no espereu que ara jo us doni un cop de mà; que encara em veuríen dèbil i podia caure ...”
Quin dinamisme més trist i més necessitat de canvi! Fent un petit pas endavant, des d’ara mateix m’autoritzo a felicitar i recolzar qualsevol dona que vulgui fer qualsevol cosa atrevida i fora dels estereotips encanyadors on vivim i ens volen fer viure; ara s’inicia el temps de trencar aquest anonimat social en el que vivim les dones!
P.S. Vull donar les gràcies a les companyes del quart Postgrau en Lideratge Femení de la Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Sou una font d’inspiració i creixement personal constant!

diumenge, 20 de desembre del 2009

Tothom entén el català?

Aquesta setmana, aprofitan la baixada de feina, he assistir a diferents cursos, conferencies i tallers. En total han estat 6 (Quatre de BarcelonActiva – empresa de l’ajuntament de Barcelona, LaSalle – Universitat Ramon Llull i el curs de Lideratge Femení del ESCI – Universitat Pompeu Fabra) i, curiosament, tot s’han fet en castellà. Cadascuna de les sessions s’ha començat amb la pregunta “tothom entén el català?” i el tots els caso hi havia UNA, UNA persona que no entenia el nostre idioma. Però cap dels ponent li ha preguntat quelcom com “De 1 a 10, com entens el català?”, no! En tots els casos, els vint-i-llargs assistents ens hem hagut d’adaptar a aquest nouvingut. No em fa res; fa quaranta anys que no em fa res … potser m’hauria de començar a molestar. No crec que es faci cap favor a aquestes persones amb inquietuds - que s’han inscrit a sessions amb titulars en català que han entès; com tampoc m’atreviria mai a apuntar-me a una conferencia que es fa en anglès i un cop dins, demanar-los que me la fessin en un altre idioma per que l’anglès no em va bé ...

dijous, 17 de desembre del 2009

Atreveix-te. Ni una pas enrere!

Aquest és el meu regal per a totes les dones valentes.
Autoritzat a viure sense por!


--> Atreveix-te. Ni una pas enrere!

dimecres, 16 de desembre del 2009

Què es mou en el mercat laboral?

La Maria Peña, directora de la divisió professional de Adecco (Empresa de selecció o, com ell dieu “especialitzada en serveis professionals”), va donar una conferència a les instal·lacions de Porta22 de BarcelonActiva sota el títol “Què es mou en el mercat laboral”.
La seva exposició va començar amb una revisió de les conseqüències de la crisis actual en el comportament dels departaments de recursos humans (RRHH) de les empreses. El fet que actualment hi hagin moltíssims candidats - en relació a les limitades ofertes – entre els que escollir, fa que es filtri molt en el reclutament, que el procés de selecció externa siguin molt més llarg i exhaustiu, que inclogui requeriments sovint per sobre de les necessitats reals i amb retribucions molt per sota. El canvi que més destaca es la tendència, cada cop més estesa, de mirar competències (Saber estar) i donant per garantides la formació (Saber) i la experiència laboral (Saber fer).
I quines son les competències estrella que més es valores? Les capacitats de gestió d’equips (lideratge, comunicació, negociació, gestió de la incertesa, empatia, ...), les capacitats comercials (orientació al client o a la venda del producte, preocupació per la qualitat, networking, adaptació al canvi, flexibilitat, ...) i la visió del negoci (compromís amb la organització, orientació estratègica, pensament analític i conceptual, orientació als objectius, visió transversal del meu rol, es a dir, ser capaç d’anar més allà de les meves funcions, polivalència, ...). En resum, que el candidat es conegui a si mateix i sàpiga expressar clarament quina pot ser la seva contribució a l’empresa.
La crisis ha aplanat al mínim l’estructura de les organitzacions, eliminant, a més de treballadors, molts comandament intermitjos i castigant les retribucions de tots. En aquesta situació es produeixen tres fes importants; per un costat, poques ofertes arriben al mercat laboral, donat que moltes es cobreixen per contactes – cuida el teu networking! En segon lloc, hi ha moltes incorporacions inadequades – perfils excessius pel càrrec tipus “llicenciat fent de telefonista” – que tindrà com a conseqüència una alta rotació un cop la crisis afluixi i la gent es deixi anar de la cadira on ara s’agafa. I finalment, la percepció que hi ha molta gent vàlida sense feina. Curiosament, la crisis ha tingut també altres efectes col·laterals: la aparició del rol de “directiu en trànsit” que és un directiu freelance que s’incorpora temporalment per fer-se càrrec d’un tema o situació concreta; l’encariment dels contractes via headhunter donat que la gent no està disposada a moure’s de feina i s’ha d’oferir a més d'un bon incentiu econòmic, seguretat; la percepció que el departament de RRHH guanya protagonisme i que aquest fet tindrà repercussions com ara curar l’empleat per conservar el talent de l’organització; i no menys important, la notorietat negativa que s’han guanyat algunes empreses (per ERES, reduccions de personal i sous, pel enduriment pot elegant de les condicions laborals aprofitant la por dels empleats, etc.) i que castiga i castigarà la seva imatge corporativa.
Per acabar i animar les expectatives, dir que comencen a augmentar les ofertes en els departaments comercials – que son els primers que van patir – i que això s’entén com el principi de la recuperació.

divendres, 4 de desembre del 2009

Jo i la Caritat

Als sortir del mercat de la Unió fa una estona, havia un home de genolls, del tot humiliat, demanant caritat. Semblava realment necessitat i no he pogut evitar obrir el moneder i donar-li 50 cèntims. La sorpresa ha estat que m’he sentit fatal!
De camí cap a casa revisava com em sentia i què havia despertat aquest sentiment.
No ha estat la actitud de l’home, que m’ha agraït el gest molt més del que es mereixen 50 cèntims. També he descartat el pensament empàtic fàcil: Amb la crisis, podria ser jo mateixa qui em trobes en situació d’haver de demanar ajuda, d’humiliar-me. Ser jo m’hagués entristit, ferit, atemorit, destruït, ... El meu “sentir-me fatal” es una altre cosa diferent.
Al final he conclòs que ningú hauria de trobar-se tan desesperat, que aquesta societat del benestar que presumim tenir hauria de garantir les necessitats bàsiques (menjar, abric, sostre i educació) de tothom. Si això no passa, llavors no estic en la societat on voldria viure.
Malauradament, avui m’he sentit fatal per que he estat conscient de que, definitivament, no estem a l’alçada com a cultura, col•lectiu, país, humans, món.
No tornaré a donar caritat a ningú del carrer; no crec que sigui la solució. Continuaré pagant els meus impostos i treballant amb organitzacions que es preocupen (ONGs). Esperant que les accions que fan no sols ens portin a països llunyans sinó que també actuïn en la dolorosa realitat de molta gent que viu aquí, prop nostre.
M'he sentit fatal per la meva pròpia impotència. M’he sentit fatal de veure aquella persona tan sola i abandonada.